Casanoves

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Obra: Llibre de les set sivelles (Prosa completa I) , 1991
Pàgines: 33-34

A les darreries del segle passat [...] no s'era encara perduda la costuma d'anar a l'espera dels reis. I, a fi d'acollir-los, hom parava una taula amb tot de rosquilles al pont de la ribera. Els reis venien de la part de Casanoves i no pas d'Orient, cosa ben raonada, a despit de l'antiga relació, perquè de fer altrament haurien girat el cap a l'estela. A més d'això, i encara que ningú no sospités el misteri, una pintura al fresc i mig esborrada els representava agenollats en aquella església convertida en pallera. Portaven damunt de les arrugues del front una corona en forma de mitra, i mentre oferien els presents mostraven els blancs dels ulls per manifestar la fe que els movia. Cada any, i a la mateixa hora, se destacaven de la crosta de la paret i anaven de camí amb les cavalcadures.

Autor: Simona Gay i Trainier (Pseudònim de Simona Pons i Trainier)
Obra: Obra poètica (Simona Gay) , 1992
Pàgina: 124

Camí de Casanoves

Camí de Casanoves,

camí de l'oliu blau

i del lluert que esmalta

una pedra roent.

Les canyes de mil dits

manyaguen l'aire ros.

L'arbreda va creixent

en el bany de frescor

que li fa la ribera.

Amunt de la garriga,

els pins escadussers

atresoren el verd

i l'ombra arrodonida,

en l'ocre de l'argila

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Obra: Primeres poesies (Poesia completa) , 1988
Pàgines: 89-90

A l'hora dels eixams

A l'hora dels eixams ni un sol branc se movia,

la pinya dura i reïnosa resplendia,

quan m'estava no sé si despert o adormit

en el pendís d'estepa i de timó florit,

tot sol a l'abandó d'una tarda escollida,

com abocat al doll puríssim de la vida.

Un alè de salut m'omplia cada braç

d'una força d'arrel nodrida per l'ermàs.

 

Vora el vinyot hi verdejava una figuera,

i li feia un somrís, tan vernissada que era,

ja que allà dalt semblava, en l'espai abrandat,

filla antiga del sol i de la soledat.

Allà dalt, els penyals sota la solellada,

arriscats o ajaçats amb l'esquena colrada,

miren com la colobra, a l'amor de l'estiu,

va allargant el fiçó davant del front geliu.

 

***

 

Mes, ja entrada la tarda, una nova frescor

anava removent la fulla. La remor

encomanada a l'arbre a cada branc naixia.

Bé sospirava el maig! De vegades sentia,

no gaire enllà del jaç el glop d'una perdiu.

Un ocell venturer gosava alçar son piu.

Algun grill confiat treia sa nota ardida,

anunciadora de la fresca beneïda.

Les esquelles, de la fondària de la vall,

suspenien dins l'aire un camí de cristall,

o s'escorrien, mig perdudes, les esquelles,

i no veia el ramat de cabres o d'ovelles

que, fidel, s'allunyava, agrupat pel retorn,

i així venia a cloure el remoreig del jorn.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Obra: Primeres poesies (Poesia completa) , 1988
Pàgina: 45

Verema a Casanoves

Si és morta la libèl·lula atzurada,

i ressona el cant pla de la ribera,

ja deixa el somater les semals plenes

vora el trist abandó de la capella

que volta dels olius el gris silenci,

i més amunt s'escampen les culleires

amb el mocadoret blanc que aleteja,

com lligades pel ritme d'una dansa,

cadascuna seguint la seva llaca,

on manta estesa sorralenca enyora

el vol de les perdius esparverades.

Entretant a ponent el cel s'allisa.

Té un color de viola la muntanya

que ara va fosquejant, més alterosa.

El gorg solet s'anima i vespilleja,

i la fressa que ens sobta en l'oliveda

és el plany de les dríades ferides.

 

Vent de tardor, se'n tornen les carretes,

girant pausadament, girant les rodes.

El most sotraquejat resquitlla i deixa

a cada banda un ròssec i s'acaten

per damunt del camí les canyes verdes.