Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A l'extrem oriental de la ciutat hi ha l'església de Sant Antoni de Pàdua. Aquesta construcció és pràcticament l'únic que ens queda de l'antic convent de Sant Francesc. Testimoni de la seva antiga esplendor és l'edificació gòtica d'una sola nau amb capelles entre els contraforts laterals. És rellevant l'absis, que encara conserva dos vitralls gòtics. A l'exterior o bé a l'interior, si hem anat a demanar la clau a la rectoria, podem llegir un text d'Isidor Cònsul que relata una passejada d'anada i tornada fins a l'indret, un dels preferits per l'autor, i alhora, desgrana episodis de la història cerverina amb el desig, que imagina, que sigui el 13 de juny, dia de Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes, gremi que actualment restaura l'edifici i hi celebra una missa anual en honor del sant patró.
He baixat pel dret, marges avall, fins embrancar l'antic camí ral que m'ha de dur a tocar d'una de les meves dèries cerverines, el vell convent de Sant Francesc. Aquí he de suposar que hi tenen part de culpa el dissortat Verdaguer i el grapat d'estius treballant una tesi d'estirp franciscana. A banda, vull considerar l'exemplar modernitat del Sant d'Assís i un darrer motiu, que encara m'inquieta, derivat de la tradició que suposa que fou el mateix sant Francesc qui fundà la comunitat de framenors de Cervera en el seu viatge (o viatges) a terres peninsulars. És difícil de saber-ho perquè no hi ha consens, entre els historiadors de l'orde, ni per posar data al viatge (els anys ballen de 1211 a 1214) ni per discernir si va venir una o dues vegades a aquests topants ibèrics. Hi ha qui sosté una primera visita, el 1211, pròleg d'una estada més llarga, dos anys després, entre mitjan 1213 i la segona meitat de 1214. [...]
M'hauria agradat que avui, en comptes d'aquest lluminós Dissabte Sant, fos 13 de juny, encara que em calgués canviar les verdes esteses de l'ordi jove pels grocs morents de la sega. Voldria dir que fóra la festa de sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes, l'únic dia que s'obre al culte una església que ara tinc tancada i que passa per ser una perla del gòtic català. Aquesta pobra església ha estat sempre negligida en els estudis d'arquitectura gòtica catalana i el llogarró, desapercebut per tothom, ha passat de puntetes pels llibres d'història, potser a partir del detall que l'autoritat de més èmfasi en aquests afers, Agustí Duran i Sampere, ja el va deixar al marge en el seu Llibre de Cervera. No fa gaire, Pere Beseran n'ha fet una emfàtica defensa apuntant sense embuts que es tracta d'una construcció d'un interès molt superior a l'atenció que ha merescut. És una ponderació que feia anys que esperava i la causa remota que m'ha dut avui fins aquí per lamentar de nou que, tot i la rodona bellesa d'un migdia d'abril a qui comença a empaitar la tarda, avui no sigui 13 de juny. Si ho fos, hauria passat a admirar la coberta amb tres voltes de creueria, el cor, les capelles laterals, la capçalera poligonal de cinc costats i la clau de volta del presbiteri amb la figuració de la Mare de Déu i el Nen a la falda. També sé que hauria buscat, en l'ombrívola frescor del seu interior, les motllures de l'arc apuntat i la presència, al vèrtex, d'un escut amb la imatge trescentista del Pobret d'Assís dret amb les mans alçades.
Però me'n torno, per la costa de sant Francesc amunt, a buscar l'antic portal de sant Cristòfol i pujar fins davant de la Paeria, fent marrada, abans, per la plaça del Fossar. Només perquè, des del seu atrotinat mirador, la visió de la Segarra hi és esplèndida i esdevé única, en temps de primavera, per la seva bogeria de verds que s'hi despleguen. I caminant costa amunt sé que se'm presentarà, en atropada síntesi, una història de vuit-cents anys que transita del Sant d'Assís al rei Jaume, d'Alfons el Liberal a Pere el Cerimoniós, de Joan II al Príncep de Viana i Ferran el Catòlic, i del papa Borja a Lleó X. Sé prou bé que la cançó de l'enfadós serà la de sempre i el plany tornarà a dibuixar-me l'alta significació històrica i arquitectònica que té el vell convent, i de quina manera, pobre, l'ha maltractat tothom. Sense contemplacions, guerres i revoltes li han estovat el cos i l'ànima tot al llarg d'aquest grapat de segles. Però no sembla haver-n'hi prou i encara li toca passar, a desgrat dels seus mèrits, la vergonya de l'oblit i la incúria de l'abandó. Deu ser per això que el trobo més envellit, perdut i malgirbat cada cop que el visito.
Altres indrets de Cervera: