Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
És una església romànica, tot i que s'hi poden apreciar diversos elements gòtics. La nau central, la més antiga, és va començar a construir al segle XII, mentre que les naus laterals són del segle XV. Entre les obres d'art que s'hi poden veure, destaca l'escultura de la Mare de Déu de Fillols, procedent de la Seu Vella, i un quadre gòtic del segle XV atribuït a Mateu Ferrer i que representa Sant Blai. Podem llegir tot pujant les escales de Sant Llorenç una evocació que de l'antic carrer avui desaparegut fa Jaume Agelet i Garriga (Lleida, 1888-Madrid, 1981) en un poema. També són lectura obligada un text de Vidal Vidal, que es pot llegir a la plaça que hi ha davant de l'església, n'explica les característiques i dades històriques més significatives, i un fragment de Traïdors i covards, d'Emili Bayo (Lleida, 1961) en què evoca records d'infantesa arran d'un enterrament en aquesta església.
Aquesta església robusta, tosca i trista -més el seu dedins que no pas el defora— que potser no va haver de resistir el furor destructiu dels mahometans pel simple fet que tal vegada encara no existia, sí que va estar a punt d'anar a terra a mitjan segle XVIII. Tancada la Seu Vella, un dels memorials presentats a la cort pels canonges proposava l'enderrocament de Sant Llorenç i l'erecció en el seu lloc de la nova catedral. Fernando VI va rebutjar el projecte, al·legant que en temps de guerra la futura seu es veuria exposada als focs d'artilleria dels castells principal i de Gardeny. Vemos que por un detalle, casi anecdótico, ens fa veure Lladonosa, Lérída pudo salvar uno de sus más venerables monumentos. El que sí que va fer Sant Llorenç va ser acollir durant un breu lapse les funcions catedralícies, mentre el temple barroc de baix a l'almodí vell estava en obres. De manera que es pot afirmar que Lleida ha tingut tres catedrals, al llarg dels segles, de les quals aquesta dedicada al màrtir de la graella potser conserva encara, en el respectable i líric punt de vista del poeta Cepero,
...l'encant més bell, la gràcia més clara
que a tothom enamora quan la veu.
I entre els enamorats, possiblement el que més el mateix Carles Cepero i Salat, cerverí transplantat a Lleida i cantor d'aquesta
Esglesiola amable, recol·lecta
entremig del brogit de la ciutat:
ets amagada, humil, però perfecta...
Mirada des de la porta de la casa de Misericòrdia, la façana meridional de Sant Llorenç, amb els poderosos absis sobresortint pel costat, esdevé una aparició impactant, el superb estoig ogival que atresora en el seu si una meravella romànica:
La gòtica harmonia sense preu
flanqueja el ferm romànic que l'empara.
L'ampla escalinata, els massissos contraforts, la portada apuntada i artística sota l'atri, el majestuós campanar... I al costat, contrapunt modern —i no gaire encertat— de rajola a la pedra gairebé mil·lenària, la nova rectoria construïda damunt de l'antic fossar, arquitectura típicament aragonesa per aquella Lleida que alguns pretenien una part de l'Aragó, amb el ràfec volander i les dues oliveres bíbliques davant la porta. Darrerament, sobre un esglaó de l'escalinata reposa ostensiblement una campana esquerdada i ja inútil del veí campanar, condemnada per no poder donar el seu to exacte a restar separada del carilló de la torre, no tant improvisat monument o homenatge al vell seny com a exemple d'escarment i advertència per a les seves companyes: una bada en el bronze i ja veieu on anireu a parar, esteu avisades.
La casualitat, que va triant per nosaltres els sinuosos camins de la vida quotidiana, també ens obre quan vol les portes mes tancades del record. Primer ha estat el caprici de deixar passar l'autobús i decidir que feia un bon dia per anar-hi passejant; després l'error d'abandonar l'avinguda i pujar pel carrer de Sant Martí, pensant-me que faria drecera; però immediatament he notat com aquells carrers que no trepitjava des de feia molt de temps se'm posaven en contra, perquè tot havia canviat i em feia sentir com un estrany, fins i tot les cases em miraven amb la cara de menyspreu que es dedica al foraster que no és benvingut; m'ha semblat que aquells carrerons prenien direccions inexplicables, com si no fos jo qui tries i volguessin conduir-me cap a on ells volien. Em trobava ja completament desorientat i començava a preocupar-me tota aquella transformació, quan l'últim revolt m'ha deixat abandonat en una plaça petita, molt plena de gent però completament en silenci i on sis forçuts carregats amb un taüt semblaven voler escapar d'un seguici que els empaitava de prop. La filera, llarga i ordenada, brollava lentament de la portalada d'una església, la de Sant Llorenç. Encara en sortia gent (disciplinadament, marcialment), que ja el cotxe mortuori ha arrencat de sobte i alguns han enlairat el mocador, com si demanessin alguna orella o imitessin el record més cursi d'un comiat. Ha estat llavors, entre tota aquella gent desconcertada, quan m'he reconegut en l'estranyesa d'un nen abandonat al mig de la plaça. El trencament de l'ordre que imposava la filera ha deixat aquell noi perdut per un instant. Ha mirat ràpidament al voltant seu i no ha reconegut ningú i ha semblat com si també ell durant uns quants segons hagués sentit l'horror de la mort, abans que la mà salvadora del seu pare l'hagi agafat pel darrere i l'hagi tornat a la vida.
Aquesta ha estat la clau del cofre ple de tots els mals records, perquè aquell noi era jo mateix molts anys enrere, el dia que els meus pares em van portar ben agafat de la mà a conèixer la mort. Segurament rondava els sis o set anys. Aquell matí havia arribat a casa una notícia que no tenia per a mi cap significat: el pare de la Laia, aquell home que es passava el dia assegut en un balancí, sense altra activitat que una obstinada negació amb el cap i algun soroll rogallós semblant a un renec, ens havia deixat. Jo no podia imaginar que aquell home, impedit des de feia molt de temps per culpa d'un accident laboral, se n'anés enlloc, de manera que vaig catalogar la notícia com un d'aquells misteris que els grans tenien sempre entre ells. A la tarda, sense que cap malifeta meva ho justifiqués, vaig haver de suportar el càstig d'una missa extraordinària, que, no obstant, comptava amb la curiositat de l'assistència de mon pare, a qui jo no havia vist mai trepitjar una església. Jo el mirava atentament, una mica sorprès tant per la seva presència com per la compunció i l'abatiment de tots els seus moviments, i intentava imitar-ne l'aflicció, el posat trist, però els ulls se me n'anaven cap als arcs de la volta i cap a les pintures dels murs de l'església, que repetien la figura d'un déu venjatiu i implacable. De tant en tant observava la Laia i li envejava secretament el protagonisme. Anava tota vestida de dol i em sembla recordar que vaig trobar-la molt maca. Com que era l'única persona de la meva edat que jo coneixia allí, només esperava que acabés aquella cerimònia avorrida per sortir a jugar mentre els grans enllestien pel seu compte tots aquells assumptes estranys.
Pujada de Sant Llorenç
Pujada de Sant Llorenç
sadolla de boires fresques
que s'estarrufen de nit
i es despleguen com senyeres!
Carreró que es torç humil
amb cases totes corpreses
i que fervorós estén
la carn bruna de ses pedres.
Cada llum és un cor fresc
que batega:
cada finestral tancat,
un caliu cobert de cendra.
Oh camí de Sant Llorenç
quan fa boira i quan vespreja!
Quina olor de pa moresc
i de palla de pessebre!
Al bell fons dels casals bruns
deu haver-hi llars enceses
i son flairosa d'infants
damunt les sines maternes.
Al davant de Sant Llorenç
sostén la Creu tota oberta
bategant
repenjada en la tenebra.
Carrer amunt
la boira és com una bresca.
Altres indrets de Lleida: