Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En la casa número 11 del carrer Méndez Núñez va néixer Domènec Guansé (Tarragona, 1894 – Barcelona, 1978). Emplaçats al davant podem llegir-hi una breu silueta que en féu Tomàs Roig i Llop (Barcelona, 1902 – 1987), una breu valoració del seu esperit crític feta per Domènec de Bellmunt i, finalment, les manifestacions del mateix Guansé a Vicenç Riera Llorca (Barcelona, 1903 – Barcelona, 1991), de quan i per què va adoptar com a idioma de cultura el català i de com va anar el seu trasllat periodístic cap a Barcelona.
Minúscul com un moixonet. La cara plorosa. Els ulls, congestionats de tanta lletra com s'empassen. Tot ell un nervi frèvol, voleiadís; agonia de la carn; una volva. Una volva tintada de vidriol.
Després el va succeir Domènec Guansé, que tenia el secret de cantar les veritats a tothom, sense fer enfadar mai a ningú. Era un crític discret que semblava dir les coses a cau d'orella, escrivint amb guants i caminant sobre una suau catifa afelpada.
Tot d'una vaig comprendre que la ciutat que em queia al damunt, que m'aclaparava, era una ciutat molt noble i molt bonica, una ciutat que jo estimava molt i em vaig adonar de l'abandó en què la tenien i que s'hi cometien moltes profanacions. I em va passar això: quan parlava de Tarragona i dels seus problemes, del que calia fer-hi o deixar de fer-hi, una mena de gent s'irritava i una altra mena, gent d'esquerra i gent catalanista, fos o no fos d'esquerra, m'aprovava, fins i tot públicament. Arribar en aquesta conclusió i canviar d'idioma fou tot u. El canvi va operar-se amb facilitat. Devia sentir el mateix que el pagès quan després de passejar-se tot el dia amb sabates per la ciutat, per fer el fatxenda, torna a casa i se les treu i es posa les espardenyes: tot seguit recobra l'agilitat i la desimboltura.
[...] alguns dels temes que plantejava a la meva secció del Diario de Tarragona –com els dedicats a la defensa de les seves pedres velles, a la denúncia dels governadors que autoritzaven el joc, a demanar la reforma d'un reglament inhumà a l'hospital, a exigir que el monument a Julio Antonio fos tret del seu amagatall i plantat a la Rambla– van produir sordes irritacions. Un dia, el patró va preguntar-me si no m'agradaria d'anar a fer a Barcelona els comentaris que feia a Tarragona. Vaig titubejar i va dir-me que no m'hi amoïnés, que ell ho arreglaria. Sembla que ja ho tenia arreglat. Al cap de pocs dies jo ingressava a les oficines de Riegos y Fuerzas del Ebro, a Barcelona. Vaig tenir sort. Com que hi treballava molta gent, tot i el bon ordre que hi havia vaig trobar un recés tranquil on passar desapercebut. Però no hi vaig fer gaire estada. La rigidesa de l'horari, sobretot, se'm feia insuportable. Rovira i Virgili acabà d'encarrilar-me periodísticament en encarregar-me de la crítica teatral a La Publicitat".
Altres indrets de Tarragona: