Autor:
Enric Valor i Vives
Obra:
Enllà de l'horitzó
, 1999
Pàgines:
530-531
Ja havíem arribat al port, el qual s'endinsa curiosament en la terra ubèrrima en forma de ria. A la part dreta de la carretera, abans del pont que dona pas a la barriada del Grau, prenguérem la curta fillola que davalla al moll principal. Allà, vora el gran rafal o edifici de la Llotja del peix, hi havia camions i camionetes i molta gent que entrava i eixia de la subhasta i fins creguí veure venda de peix a la menuda a un públic que hi formiguejava famolenc. Un tràfic no tan viu i extens com devia ser en temps de pau, però que donava la impressió d'un petit món que maldava ja per eixir de la llarga tragèdia, de renàixer de les seues cendres, de canviar la violència i el temor pel treball i la prosperitat. I més endins, dàrsena enllà, pilots de gent que recordaven la gernació del port alacantí, aturats sens dubte davant vaixells més grossos i més menuts que es disposaven o no a salpar.
El nostre camió s'aturà a les immediacions de la Llotja. I tots tres vam posar peu a terra. Safont, a l'acte, se n'anà a la seua gran porta i vérem que entaulava conversa amb dos o tres homes que devien pertànyer a la pesca o a la subhasta. Pere i jo no en vam restar molt arrere, ell o jo amb el fardell en la mà, on, per estalviar nosa, havíem inclòs per fi la meua cartera amb el tresor de les cartes i la foto de la meua enamorada. Tot seguit, va tornar Safont vora nostre acompanyat d'un home ja madur, colrat, molt tipical diria un anglès, espècimen de pescador mediterrani mig mariner mig patró. Llavors, no cal dir, tots col·lectivitzats.
-Ací dos amics, dos companys de confiança -va presentar Safont. I va afegir per a nosaltres: -És del meu sindicat, bé, de la C.N.T. d'ací de Gandia. Un dirigent que es diu Camilet per dissimular la seua força.
Camilet va somriure i ens va donar una mà grossa i extraordinàriament sòlida.
Pere, que volia sempre donar la cara i anar amb la veritat davant, amollà tot rotund i amb simpatia:
-Nosaltres som comunistes.
-Passeu, passeu! Al capdavall, companys, o camarades que dieu vosaltres sempre -va acceptar agradable Camil, i va explicar: -Mireu, no som com els socialistes o com molts d'ells; no tenim manies.
Dins la Llotja, ens menà a una oficineta, i ens hi vam quedar tots quatre sols.
-Són dos xicots de confiança, tots dos militars, que han fet tota la guerra, i són amics de l'Escocès de fa anys –recalcà Safont.
-Bé, i què voleu?
-Anar-nos-en a França... o a on siga.
-Tan fotuts esteu?
-Sí -va dir Safont-, Pere t'ho explicarà.
-Sí, mira: la meua família s'ha distingit molt al nostre poble, que és Cassana...
-Per allà per Alcoi, no?
