Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Pels entorns de lloc que avui ocupa aquesta plaça degueren estar situades les cases senyorials de la família March i Martorell. Joanot Martorell, nascut a Gandia i autor de Tirant lo Blanc, escriví tot un seguit de lletres de batalla a tota ultrança, és a dir, a mort, a Joan de Monpalau, totes dues famílies de Gandia, perquè el darrer no va complir un compromís de matrimoni amb Damaita Martorell. Generalment aquestes lletres, datades a València, es penjaven en la plaça pública perquè fossin conegudes per tothom les disputes que s'hi establien.
Semblantment havia passat amb el compromís establert entre el poeta Ausiàs March i la família Martorell per a desposar Isabel Martorell, germana de Joanot. En aquest cas era l'hereu Galceran qui escrivia al poeta exigint-li complir els seus deures en el tracte: "Mossèn puix la senyora mare vos ha donat los III mília florins de sa dot i mon germà mossèn Joanot, los vos ha assegurats, compliu vostre matrimoni, que a mi plau tot ço que les enyora ma mare i mossèn Joanot i na Isabel han fet e contractat amb vós".
Just en aquest punt de Gandia que veié passar els membres de les tres famílies és un bon lloc per llegir el fragment inicial de la primera lletra que Joanot Martorell adreçà a Joan de Monpalau. També ens pot servir de lectura en aquest indret el poema de Vicent Andrés Estellésen què magnifica el nom dels dos escriptors i el de Joan Roís de Corella; un fragment de la biografia que Josep Piera ha escrit sobre Ausiàs March i, encara, un paral·lelisme traçat per Ferran Garcia-Oliver en la vida de Martorell i March.
L'alberg-palau dels March a Gandia és a quatre passes de l'església de Santa Maria, un temple gòtic en plena construcció, de la plaça porticada del mercat, sempre atrafegada i olorosa, i de la casa del senyor duc, a la vora del riu. Ausiàs hi va cada dia, acompanyat d'un escuder i del mestre, després d'haver acabat les lliçons de llatins i altres escriptures, per participar dels jocs d'armes i aprendre el maneig de l'espasa, de la ballesta i de l'arc, en companyia d'altres aprenents de cavallers.
Ausiàs té deu anys i els seus somnis no són altres que els d'arribar a ser un cavaller, com son pare, com el senyor duc, com els llegendaris personatges artúrics que imagina amb els llibres d'històries, com els croats. Li agraden els cavalls, com li agraden els falcons amb els plomatges lluents i les ungles esmolades, de volar majestuós; a penes sap, però, muntar els primers amb elegància i amb prou feines comença a saber tractar aquests ocells que tant el fascinen quan els segueix el vol.
Al pati del palau i als camps d'entrenament de vora el riu, els donzells breguen i lluiten mentre atenen les ordres dels mestres; ara riuen, ara rabien, de broma i de veres. Els cossos dels joves lluen, tots suats, descamisats, mentre les serventes de la duquessa se'ls miren, de les finestres del palau estant, entre comentaris en veu baixa, mitges paraules i somriures divertits o maliciosos. Les dames improvisen cançons que parlen d'amors llunyans, quan no diuen maldits, conten històries a mitges o insinuen volences capritxoses.
Tres noms: Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joanot Martorell
Tres noms només, que alenen a la terra pregonament,
com llànties enceses,
fosforescents entre els morts i la terra,
com capitells o com joc dels infants.
Per vostres noms d'arrels i d'amargura,
pels vostres noms de cabellera i vidre,
pels vostres noms d'ossos i d'aigua, líquens,
regne dels morts, esquelets desvetllats.
Pels vostres noms, corona permanent,
bandera al vent i llençol de tristesa,
rella d'amor i il·limitat migdia,
pels vostres noms, els noms del tres en ratlla,
pels vostres noms de clivellades síl·labes,
pels vostres noms de falç i de futur!
En Joan de Monpalau. Crec no ignoreu lo gran deute de parentesc que haveu amb mi i amb tots mos germans, com siam fills de cosins germans, ni la gran i fixa amistat que havíeu amb mon pare i amb tots nosaltres, en tant que per raó del deute de parentesc i de la dita amistat tota hora que vós veníeu a la casa de mon pare, i ara mia, confiant que hi veníeu com a parent i amic, totes les portes vos eren obertes sens que nengú de nosaltres no es guardava gens de vós, ni es poguera pensar que vós pensàsseu ni fésseu nenguna vergonya ni maldat vers nosaltres ni a la nostra casa. I poc temps ha passat que, vós anant i venint a la nostra casa a tota vostra requesta, proferís i amb sagrament juràs de pendre ma germana Damiata per muller, i desposar-la dins fort breu temps, la qual cosa fins ací no haveu feta, abans en lo mig temps, praticant vós en la nostra casa sots color de la prometença amb sagrament per vós fet de prendre ma germana per muller, i confiant la dita ma germana de l'amistat i parentesc, i del sagrament per vós fet de prendre-la per muller, i que vós amb lleal e verdader prepòsit havíeu fet lo dit sagrament, haveu decebuda la dita ma germana, desllealment i malvada, com a robador de la honor de la dita ma germana i mia, confiant que vós no féreu tan gran desllealtat ni maldat, haveu deshonestament tacada i deshonrada incessant la dita ma germana, no guardant a Déu ni a vostra honor, ni a la fe que us era donada en la casa de mon pare i mia.
Ja veig estar a Déu ple de rialles
veent com som a nós mateixs contraris.
Lo que cercam són nostres adversaris:
aquests són béns d'on havem grans baralles.
Lo mal volem cuidant que bé gran sia
e pledejam aquell ab grans despeses,
volent honors, matremonis, riqueses,
e lo revés s'ateny del que hom volria.
Lo mal és bé e lo bé mal retorna:
algú no sap, sa nau, per quin vent borna.
Les vides tan diferents de Joanot i d'Ausias en certa manera corren paral·leles, com dos espills que projecten un parell de rostres decebuts del món que els toca viure. L'un i l'altre són uns desplaçats, se senten incòmodes en un present injust amb la petita cavalleria, devorada pels més grans i pels rics burgesos. «Del temps present no em trobe amador», llegim ja al primer poema del senyor de Beniarjó, i per bé que és un vers de l'amant dolgut, sovint tornarà a repetir la queixa en termes semblants. Ambdós es refugien en l'escriptura. Ausias és humiliat per la vila de Gandia, Joanot perseguit per albarans de deutes. No hi presenten batalla, abdiquen, o en tot cas es barallen a través de la retòrica de les lletres de deseiximents. El poeta s'abstrau del món i viatja cap endins de si mateix per trobar respostes als interrogants de l'amor i la mort. El seu cunyat s'inventa un superhome per exalçar tot allò que en ell no ha estat possible, els somnis que els «fats adversos e cruels» li han negat. Ausias Marc és, també, els seus versos; Joanot Martorell, el transsumpte de la figura de Tirant el Blanc.
Juliol, 1907
I jo li diré: «Ha faltat la senyora Marquesa, que Déu la tinga en la glòria. Ahir l'enterraren. Hi havia més gent al soterrar que quan vingué Canalejas. Ningú se'l volia perdre. Pels carrers no se sentien ni els gossos, de buits que quedaren. També em van contar que al cementeri hi havia mitja Gandia, i això que feia una calor per a caure de tos. Una cosa gran, xe. Era tan bona, la senyora Carmeta! Tenia una veu de gran senyora, però al mateix temps dolça, molt dolça, molt més que la de les hermanes que van a captar per les cases. A voltes, estava jo en la porta de la Seu o davall dels porxos de la plaça Major, i se m'acostava per a demanar-me quins succeïts es comentaven per Gandia, perquè deia que jo era una gasetilla viva. No s'escandalitzava per res del món, tan santa que era, de missa diària. Ella fou la primera que va saber que a Pimentó li la pegava la seua muller amb el sabater del carrer del Tossal. Acabava jo d'escoltar els crits i les galtades de Pimentó a la dona mentre passava per la vora de sa casa, quan vingué a veure'm la senyora Carmeta, i li ho vaig contar fil per randa. M'ho agraïa, i tant que m'ho agraïa! Ben sovint m'allargava uns cèntims, encara que no s'oblidava mai de fer-me l'advertència: «No t'ho begues, que siga per a menjar, que estàs cada dia més desmillorat», o sermons d'eixa classe. Sí senyor, una gran dona! Però a tu ja t'ho he contat això mil vegades, i encara no t'he dit la cosa principal: que igual m'ha deixat alguna cosa en l'herència...»
Però ella em dirà: «No m'ho crec, Pasqualet, no m'ho crec. Tu sempre tan fantasiós! ¿Com t'hauria deixat a tu res, la Marquesa?»
I jo li diré: «Encara no deuen haver obert el testament. I la Marquesa m'apreciava molt, molt més del que tu et penses. Esperarem, i a veure si ara tenim sort. ¿Per què no hem de tindre sort? ¿Saps què farem? Farem un xiquet. Però un xiquet que siga teu i meu. Li posarem Pasqualet, com a mi, i li ensenyaré a tocar l'acordió. Ja ho tinc, sí, ja ho tinc: vos en vindreu a viure a ma casa. I si vols, li podem dir al rector que ens case. Els deixarem a tots ben mocats.»
Però ella em dirà: «Si sóc massa gran per a tindre fills. ¿Que no ho saps, que en tinc més de cinquanta?»
I jo li diré: «T'obstines perquè no isca res bé, Segismunda. L'únic que vull és que ja no vengues més salmorra a la plaça, que amb això ni et guanyes la vida, i et fa mal passar-te-la al ras.»
Però ella em dirà: «Tu no estàs bo del perol. Vendre salmorra és l'únic que tinc ¿i encara vols que m'ho deixe?»
I jo li diré: «Ja sé que som pobres, no cal que m'ho digues. Pobres de solemnitat! Però mira, el notari Caparrós, cada volta que em veu, m'amolla: "Qui poguera, Pasqualet, estar tot el dia a l'aire lliure com tu, i anar amunt i avall igual que els teuladins." Si els rics diuen això, alguna cosa bona serà viure d'eixa manera. Molts diners, molts diners, però és de veres, es passen el dia tancats dins de casa i rodejats de papers i maldecaps.»
Altres indrets de Gandia: