Autor:
Josep Piera i Rubio
Obra:
El temps feliç
, 2001
Pàgines:
94-95
La història següent d'un tresor a la Drova m'ha aparegut fa poc, narrada en un llibre del qual sabia ben poca cosa. L'autor, que pren la història d'un erudit anterior que la registra, és ni més ni menys que Lluís Pericot, el famós arqueòleg que excavà i descobrí al món científic europeu la cova del Parpalló cap als anys trenta. L'autor explica amb detall com un geòleg anomenat Vilanova i Piera havia fet, un segle abans, les primeres troballes a la cova, gràcies al guia, que li contà una història; li contà que un home, oncle seu i de nom Bernat Castelló, s'havia arruïnat pensant que a la cova del Parpalló hi havia un tresor -ho havia llegit, deia, en un llibre antiquíssim-; la cova, aleshores, era un lloc que servia de refugi als animals. L'home de Barx hi dedicà diners i energies fins que, decebut, acabà abandonant la recerca i va morir sense trobar cap tresor. La dona, diuen, llançà a un avenc tot el que l'home havia tret d'aquella maleïda cova. La dona considerava que aquells objectes eren els culpables de la follia del marit. La dona no pensava que així llançava a l'oblit un tresor valuosíssim. Perquè el tresor del Parpalló existia, certament. Aquell home, però, no l'hauria trobat mai, ni tenint-lo al davant o, fins i tot, a les mans; perquè el tresor que ell buscava era un altre, i aquest, certament, no era en aquell lloc.
¿Quants tresors més amaga la Drova? Tots aquells que la imaginació de cadascú vulga crear..., o sàpia trobar..., per la serra, al jardí de casa, en una fosca biblioteca o sota una pedra qualsevol.
Una darrera joia d'aquest tresor. Lluís Pericot, en el seu estudi, reconeix que va ser l'abat Henri Breuil, un arqueòleg francés de molta anomenada, qui el va fer decidir excavar la cova del Parpalló durant una visita que li va fer a París, el novembre de 1926, seguint les recomanacions del seu mestre, el doctor Bosch Gimpera. Diu Pericot que el professor francés li va fer veure la importància del jaciment del Parpalló, en mostrar-li una plaqueta amb un gravat que semblava un cap de gat cerval, i diu també com el mateix Breuil li manifestà el seu antic desig d'excavar la cova, desig que la guerra europea li havia impedit anys enrere. Aleshores, en referir-se a la visita que fa Breuil al Parpalló el 1913, en una nota al marge, Pericot diu:
«Le acompañaba Baltasar Canet, niño todavía, que es el chófer que ahora nos llevó tantas veces de Gandía a La Droba. Canet recordaba aún la visita hecha con su padre, tartanero, en compañía del sabio francés.»
¿Canet? I un record que ressona: «Ja ve el senyor Canet, ja ve el senyor Canet!» Per un moment, he vist aquest xiquet de 1913, fet un jove el 1929, convertit en l'home que em deixava tocar la botzina del clàxon del taxi -mec-mec!-, quan venia a pujar-nos a la Drova, tot anunciant llargament -meeec-meeec!- un estiu ple de tresors.
