Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El port de Gandia està situat al barri marítim del Grau, i al sud de la platja Nord, a 5 quilòmetres del centre urbà i on desemboca el riu Sant Nicolau. Té moll pesquer, esportiu i comercial. Els orígens del port daten del 1884 quan una Reial Ordre en donava el permís de construcció a la companyia britànica "The Alcoi-Gandia Railway & Harbour Company Limited". aquesta companyia, d'una banda pretenia importar el carbó que necessitaven les indústries tèxtils alcoianes, i per una altra, exportar els productes de la zona als mercats ultramarins. El tren Alcoi-Gandia es va inaugurar el 1892, i va estar en funcionament fins al 1969. Cada dia surten les barques a pescar sèpia, clòtxines, orades, sardines... A primera hora de la vesprada, poc després d'entrar les barques al port, se celebra la subhasta del peix. En qualsevol punt del moll o a la mateixa Llotja podem llegir un fragment d'Enllà de l'horitzó, d'Enric Valor, un passatge de les memòries de Josep Piera, diversos poemes de Teresa Pascual i el text de Tono Fornes que ens dóna dades tècniques del port.
Ja havíem arribat al port, el qual s'endinsa curiosament en la terra ubèrrima en forma de ria. A la part dreta de la carretera, abans del pont que dona pas a la barriada del Grau, prenguérem la curta fillola que davalla al moll principal. Allà, vora el gran rafal o edifici de la Llotja del peix, hi havia camions i camionetes i molta gent que entrava i eixia de la subhasta i fins creguí veure venda de peix a la menuda a un públic que hi formiguejava famolenc. Un tràfic no tan viu i extens com devia ser en temps de pau, però que donava la impressió d'un petit món que maldava ja per eixir de la llarga tragèdia, de renàixer de les seues cendres, de canviar la violència i el temor pel treball i la prosperitat. I més endins, dàrsena enllà, pilots de gent que recordaven la gernació del port alacantí, aturats sens dubte davant vaixells més grossos i més menuts que es disposaven o no a salpar.
El nostre camió s'aturà a les immediacions de la Llotja. I tots tres vam posar peu a terra. Safont, a l'acte, se n'anà a la seua gran porta i vérem que entaulava conversa amb dos o tres homes que devien pertànyer a la pesca o a la subhasta. Pere i jo no en vam restar molt arrere, ell o jo amb el fardell en la mà, on, per estalviar nosa, havíem inclòs per fi la meua cartera amb el tresor de les cartes i la foto de la meua enamorada. Tot seguit, va tornar Safont vora nostre acompanyat d'un home ja madur, colrat, molt tipical diria un anglès, espècimen de pescador mediterrani mig mariner mig patró. Llavors, no cal dir, tots col·lectivitzats.
-Ací dos amics, dos companys de confiança -va presentar Safont. I va afegir per a nosaltres: -És del meu sindicat, bé, de la C.N.T. d'ací de Gandia. Un dirigent que es diu Camilet per dissimular la seua força.
Camilet va somriure i ens va donar una mà grossa i extraordinàriament sòlida.
Pere, que volia sempre donar la cara i anar amb la veritat davant, amollà tot rotund i amb simpatia:
-Nosaltres som comunistes.
-Passeu, passeu! Al capdavall, companys, o camarades que dieu vosaltres sempre -va acceptar agradable Camil, i va explicar: -Mireu, no som com els socialistes o com molts d'ells; no tenim manies.
Dins la Llotja, ens menà a una oficineta, i ens hi vam quedar tots quatre sols.
-Són dos xicots de confiança, tots dos militars, que han fet tota la guerra, i són amics de l'Escocès de fa anys –recalcà Safont.
-Bé, i què voleu?
-Anar-nos-en a França... o a on siga.
-Tan fotuts esteu?
-Sí -va dir Safont-, Pere t'ho explicarà.
-Sí, mira: la meua família s'ha distingit molt al nostre poble, que és Cassana...
-Per allà per Alcoi, no?
