Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Josep Sebastià Pons va tenir una formació totalment francesa, tanmateix la llengua familiar era el català. Possiblement, la decisió d'escriure obra de creació en aquesta llengua degué estar motivada per una banda, per la influència de personatges amics que li eren fidels com mossèn Josep Bonafont o Joan Amade, però també, per les connexions i amistats que establí més al sud dels Pirineus. Tres en sobresurten d'entre totes, Josep Pla, qui li dedicà un dels seus famosos homenots; el poeta Tomàs Garcés que l'acollí més d'una vegada en el seu espai vital de la Selva de Mar, sota mateix de Sant Pere de Rodes i Joan Triadú que potencià críticament els seus llibres. Precisament per a recrear les relacions entre ells i el poeta és bo de llegir uns textos evocadors d'aquells dies. Pons es retirà a Illa del Riberal, un cop jubilat de la docència a la Universitat de Montpeller i es va fer construir una casa al peu de la carretera que porta per Bula d'Amunt cap a Serrabona. Aquí va morir el 26 de gener de 1962 fet que fixà en un poema la seva germana Simona Gay ("punxava el cor la serenor del dia") i en un altre enyorava el seu cant amb la imatge del rossinyol. I aquí va rebre els amics que pujaven de més avall de les Alberes. Completarem les lectures amb un poema de Pons en què tracta del pas del temps, de la vida, en paral·lelisme de com s'acaba el dia.
Autor:
Josep Pla i Casadevall
Obra: Homenots. Tercera sèrie (Tercera sèrie) , 1972
Pàgines: 476-477
Obra: Homenots. Tercera sèrie (Tercera sèrie) , 1972
Pàgines: 476-477
En el curs d'aquests últims anys he parlat moltes hores amb Josep S. Pons a la casa que es construí al Bulés, als afores immediats d'Illa del Riberal, que el vell Maillol volgué estrenar. Aquestes converses han estat per mi una de les amenitats d'aquests anys d'isolament i de resclosit decretat pel finisterrisme peninsular. No penso pas que Pons i jo tinguem el mateix temperament ni la mateixa manera d'anar tirant. Ell es compara a un ocell tranquil que vola només entorn de la torre gran de Serrabona i diu de mi que sóc un dofí negre i blau del Mediterrani. Una mica exagerat, com totes les coses que diuen els poetes, però, en fi, a causa potser de la mateixa diferència temperamental — exterior al capdavall —, sempre ens hem entès com dos petits propietaris rurals. En realitat, estem lligats, a fons, per coses importants: potser per un idèntic gust de la llibertat.
Autor:
Tomàs Garcés i Miravet
Obra: Prosa Completa I , 1988
Pàgina: 101
Obra: Prosa Completa I , 1988
Pàgina: 101
29 de juny [1962]
Escapada a Illa del Riberal. Record vivíssim de Josep Sebastià Pons, mort fa prop d'un any i mig. Aquesta tarda de Sant Pere, han obert per a mi la casa del poeta. El jardí era ple de geranis vermells, un xic abandonats. El magraner, les pereres de sempre. El rec eixut, amb el seu pont de llosa. Sota el teuladell dels porxos, els nius, i les boies de vidre verd de la xarxa que Pons portà del Cap de Creus. Quan ja ens n'anàvem hem sentit, com pel juny de l'any passat, el cant del rossinyol i el crit de la granota.
Autor:
Josep Sebastià Pons i Trainier
Obra: L'aire i la fulla (Poesia completa) , 1988
Pàgina: 205
Obra: L'aire i la fulla (Poesia completa) , 1988
Pàgina: 205
El dia clou
El dia clou i deixa un gust de cendra.
La vanitat del món penetra en mi.
Adéu-siau, mà tèbia, fulla tendra,
qui et veiés ressorgir!
Voldria jo una aroma de llaurada,
la sorra entre les penyes de la vall,
una atzavara confiada,
un aire de cristall.
Mes ai! Cada mortal canta sa pena,
i cadascú desitja el que no té.
Si gira amunt la lluna plena,
cap bruma la deté.
L'estel perdut brilleja amb sa malícia,
la muntanya amb son front indiferent.
El campanar, santa justícia,
distreu l'hora en el vent.
Fins l'ombra ha begut l'ombra de l'agulla,
i el rellotge de sol ve a defallir.
Si el gel nocturn toca la fulla,
la nit penetra en mi.
Autor:
Simona Gay i Trainier
(Pseudònim de
Simona Pons i Trainier)
Obra: Obra poètica (Simona Gay) , 1992
Pàgina: 142
Obra: Obra poètica (Simona Gay) , 1992
Pàgina: 142
Aquella neu
El Canigó a casa ten entrada,
quan cau la tarda és l'hora de l'adéu.
t'han sepultat en sa falda morada
i t'han cobert amb tota aquella neu.
Queia la nit, la viola es fonia,
blanquinejava el cel com un setí
punxava el cor la serenor del dia.
................................................
D'on ve que brilla l'arc de Sant Martí.
Autor:
Joan Triadú i Font
Obra: Josep Sebastià Pons: record d'una visita a Illa , 1963
Pàgina: 33
Obra: Josep Sebastià Pons: record d'una visita a Illa , 1963
Pàgina: 33
Record d'Illa del Tet, a l'estiu madur i fulgurant del jardí del Conflent, camí de Prada, al fons el Canigó. ¡Quina precisió en les coses, el simple objecte, la porcellana, el paper d'un gravat de Mallol, la branca que pesa de fruita! Hi ha una profunda frescor dins la casa, gran, amb vidres clars, noblesa de fustes del país i olor de menja tendra. Passa, travessa cap dins la gran serenor esponjosa del defora. Quan pugem fins al despatx, a la finestra, que és al davant, resta emmarcada pel voler d'uns límits nostres aquella extensió que fins al Pirineu entrevèiem des de baix. Així, la poesia d'aquest robust ancià que ens acompanya, Josep Sebastià Pons, se m'explica de cop i volta, com no se m'havia presentat mai.
No n'hi ha prou del llibre, no n'hi ha prou de la conferència o de la conversa: cal veure l'home a casa seva, ni que sigui en el gest d'indicar-vos que us assegueu. Cal veure què li queda darrera el cap quan s'asseu, cal veure-li la mirada tranquil·la sobre els objectes familiars, en el costum i en el repòs dels anys, quan se sap com pesa cada cosa i on es queda la pols i d'on se'n va, i quin relleix és aspre d'un cantell. Això també és ésser poeta. Centrar una casa al volt, com plantada essent-hi ell i coberta sota la seva mirada sempre jovenívola. Després, fer-hi entrar el que hi ha fora: agafar-ho i ordenar-ho i acostumar les coses insensibles a la idea de la mort.
Aquella tarda ens va rebre el poeta així, i no era possible dir-li res que no rebotés en l'ordre d'aquella casa i es fes fonedís en l'aire, que era blau de capvespre. Més valia que parlés ell, és clar, i aprendre'n les paraules una per una. Els mots van i vénen per dins mentre són nous, per a ordenar-se després, amb una reflexió murmurada i comunicativa. Al cap i a la fi, ¿no és així com ha parlat sempre la poesia catalana? Hi ha poetes que fins i tot sembla que hagin parlat amb una mà a la boca i amb el cap cot tota la vida. Quant de foc, de vigorosa contenció, hi ha en aquests poetes! No criden mai i, en canvi, fa por llur passió. Semblen somnàmbuls, i llur vida és més desperta que la de ningú.
El poeta, doncs, parlava i ho feia així, amb un descans a la veu que pujava de terra. Alguna cosa semblava que es perdés en el que deia, però sobretot que es perdés per a ell mateix. Aquells moments, quan jo notava aquest salt en l'oblit, es feien irreals, però no amb fantasia o amb misteri; més aviat amb aquella fixació irreal de les coses, aturada i definitiva, que hi ha en la fotografia.
¿És així com ha escrit aquest home els seus millors versos? La vida no deu tenir moments de pau més inefables que els de la grisa desaparició del present i d'una presència, qualsevulla, durant la gestació d'un poema. Llavors és hora d'abocar-se a la finestra. Per a ell no passa ningú, no es mou res, el món ni respira. Què hi fa que hi hagi el temps i que s'escoli l'hora, si, tot existeix per un pur consentiment!
De tant en tant se sentien passos a baix, i cruixir una fusta, mentre s'anava fent fosc i la muntanya s'aclaria, tota imposant, amb aquell aire de testimonis que prenen les muntanyes al capvespre.
La conversa s'alternava. Sorgien llibres, hom comentava edicions, vagaven records. Venia l'hora de partir. El poeta ens allargava la mà amb un gest precís, però ample, discret i segur. Es veia que li havia plagut la visita, però que sabia serenament que s'havia d'acabar. Tota una posició en una simple acceptació dels beneficis i del final. He comprès aquest "pur consentiment" dit entre les dents un dia, amb la profunda recança de la mort.
Com un testimoni, aquests mots d'epíleg han d'ésser fidels a la crida: Amor, ch'a nullo amato amar perdona... Josep Sebastià Pons, d'obra intacta, vàlida, estricta, és un poeta romànic que té mil anys, sota la mateixa branca, dins la mateixa casa, esperant la mateixa terra medieval i tendra, llindar d'una pàtria. Com l'home antic i pur dels retaules, té un miracle a l'esguard: el dels mots trobats i la joia creada.
Autor:
Simona Gay i Trainier
(Pseudònim de
Simona Pons i Trainier)
Obra: Obra poètica (Simona Gay) , 1992
Pàgines: 147-148
Obra: Obra poètica (Simona Gay) , 1992
Pàgines: 147-148
L'estret jardí
Rossinyol, rossinyolet,
no l'encertes, la tonada;
és un maig tan fredolic,
que t'enganya el calendari.
Temps incert de fi d'abril,
quan el pas del juny s'acosta.
Rossinyol, rossinyolet,
no he sentit el glopejar
de les perles, en ta gorja.
On és el cantar d'ahir,
cascatella tan vermella
com el floc de les cireres?
Les cireres són escasses,
poc sol per les enrogir;
les primaveres passades,
tot les vol enterbolir.
El cant nou és un ressò
de l'encantament d'ahir,
quan era l'estret jardí
portalada d'infinit.
Rossinyol, rossinyolet,
ha fugit per sempre més
aquell goig que sols naixia
a la casa del Bulès.
Altres indrets de Illa:
Indrets