Casa familiar de Josep Piera a Beniopa

Autor: Josep Piera i Rubio
Obra: Puta postguerra , 2007
Pàgina: 85

La mare anà fent-se més i més grossa. I sovint es tornava «pudenta», és a dir, de mal humor. Em digueren que era degut al fet que esperava una criatura. I potser per aquesta raó, perquè anàvem a ser un més de família, o perquè a l'interior de Beniopa no podien arribar els nous Leylands de Boscà, o perquè els negocis del pare funcionaven bé, la qüestió és que ens n'anàrem a viure a una casa nova, una casa gran, amb un magatzem espaciós a la planta baixa i un pati, o solar enorme, al costat. La casa nova estava situada als afores del poble, en direcció a Gandia, a l'altra banda del barranc, a tocar del pont de la carretera, encara sense «endoquinar»; vull dir, amb fang i bassals quan plovia, i amb pols i polsegueres quan feia vent.

Un dia, quan les obres de la casa estaven acabant-se, hi anàrem a menjar una cassoleta d'arròs al forn, com si es tractara d'una excursió. La construcció estava envoltada de tarongers. Recorde, des d'aquella altura panoràmica, com si tot fóra un jardí immens, o un infinit tapís verd: el campanar de l'església, la cúpula blava amb la silueta alpina del Montdúver al fons, com en un quadre sense marc; i la muntanya del Molló de la Creu, el barranc al voltant del poble, el calvari amb uns xiprers antiquíssims i el cel. Per l'altra banda, al lluny, el campanar de la Seu, com un far ciclopi, amb l'ul1 insomne sempre vigilant.

Autor: Josep Piera i Rubio
Obra: Puta postguerra , 2007
Pàgina: 87

La casa nova em situava prop de Gandia i m'allunyava de Beniopa. A partir d'aquest canvi de residència, em vaig sentir instal·lat en una frontera. En eixir de casa, quan em preguntaven cap on anava, si havia de girar a mà dreta per passar el pont i entrar al poble, solia respondre «a Beniopa», o «a Gandia» si ho feia a mà esquerra, per seguir la carretera que portava a la ciutat. Així vaig començar a viure en una terra de tots i de ningú, voltat més de camps i d'horts que no de cases i de carrers. Em passà, doncs, el contrari del que li passà a Mix, el meu benvolgut gat blanc. Ell s'oposà a abandonar les velles teulades de l'interior del poble; jo me'n distanciava, conforme anava creixent i fent-me «fadrí», que deien els adults. Vaig ser una criatura de poble fins als set anys. A partir d'aquesta edat em vaig sentir un xiquet de frontera. Ara d'uns, ara d'uns altres; ara de tots, ara de ningú.

Autor: Josep Piera i Rubio
Obra: El temps trobat , 2013
Pàgines: 41-42

Beniopa

 

Al cap dels anys, encara hi veig mon poble.

Francesc M. Miret

 

Des d'un terrat lluminós observava

les teulades com bancals ben treballats,

veia terrats amb roba estesa, balcons

amb clavellineres en flor, i gats

que perseguien teuladins al vol.

 

Xiquet, sentia les olors de la vida

com era la vida llavors, austera i elemental:

olors apetitoses coent lentament al foc,

olors agredolces de corral,

olors netes eixugant-se al sol,

olors suades de goig animal,

olors d'ombres fugitives pels horts...

 

Gesmils, gesmils, gesmils!

 

Beniopa és això ara, només:

unes cases engesmilades

entre estrets carrers polsosos

a la vora d'un barranc.

Un record que tremola.

Un perfum silenciós.