Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La pedrera del Mèdol és un dels llocs més enigmàtics de Tarragona. El centre és un gran forat de 200 per 50 metres, el Clot del Mèdol. Un obelisc de pedra, l'Agulla, d'uns 16 metres d'alçada, assenyala la profunditat del material que se'n va extreure. Un gran nombre d'edificacions de l'època romana es van construir amb el seu sauló, pedra sorrenca fàcil de treballar, i d'un característic color, entre groc i daurat, de mel. Amb els segles, s'hi ha creat un microclima únic de vegetació i fauna. Diversos han estat els artistes que l'han pintat o els escriptors que l'han cantat. Així, hi podem llegir un breu fragment d'Artur Bladé i Desumvila i els poemes de Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili, Josep Maria López-Picó (Barcelona, 1886 – 1959), Joan Antònio i Guàrdias i Mateu Janés i Duran (Molins de Rei, 1896 – 1974).
El dia que vam anar al Mèdol feia un sol de foc, però donava gust de caminar sota els pins, l'ombra dels quals és una delícia. I l'olor. El Mèdol és la matriu d'on sortí Tarragona fa més de vint segles. Al fons i al mig de la magna pedrera, entre pins i els llentiscles, hi ha l'agulla de pedra, la fita alta i enorme, que els constructors imperials van deixar-hi, a tall de signatura vertical inesborrable —almenys fins ara—.Vam tocar, ritualment, amb la punta dels dits, la base de l'estela i vam sortir embaumats d'espetuc i fullaraca.
El clot del Mèdol
Entre garrigues aspres i seques,
conreus, pinedes i garrofers,
en una plana, fa temps deserta,
hi ha una pedrera dels segles vells.
La pedra treta va ser portada
a Tarragona, ciutat cabdal,
sempre nodrida per les entranyes
de roca viva dels seus voltants.
Clot en la roca que vermelleja,
al mig ostenta l'alt signe sol:
l'agulla dreta, fina i esvelta,
mòdul de pedra que forma un bloc.
Els qui enfondiren el clot històric
aquest monòlit hi van tallar,
dit que assenyala, mut testimoni,
la mida exacta del gruix buidat.
El clot rodegen pedreres grogues
—or fet pels segles i pel cel dolç—
que en la nuesa dels flancs de roca
mostren la talla de l'antigor.
El clot del Mèdol, a la vellesa,
plora dins l'àmbit dels buits daurats
les pedres mortes, les filles seves,
que li prengueren en temps llunyans.
No és clot hòrrid ni fosc abisme;
de verdor l'omplen pins i xiprers,
ocells el poblen i salvatgines
mig amagades entre esbarzers.
Els pobres arbres que dintre malden,
alhora cerquen aire i claror
i alcen les soques esprimatxades
per a evadir-se de la presó.
Viatger ràpid que amb encís mires
la vida interna del lloc pregon:
no t'encomanis la melangia
del clot del Mèdol, misteriós.
Ombres dels homes, ombres dels arbres,
ombres de rèptils i ocells de nit
s'han fet mestresses de la clotada,
prop la gran ombra de Tamarit.
La vila morta que la mar vetlla
té cases brunes i un roig castell,
niu de fantasmes que en la tenebra
el clot visiten entre esparvers.
Que els déus us treguin l'encís malèfic,
clot de misteri, poble desert;
fugin les ombres, i el sol encengui
les pedres roges i els arbres verds.
Torni a ésser plena la vila buida,
passi la vida pel terme trist,
i el clot del Mèdol amb l'alta agulla
sigui un alegre i profund jardí.
El Mèdol
A Octavi Saltor
Ets ferida sagnant o copa d'or?
Copa d'or, on el verd s'acaramulla.
Harmonia vivent de pedra i fulla
que entra pels ulls i s'encomana al cor.
Pedra que per ser pedra mai no mor.
Pins i xiprers que el gebre no despulla.
Perennitat immòbil de l'agulla
que presideix, indemne, aquest tresor.
Copa al sol, maternal exuberància
de frondes, de remors i de fragància.
Magrana que els robins has escampat.
Encara en el seu pit de noble dama
més d'un joiell contempla com s'inflama,
sortit de tu, l'altívola ciutat.
El clot del Mèdol
Les llàgrimes, la sang i la suor,
un temps aquí obligadament vessades,
—heure la pedra en blocs era amb dolor—
del clot podrien haver fet, plegades,
un estanyol prou gran i colpidor.
Ara, entre pins i amb vels de les centúries,
tens un adormiment que em deixa obert
al teu com ets, en blau i en ocre i verd,
d'enllà del temps amb joies o penúries.
Dónes silenci amb pòsit de centúries.
Clot que lliuraves pedra no pas soma;
viva matriu d'una ciutat naixent;
encara et resta, amb un friseig de ploma,
del teu parir pausat i persistent,
com un panteix molt dolç de la gran Roma.
El Mèdol, antiga pedrera de Tarragona
Amorosida de la llum present,
la incommovible soledat de roca
canvia la duresa transparent,
d'entranya en falda per al sol que hi toca.
I, pròdiga de bregues maternals,
encara guarda de la senyoria
una columna entre xiprers,
senyals d'orgull tranquil i ardent de tardania.
A les entranyes de la pedrera romana del Mèdol (Tarragona)
A Ferran de Querol
Oh grans entranyes buides!, oh grans entranyes ertes,
per sempre dolorides de la maternitat,
acròpolis i temples i murs haveu donat;
mes ara sou exhaustes, i lasses, i desertes!
M'apar eixa columna que gèneres incertes,
en glòria de la vostra constant fecunditat
al capdavall posaren, de les fondals obertes,
una recança eterna qui encara pren comiat.
Mes dant-vos piadosa consolació, la vida
us besa amb una lenta carícia compadida,
i us mostra el mar, els aires i els dies resplendents.
I en vostre fons travessen murmuris de pregàries,
les eures invadeixen les vies solitàries,
tímidament s'eleven xiprers adolescents.
Altres indrets de Tarragona: