Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A la casa número 12 del carrer de Cavallers, una placa ens indica que hi va néixer i morir Josep Yxart (Tarragona, 1852 –1895). És el lloc indicat per llegir una carta que Yxart envia a Josep Pin i Soler pocs mesos abans de morir, en què relata quina mena de vida duia a Tarragona, bo i enyorant Barcelona. Llegia, per indicacvió de Pin Palique, recull de notes crítiques de Leopoldo Alas o Torquemada en la cruz de Pérez Galdós. També seran il·lustratives d'aquells moment dues anotacions memorialístiques de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez 1831) tracen els trets més característics del personatge i com, malgrat la proximitat de la mort, exultava per ensenyar a l'amic els racons més estimats de la seva Tarragona. Per la seva banda, Jaume Massó Torrents (Barcelona, 1863-1943) ens ha deixat un concís retrat de l'amic i contemporani. També pot ser oportú llegir un fragment del guió que Joan Cavallé (Reus, 1958) va escriure per rememorar l'any 2002 el 150 aniversari del naixement del crític en què un Josep Yxart d'ultratomba, interpretat per Quim Lecina, va acudir a l'escenari del Teatre Metropol, a la Rambla Nova, per acompanyar l'acte.
La mort d'un amic, quan és un amic de debò, com era per a mi l'Yxart, és com si a un li arrenquessin un full de la joventut.
Quan un troba a faltar un d'aquells sers que han estat sempre a punt d'escoltar i explicar els primers somnis i compartir les primeres il·lusions aquella mà disposada a estrènyer sempre amb calor que reconforta; aquell braç per apoiar-s'hi i confessar-s'hi; un sent a dintre seu com si el cor se perdés dintre un desert, un s'adona que, de mica en mica, va quedant-se tot sol, que la joventut va allunyant-se i perdent-se en els núvols dels records; que s'arrenquen fulls d'alegria de la vida i que són fulls que serveixen de mortalla ais amics que se'n van i se'ls emporten.
Pobre Yxart! Quin buit has deixat a tants i tants que t'estimàvem! Que vegades te buscarem amb el pensament perquè ens alentis a somniar i somniïs amb nosaltres, perquè ens alentis a seguir el camí d'ortigues que porta vers un terrosset de glòria.
Perdona'm que parli de tu (que ja sé que no t'agradava). Deixa'm que en parli no en alabança per a no ofendre't, però sí en record d'aquells dos mesos que vam passar a Tarragona, tu morint-te amb el cor ple d'esperança, i jo veient-te morir amb el meu entristit de no poder-te dar la vida.
—Vine a Tarragona —vas dir-me—. Veuràs el claustre, veuràs les muralles i la costa. Ja veus que estic malalt, vine i em faràs companyia.
L'estar amb tu em va convèncer més que el claustre, la costa i les muralles.
I vaig anar a Tarragona.
Vaig arribar a la tarda, vaig intrincar-me pels carrers estrets que volten la catedral, buscant la casa del meu amic, i tot d'un plegat vaig veure els seus braços estesos cap a mi, uns ulls vessant simpatia, un cor que compareixia en els llavis somrients, i una veu, ja quasi morta, sortint d'una ànima entusiasta.
Sense donar-me temps d'explicar-li d'on venia, —Anem —va dir-me—, anem a veure a Tarragona. No la coneixes i te la vull presentar, i obsequiar-te amb ciclopi, romà, gòtic i lo que vulguis, que de tot tenim a casa nostra.
«Fins ara —va escriure'm a París, on vaig anar als pocs dies—, fins ara, cansant-me o no, havia anat passant, parlava, em movia amb cert aire; però, noi, d'un temps en aquesta part, tot me fatiga, haig de caminar a poc a poc, me rebenten les escales, ja no tinc ganes de parlar: tant me costa. Amb la major tristesa d'aquest món me sorprenc que sóc un vell que no pot anar enlloc, que no es pot fer sentir enlloc, que lentament, lentament, veu reduir-se la vida material. Ara el metge em diu d'anar a muntanya, i crec que allí m'apanyaria molt. ¿Però no fa plorar, pobre de mi, veure que als quaranta-dos anys de la meva vida hagi de fer vida de vell? Ja comprendràs, doncs, com estic. Vine —em tornava a dir—, vine altre cop a Tarragona.»
Ja no em parlava del claustre, ni de les muralles, ni de les postes de sol.
Era ell que es moria a poc a poc i ho comprenia i m'ho deia, i va morir i no el vaig poder veure.
Homenatge a Josep Yxart (fragment)
Escenari buit (o teló abaixat). Un home vestit de fi de segle XIX puja per l'escala, vacil·lant, amb un paper a la mà. Baixa la llum de la sala i s'il·lumina l'home. Mira i remira. Mira al paper i comprova a l'espai. De sobte, s'adreça al públic:
YXART: Perdó. Que ho saben, vostès, si això és el teatre... (consulta o llegeix) Teatre Metropol?
YXART: Sí? Gràcies.
YXART: La veritat... Em sento com a perdut. Em pensava que coneixia Tarragona com el palmell de la mà. Hi vaig néixer, jo, aquí. I l'he vist créixer. Teníem la casa al carrer dels Cavallers, em van batejar a la catedral, vaig aprendre de lletra al col·legi del senyor Maties Caballero i vaig fer tot el batxillerat a l'institut. Si els he de ser sincer, però, tot allò em quedava petit petit. No se m'enfadin –i espero que això hagi canviat– si els dic que llavors aquesta Tarragona que jo tant m'estimo, perquè és meva, és clar, meva i dels meus, era una capital de província, fòssil, burocràtica, levítica, amb beaucoup de soleil, pas mal de poussière et quelque antiquité romaine. Una ciutat tranquil·la, sí. Massa! (Per a si mateix.) Bona ciutat per a venir a morir. (To normal.) Els amics, els que tenia aquí, se me'n van anar cap a Barcelona. El Narcís, mon cosí, aquest va ser el primer. I després altres, com l'Opisso. I jo, doncs vinga, cap a Barcelona falta gent! I ja ho veuen. Em vaig fer barceloní. Però tornava. I tant, que tornava! A l'estiu sobretot. Fins aquell que va ser l'últim...
L'Yxart era alt, i tenia un ulls intel·ligents i benignes, un bigoti ros caigut, i els cabells esbullats. Posseïa una percepció clara de les coses, i tenia en la conversa, el do de l'oportunitat. Sabia contar, i li plaïa ésser escoltat. Parlava d'una manera elegant i persuasiva, i en escriure usava un estil ple de distinció. Era cosí de l'Oller, el qual més aviat era baix. No s'assemblaven gens. Anaven sovint plegats als concerts, a les exposicions i a les tertúlies literàries, on els trobàvem.
Sr. D. Josep Pin i Soler.
Tarragona, 14 febrer 1894.
Amic Pin: Gràcies per la vostra afectuosa i benintencionada carta. ¡Estimando! Consti per de prompte que les charmantes dames queden agraïdes a vostre record, que he llegit Palique, lo vostre recomanat, i ademés Torquemada en la cruz, que us recomano (com entretingut i d'agradable lectura, encara que no mati ni fereixi), i ademés tot lo que cau a les meves mans en les hores vagarosos, que —encar que sembli estrany— no són moltes. Perquè entre passejar, dormir i cuidar-me se me'n van les vint-i-quatre que en té el dia, fora d'una mitja dotzena en què treballuquejo lo que puc. El passejar, sobretot, ha arribat a constituir ara la meva mania: surto llargues hores el dematí, torno a caminar a la tarda fins a posta de sol... i aixís vaig vivint i esperant l'hora de tornar a Barcelona.
Amb això està dit que ja conec fins cada una de les pedres de les nostres muralles, del portal del Roser per amunt a donar la volta pel passeig de sant Antoni i a baixar per la carretera de Barcelona. Al Serrallo hi baixo cada tres o quatre dies a veure subhastar i pesar el peix i fóra casi una impertinència que tractés de recordar-vos, a vós!, lo pintoresc de tals escenes, rabejades de llum i... mala olor! Però, amic Pin!, això és bo per veure-ho una, dugues, tres vegades, i amb companys: cada terç diumenge ja no fa efecte... No obstant, us he de dir una cosa, sense fer literatures. Els dies són aquí, com sabeu, tan esplèndids, tan plens de sol; el mar i el cel omplen de tal manera el panorama casi quotidià d'aquesta població que en el meu estat especial passejar, veure, contemplar tot això, és lo que més me diverteix i m'afecta. Me sembla això un sanatori grandiós i m'encanta totes les tardes. Hi ha hores delicioses, a la contrapunta sobretot, sentint el clapoteig de l'aigua, i estenent la vista per aquella planura d'un blau clar, serena, riallera, lluminosa, d'una tranquil·litat ideal i adormidora: anava a dir «balsàmica»; no sé si m'explico, perquè caldria entrar en llargues explicacions sobre el meu estat d'esperit a certes hores.
Amb això, fora Fàbregas, fora ajedrez, fora amics... els pobrets ocupats en ser regidors, en passar el temps per les rebotigues. No els veig mai, o de tard en tard. !No volen caminar! A Fàbregas el vaig anar a visitar fa poc, una tarda, en una golfeta polsosa a on té la llibreria plena de llaminadures del temps d'Alfons Karr, i catàlegs i curiositats bibliogràfiques que es fa venir de París. L'altre dia li vaig pendre Le Rire, de Coquelin, i un curiós catàleg d'una exposició de dibuixos de literats. És bo trobar-se amb aquests rossignols de la llibreria parisién en una gàbia vella penjada prop la catedral de Tarragona! La gàbia, la voldria descriure. Té una eixideta, un terradet amb rajoles menjades de molsa i una barana de fusta corcada, que domina un munt de teulades rònegues i torratxes velles i amb bonys, d'allò mes curiós. ¿Heu vist mai la nostra Tarragona de dalt, a vista de pájaro? Des de la torratxa de casa, veig casi tocant un terrat melancòlic a on passegen les monges beates, donant-se el braç de tres en tres i saltant a lo millor com col·legiales! Que lluny, però que lluny, se troba un, mirant tot aquell teulat rònec, de Barcelona i els anarquistes i les fàbriques etc.! Tornant al terrat d'en Fàbregas, imagineu-nos als dos prenent allí el sol entre un gat i un test amb una certa planta pels talls que d'esqueix en esqueix ha passat d'una generació a l'altra des de primers del segle, i que jo em recordo haver vist també al terrat de casa i al de la meva tia i pertot, com si hagués sigut una moda botànica de tot aquell veïnat. Doncs sí: allí ens estàvem, i jo no em cansava de mirar tota aquella obra morta de teules, terrats i carrerons, mentres fullejàvem... no diríeu què?... Un folleto del fill d'en Montoliu que es va fer budista... i va morir boig. Veus aquí a Buda, enfilat a dalt de Tarragona, arran de la catedral!... Un dia us parlaré d'una jueva, majordona d'un canonge.
I no sé res més!
Mes amitiés a la vostra dona i fills. Vostre
Yxart
Altres indrets de Tarragona: