Carrer Major 32

Autor: Ausiàs March
Obra: Les poesies d'Ausiàs March , 1979
Pàgina: 389

CXXII a (fragment)

 

Tots los delits del cos he ja perduts

e no atenc als propis d'espirit:

en los mijans ha d'ésser mon delit

e, si no l'he, jo romanc decebuts.

E sol d'aquests me resta lo caçar,

per què us suplic, mon car e bon senyor,

que del falcó me siau donador,

un pelegrí lo qual té nom Suar.

Si lo falcó, senyor, no em voleu dar,

causa sereu de ma perdició,

car tornaré a ma complexió,

d'on era tolt, ço és, dones amar.

Car no vull ser ociós animal,

no vulla Déu que jo estiga en foll:

més am anar en part on rompa el coll

que si estic segur entre bé i mal!

Ja l'edat a mi no és cominal.

Seré jutjat de tots per galant vell

i a dones plau l'hom quan és jovencell:

totes són carn i en carn és llur cabal.

Tant quant a ço, recapte els donaré:

dels membres só be proporcionat,

mas és lo mal que 1'ull tinc ja ruat

i en llur esguard vell me reputaré.

Autor: Ausiàs March
Obra: Les poesies d'Ausiàs March , 1979
Pàgina: 391

CXXII b (fragment)

 

Mon bon senyor, puix que parlar en prosa

no em val ab vós per haver un falcó,

en rims ho dic sens por que em digau no:

hoc serà el text, mas dubte'm de la glosa.

Mas ¿com serà que el costum vostre és mut

puix fes començ en vós naturalment

e vós aprés lo complís moralment

perfeccionant sa noble habitud?

Tots los delirs del cos he ja perdut

e no atenc los propis d'esperit

e no sent molt de l'animal delit:

sé, mas no sent, dels de moral virtut.

Tot mon delit resta sol en caçar,

per què us suplic, dels hòmens, vós, millor,

que d'un grifaut me siau donador

tal que a vós escaiga lo donar.

Si per ma sort no puc tant acabar,

complaure vull a ma complexió

e fer-me tort que em lluny tant de raó

que folla amor jo torne praticar.

Mas no vull ser ociós animal:

no vulla Déu que estiga fred o moll.

Més am anar en part on rompa el coll

que estar segur menys de fer bé o mal.

Autor: Josep Piera i Rubio
Obra: Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March , 2001
Pàgines: 16-18

De les cases dels March, la que tenen a Gandia, i el casalot de Beniarjó, seran les més importants en la vida d'Ausiàs. La de Gandia és la casa-palau de la vila, situada al carrer Major; la de Beniarjó és l'alqueria. La de Gandia té una concepció urbana, la de Beniarjó és rural.

La de Gandia, la podem reconstruir com el palau del gòtic civil, amb la portalada i l'arc de l'entrada, amb els senyals i l'escut de la família treballats en pedra, un cobert només entrar, un pati empedrat, un pou i l'escala lateral que du a les dependències privades, situades al pis noble. Aquest palau el podem dibuixar relativament luxós, bé que més senzill que el del senyor duc, amb consistents mobles de fusta i els estris, atifells, vaixelles, cofres, roba i eines imprescindibles en una llar de senyors. Hi ha la part baixa amb la cuina, i, a més, l'estable i altres dependències, on habiten criats i criades, esclaves i esclaus, vailets i fadrines, així com animals: mules, rossins, gossos... També, com Garcia-Oliver escriu: «Dins els cofres i les caixes de fustes excel·lents, els March conserven quantitats fabuloses de peces de parament de llit i de la llar, com també de peces de drap de lli i de la «terra», per a confeccionar vestits i futurs aixovars. No hi falten les robes fines, de draps cars forasters per a les ocasions, ni les perles ni les joies previsorament marcades amb els diners dels March i el gall dels Ripoll»

A través d'una portella, la casa dóna a un hort interior, mig jardí, mig corral, on hi pot haver des de fruiters i flors oloroses, fins a animals domèstics, com porcs o aviram, molt apreciats per amenitzar quan calga la taula ben parada dels senyors. No poden faltar en aquest hort enjardinat, rodat d'alts murs, tancat a les indiscrecions del món exterior, racons on retirar-se a llegir, meditar, jugar, sestejar..., imaginar les dolceses de la fina amor o plànyer en soledat les amargors més dolgudes.

Per una escala situada en un angle del pati central que té una balconada amb arcades, s'arriba al pis. S'obrin les portes. Sala i saló, salonets i racons, cambres amb llits... «A dalt, la cambra major és la que ocupa el matrimoni. Ací han concebut els fills i ací és on probablement els infants han vingut al món. Es l'estança més privada, més tancada a mirades curioses i inoportunes. Tot el que realment és de valor s'hi troba ben guardat, especialment les valuoses peces d'argent i els diners...» ens diu l'historiador citat, reservat i respectuós, quan dibuixa amb discreció pudorosa l'habitació on els fills de Pere March i d'Elionor Ripoll han estat engendrats o parits al seu moment.