Interior de la universitat

Autor: Alfons Maseras i Galtés
Obra: L'estudiant de Cervera , 1935
Pàgines: 9-10

A la tarda, ni a la plaça airejada i llargaruda que s'obre davant la façana de la Universitat ni als grans patis interiors no hi ha gaire afluència d'estudiants. Només desfilen sota els porxos dels claustres els qui van a les classes dites de vespres.

En aquest moment tots els professors de vespres ja són a llurs càtedres, car ja fa bona estona que han tocat les tres. I com que les classes de tarda són poques i poc nombroses, l'edifici és gairebé com un rusc desert, o com una gàbia sense ocells. Són les tres de la tarda d'un dissabte tardoral. Exactament, del dissabte dia 30 d'octubre. Fa pocs dies que ha començat el curs, puix que les aules s'han obert el dia 19, o sia l'endemà del dia de sant Lluc Evangelista. Les classes de vespres són a les aules de la planta baixa, tocant al pati, cap al costat de llevant. Heus aquí la més nombrosa. És donada en una aula gran, que té unes parets grises i nues, unes finestres altes i tot de bancs arrenglerats. Tot i ésser l'aula més concorreguda en aquesta hora, una vintena d'alumnes omplen escassament les dues primeres fileres de seients, fent una taca negra en la penombra envaïdora, amb llurs capes i manteus. N'hi ha que, de tan joves, semblen uns grans infants. Uns quants, els més aparentment reposats, segueixen la carrera eclesiàstica i duen l'hàbit talar i la tonsura. La majoria, però, estudien lleis i filosofia. Aquests darrers ja s'han alliberat gairebé tots del vestit clàssic dels escolars cerverins; i encara que en conservin la capa, tanmateix una mica retallada, no duen tricorni, ni calça curta, sinó capell rodó i pantalon tivant, com exigeix la moda.

Autor: Anna Murià i Romaní
Obra: Escriptors de la revolució , 1937
Pàgines: 114-116

Anar cap al front i aturar-se pel camí a visitar pedres velles, col·leccions de pergamins rovellats, galeries d'antiguitats, com qualsevol turista desenfeinat i sense preocupacions, sembla una cosa anacrònica, fora de lloc, excèntrica.

I això és el que jo vaig fer. El cos pesant de la Universitat de Cervera, amb les seves cicatrius de vicissituds passades i el seu solemne silenci evo­cador, s'interposà al mig del camí, oberta la porta a la clarícia del claustre, com una temptació. «Véns amb l'esperit trasbalsat de l'angoixa contí­nua d'aquesta lluita sense repòs; vas a cercar la forta tensió dels nervis. ¿Per què no t'atures un parell d'hores a l'ombra de la vida passada i oblides la vida present? Serà un repòs, una evasió...»

—Potser que em deixés convèncer... Aquesta façana, amb els impactes de la guerra dels carlins, amb els records que surten de cada pedra, m'atrau com la primera pàgina d'un llibre saborós. Dues hores robades a la meva època! No vindrà pas d'aquí.

I entro, per la porta que ha espanyat la Revolució, al recinte de la ciència enclaustrada dels segles passats. Trobo el claustre verd de primavera entre els murs ennegrits pel pas de tants hiverns, per l'atenció a tants discursos espessos i pesants de saviesa, per la contemplació de tants mantells foscos i tants fronts arrugats. Només les plantes, renovades cada any, al mig del claustre, riuen amb els secrets dels estudiants que serva la terra es­ponjosa del jardí tancat.

Pujo una escala. A cada replà, vells objectes heterogenis: cadires, columnes, ferros forjats, gerres, llumeneres... Estils en barreja. I al capdamunt, un grup de testos amb plantes completament joves, entremig de capitells escrostonats, de més ceràmiques i més fustes i més ferros vells. És el bon humor del conservador de la Universitat convertida en museu, que posa aquest signe de vida entre tantes relíquies de temps morts.

Els nervis s'aquieten... Quina pau...! Una sala s'ha convertit en dipòsit de llibres per al front. Les prestatgeries noves, entremig de cònsoles, co­lumnes barroques, cadires del renaixement... Damunt les taules, en vells pots d'apotecari i gerres d'aram,, hi ha rams de roselles i flors toscanes que la bibliotecària ha anat a collir.

Aquests corredors llargs, amb la renglera do finestrons uniformes, de color d'hàbit, rígids davant de les finestres com monjos a l'aguait; i la barreja d'objectes i quadres arrambats a la paret...!

Corredors monacals, blancs, quiets.

Llarguíssims corredors que a aquesta hora del capvespre, quan les tenebres comencen a arrossegar-s'hi, em posen a flor de pell una esgarrifança de basarda...!

Un rellotge de pèndol està parat a l'hora que el poble entrà a la Universitat el 20 de juliol.

A les aules s'amunteguen els pergamins. L'arxiver hi tindrà feina.

Fullegem una geografia del segle disset, en tres grans volums, amb uns bells gravats. Entre aquestes pàgines temptadores, oblidaríem que el temps passa.

Però la gran temptació, és la biblioteca. Seria bo quedar-s'hi a pensar. És una gran biblioteca teològica, completíssima, magnifica.

Tot és molt solemne, en aquesta casa. Però, mi­ren, no hi manca la nota còmica Anna. Al mig de la severitat de la rica biblioteca teològica, una ridiculesa: Un armari amb pany i clau on els frares que habitaven últimament la Universitat tenien tancats els llibres prohibits. Agafem aquests llibres; hi ha obres de George Sand, de Víctor Hugo, de Renan... Hi ha llibres de fisiologia i anatomia, amb làmines. I la pudícia dels escrupolosos frares havia posat a cada làmina que representava una figura humana mostrant el siste­ma nerviós, el muscular o el circulatori, un paperet blanc enganxat al lloc del cos que cal ig­norar per a ésser virtuós.

Et deixo Cervera.

Cervera amable, amb els seus carrers amb portalades i el seu call fora muralla. Cervera que parla dels temps vells, d'història. Cervera plena de nostàlgia i de gentilesa, clara i seriosa alhora, jove i vella, amb carrers de sol i places que recorden temps passats, gent que no és, una vida que desaparegué... Cervera, la dels capellans, la dels estudiants, la de la ciència i de l'art censurats...