El port. Un guirigall d'estibadors, de pràctics, de portuaris, de negociants, de mariners, de tavernes, de tuguris, de tatuajes piquerians:
Él vino en un barco, de nombre extranjero...
I pescadors que eixien a tirar les xarxes, i arribaven amb les barques fins a Eivissa, per després descarregar un peix fresc preciós, d'escates lluents i d'ulls vius, encara botant com volent tornar al mar. Se'l subhastava a la llotja del port, abans de vendre'l al detall per les cases, les fondes i els bars. D'aquest univers de delícies, me n'arribaven les veus de les pescateres quan cridaven pel carrer:
-Dones, peix! ¿Qui vol peix? Duc morralla, carrancs i vetes, sépies i sepionets, aladroc, galeres, gambes, petxines, molls i llucets... Dones, peix fresc! ¿Qui vol peix?
El port.
El port de Gandia -que no visitarem avui- és ample i segur a l'interior, però la bocana deu ser problemàtica per a vaixells grans. Els bancs d'arena mòbils hi canvien el calat, i un xaloc o un llevant durs fan de seguida una barra d'ones dissuasiva. El va projectar Rafael Yagüe el 1883 i les obres es van iniciar el 1886. Tres anys després la titularitat del port passà a The Alcoy & Gandia Railway and Harbour Company Limited, i gràcies a l'exportació de taronja esdevindria el segon port fruiter d'Espanya -va assolir les 250.000 tones el 1934. L'any 1946 l'estat se'n féu càrrec i el va declarar «d'interés general» abans que el 1961 passara a integrar-se en el Grup de Ports de València. Des de 1985 depén de l'Autoritat Portuària de València i, gràcies a les millores realitzades s'ha impulsat el tràfic de mercaderies fins a arribar a les 440.000 tones el 2002; un volum certament notable.
Potser la Vella iniciativa anglesa ja en presagiava la importància actual. De pocs ports es pot dir que generaren la construcció d'una via de ferrocarril a través d'una orografia infernal per tal de connectar-se a una ciutat industriosa com Alcoi. És, en efecte, als molls de la capital de la Safor on naixien els rails del projecte ferroviari. La imatge d'aquelles locomotores a vapor que gairebé abordaven les flamants popes dels vaixells atracats de punta és el testimoni d'una època optimista que ben aviat veuria sepultada la seua fe en el maquinisme sota les runes de la Gran Guerra.
La dàrsena del port s'aprima per la banda de terra i forma una mena de canal que aprofita la desembocadura del barranc de Beniopa. Dissortadament, un pont impedeix el pas de velers a la zona en què es troben els llaüts tresmallers i els que van a la petxina, on hi ha un varador minúscul.
Et deixaràs una ciutat d'esquena
al cos del moll que et va donar el pit,
als hams de sang partida sobre el plom,
a les esquerdes de la calç cansada
-tota la mar cruixia a les façanes,
les impregnava el mineral de l'aire,
un gasoil brut que tancava les goles
no es desprendria ja més de la roba.
Una ciutat d'esquena no recorda
els punts llargs embastats de les costures,
els laments de les veus sobre els balcons
des d'on llancen al vent altres desitjos
abocats al rovell de les baranes.
La distància ocupa cada oblit,
regira els llocs, exclou d'arrel els vincles
de l'origen, n'ordena una altra part.
Un rellotge, la pauta vertical
al centre en punt dels tinglados del port.
A qui aniran destinades les hores?
Aniversari
És de les botes grogues i del gel,
de la subhasta i l'últim preu del tall,
del colp sec de les caixes i del fred.
És de la boca estreta de la nansa,
dels bots de llum, dels cércols del salabre,
del fil de sirga, de les armadures.
És del palangre, de barques de bou,
de quan es cala, d'arrossegaments,
de quan xorrar, de xarxes, de la tria...
Amb tots els noms que s'han tornat estranys
he calibrat l'últim fons de l'absència.
Altres indrets de Gandia: