Casa familiar de Gonçal Castelló

Autor: Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano
Obra: Final de viatge (Memòries d'un gandià: amics, coneguts i saludats) , 2010
Pàgines: 80 i 81-82

He de remarcar també que jo vaig nàixer el 9 d'octubre de l'any 1912, una coincidència augural: ¿caldria pensar si en fer-me gran, quan vaig orientar la meua trajectòria política cap al nacionalisme, va ser marcada per aquesta data tan emblemàtica? La meua mare m'infantà, segons la partida de naixement, a les 8 del vespre, a poqueta nit, al casalot, propietat del meu pare, del carrer de la Vila Nova del Trapig, que ja s'anomenava de Sant Francesc de Borja; casa que va heretar del meu avi patern, de malnom Peapa, el qual la va comprar quan es va decidir d'anar-se'n a viure a una població més gran. Ell venia des del seu llogaret de l'Alqueria de la Comtessa, i va prendre aquella decisió arran de l'assalt amb robatori que feren uns roders que depredaven per les serres dels voltants. [...]

L'assalt de la casa i el robatori va ser una història de lladres i serenos que l'he sentida contar a Gandia durant la meua infantesa, i m'atreia com el conte d'Alí Baba i els quaranta lladres, de l'immens llibre Les mil i una nits. Jo, de ben menut, recorde que a casa, quan es feia fosc, es tancaven les portes amb forrellats i baldes. Moltes vegades, dormint a la meua cambra, que donava a la part del jardí, somniava amb l'assalt d'uns lladres que pujaven per les reixes. Era estiu i dormia dins d'una mosquitera feta d'una estructura de paraigua revestida de gasa de color blau que cobria tot el llir. Una nit vaig sentir un soroll sospitós, em vaig aixecar dempeus al meu llitet envoltat de tul, que m'aïllava de l'exterior i em feia sentir més segur, i vaig cridar molt fort advertint els suposats lladres:

-El meu pare té una escopeta!

Efectivament, penjada d'un clau al dormitori dels pares hi havia una magnífica escopeta Sarrasqueta, calibre del 12, de dos canons, no sé si carregada o no. La contemplava allí penjada i era el meu orgull; em donava una confiança extrema.

La casa de Gandia té la seua història. S'ha venut fa poc, l'any 1982, i la seua descripció la puc fer sense cap error; però vull recordar-la com estava quan hi vivia de xiquet amb tota la meua família. Tenia una façana de vint metres en un edifici de dues plantes, i una andana, o golfes, grandíssima; la superfície era de 390 metres quadrats a cada planta -i un hort al darrere, que arribava a la carretera, amb una fanecada de bona terra i dret a l'aigua que fluïa per una sèquia.

La casa s'havia construït feia molts anys i, amb tota seguretat, havia sofert molts canvis. Quan es va fer l'eixample de Gandia a iniciativa del sant Borja, es va crear una nova via, la Vila Nova del Trapig, que finia amb una muralla que defensava la ciutat per l'oest; aleshores es degué construir la casa, però després la degueren tombar i va ser substituïda per una altra, d'estil italià, ja que hi havia un pati central al qual s'abocaven totes les cambres interiors. La data de la darrera construcció estaria determinada per l'existència d'unes golfes o andana que si havien fet per instal·lar els canyissos per a la cria dels cucs de seda.

A l'entrada hi havia un ample rebedor, amb una cambra a cada costat que donaven al carrer, defensades per bones reixes de ferro forjat; ambdues tenien un recambró o alcova. Al fons de l'entrada hi havia el pati central rodejat per cambres més petites i una cambra de bany; i, al final, a l'esquerra, la gran cuina amb un reixat que donava a l'hort; a la dreta, el menjador amb una llar de foc al fons. A la mateixa entrada es veia també una escala de marbre al descobert que pujava al pis de dalt, amb una barana de ferro i un passamà de bona fusta, que donava a tot el conjunt un aspecte molt elegant.

Les cambres de dalt tenien la mateixa estructura que les de baix, amb tres balcons sobre el carrer; a l'esquerra hi havia la sala de rebre visites importants, amb un piano vertical, un gran espill a la part del fons i un cadiram isabelí, sofà i cadires de braços, i penjada del sostre una aranya de cristall de roca amb moltes llàgrimes penjant i infinitats de braços per sostenir espelmes, però que aleshores ja tenien unes bombetes de llum elèctrica; hi havia també una consola i, al racó, una vitrina amb molts objectes de porcellana i ventalls. Totes les parets estaven recobertes de paper pintat de color rosa adomassat de flors i uns retrats enormes del pare i la mare, amb un marc daurat. A la mateixa planta hi havia més dormitoris i una altra cambra de bany.

Autor: Antoni Miró i Bravo
Obra: El món de Gonçal Castelló , 2003
Pàgina: 102

Vaig conéixer Gonçal Castelló a Altea, on jo vaig viure la dècada de 1970-80. A les primeries dels anys setanta va vindre Gonçal amb la seua companya Elisabet Orri, acompanyats pel pintor Just Quadrado (que també ens ha deixat) i Anna Banyuls, per trobar-nos i iniciar així una gran amistat, que acabà amb una gran intimitat. En aquells moments, amics com Antonio Gades, que vivia també a Altea amb la Pepa Flores (Marisol), o Carles Llorca, de Benidorm, hi coincidíem sovint amb molts altres d'ideologia esquerrana o independentista, o bé interessats per la cultura. Amb Gonçal vaig trobar una gran connexió; em volia com un fill i així em tractava. Li entusiasmava tot el que feia i s'identificava plenament amb la meva pintura, que, deia, tenia molt a veure amb el missatge d'en Josep Renau; fins i tot, em comentava que si ens haguérem conegut, hauríem sigut grans amics. També eren del seu gust altres pintors, amb els quals es va relacionar també, com Francesc Carreño, Just Quadrado, Joan Genovés o Ricard Zamorano. Jo sempre dic que Gonçal no sols era ell, que ja era prou; a més a més era un gran continent de la nostra història recent, que ho havia viscut en directe i, a través d'ell, enfilaves història viva. Amb Gonçal era un plaer conversar o simplement escoltar-lo. D'altre costat, en el cas de Gonçal, com en alguns de nosaltres, el seu compromís sociopolític, la seua militància per la independència dels Països Catalans i la seua obra era indestriable. Tot va junt i la seua literatura ve marcada pel seu pensament o ideologia, força influenciada bàsicament, a partir d'un moment, per la figura de Joan Fuster, el qual, no cal dir-ho, ha estat al nostre país el gran conscienciador, el nucli que ha irradiat a tothom, però de forma creativa i creixent. Això, Gonçal ho repetia sovint.

Autor: Lluís Alpera i Leiva
Obra: El món de Gonçal Castelló , 2003
Pàgines: 104-105

Em sembla que el vaig conéixer durant el primer aplec valencianista que férem a Llíria, l'any 1960. Es va alegrar molt en assabentar-se que treballava al costat del mestre Sanchis Guarner, a qui considerava un amic de tota la vida i amb qui havia compartit estudis durant la República i fortes i diverses vicissituds durant la Guerra Civil: mentre el mestre Sanchis arribava a capità republicà, Gonçal fou nomenat cap de l'Estat Major de la divisió 54 del cos d'exèrcit A.

Així mateix, tots dos, un cop acabada la guerra, patiren les represàlies posteriors: quasi sis anys va passar Gonçal a la Model de València, enfront dels vora quatre de Sanchis a la de Montolivet. Posteriorment, mentre aquest era exiliat a Palma, Gonçal hagué, així mateix, de marxar exiliat cap a Madrid.

Més enllà d'una certa semblança biogràfica quant a les vicissituds entre tots dos, Gonçal tenia una profunda admiració per l'obra científica de Sanchis, amb qui congeniava en molts punts de vista sobre el panorama ideològic i cultural del moment, car se sentien nacionalistes i esquerrans de tota la vida, malgrat les condicions adverses que el franquisme els hi oposava. Tots sabem, i Sanchis es trobava entre els primers, l'enorme fruïció narrativa amb què Gonçal va escriure, per fi, la trilogia narrativa desitjada: Sumaríssim d'urgència (1979), sobre els anys a la presó; La clau d'un temps (1982), premi Jaume Roig, en què es reconstrueix el temps històric que va del final de la dictadura de Primo de Rivera a la proclamació de la República, i València dins la tempesta (1987), que narra, des d'aquesta ciutat, els fets històrics des de la proclamació de la República fins al final de la Guerra Civil de 1936-1939. Estic convençut que Sanchis Guarner, atesa la seua forta i llarga amistat, el va encoratjar en tot moment a escriure l'esmentada trilogia.

Autor: Isabel-Clara Simó i Monllor
Obra: El món de Gonçal Castelló , 2003
Pàgina: 108

El cas de Gonçal Castelló és un altre: és el cas d'algú que no va ser acceptat per la societat literària. Tampoc per la d'esquerres. Per quin motiu? Jo us asseguro que no ho sé pas. He estat en jurats, he indagat. Potser perquè no sabia escriure gaire bé en català. Molt bé, i jo dic que el senyor Perucho encara en sabia menys. Perquè jo he vist originals del senyor Perucho, amb tots els respectes ho dic, que consti. Per tant, amb Gonçal, quines causes més hi havia? Va arribar tard a la societat catalana? Era massa radical? Era massa d'esquerres? Massa vell, potser? No va saber tocar les esquenes que havia de tocar? Maria Aurèlia Capmany deia una frase admirable que jo recordo molt: «Llepeu culs tant com vulgueu, però sobretot no us equivoqueu de cul». Clar, qui no s'ha equivocat mai de cul?