Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La primera menció coneguda de l'església remunta a l'any 1069. En l'any 1082 els comtes de Cerdanya i del Conflent decideixen d'instal·lar en aquest indret uns monjos de l'orde de Sant Agustí. El 1592, es tanquen tots els priorats agustins de la corona espanyola tot i que Santa Maria de Serrabona s'utilitza de manera usual fins al 1593, data en la qual s'adscriu al bisbat de Solsona que s'apodera de l'indret i de les seves pertinences (tot i així el tancament no es féu de manera definitiva fins al 1612 quan va morir Jaume Serra, el darrer prior de Serrabona i alhora rector de l'església de Prada). La diòcesi de Solsona el conserva fins a les darreries del segle XIX.
Arran d'una ordenança del rei de França, el 15 de maig del mateix any, és annexada a Bula d'Amunt. Després de la descoberta de l'indret per uns arqueòlegs, la visita l'escriptor francès Prosper Mérimée el 1834 que deplora l'enrunament de l'església. A partir de 1836 es realitzen les primeres obres de consolidació gràcies al mecenatge d'Henri Jonqueres d'Oriola.
El material utilitzat per a la construcció de l'edifici és la pissarra, i per l'escultura, el marbre rosa del Conflent. Santa Maria de Serrabona és important des del punt de vista de l'art romànic pels capitells del claustre-galeria, esculpits seguint la tècnica del trepant; però sobretot per la imponent tribuna que divideix l'església en dues parts. Hi ha representats tota classe d'animals: lleons, àguiles, centaures, sagitaris, etc.; i altres elements amb simbolisme cristià. Foren necessaris setanta anys per a construir aquest element únic del romànic català.
Serrabona, i per extensió l'Aspre, és un lloc clau per entendre els cosmos literari i paisatgístic de Josep Sebastià Pons per això, proposem llegir-hi en les diferències dependències diversos poemes d'aquest poeta, un de la seva germana Simona Gay i un altre de Maria Àngels Anglada i, finalment, un fragment d'un article periodístic d'Antoni Puigverd.
L'Aspre (fragment)
Terra de l'Aspre on gira escoladís
el temps callat enllà de la bruguera,
mentre s'ou a l'estiu el piuladís
d'una amistosa guatlla venturera:
—¿Que no voldries abrigar mon cor
aconsolat amb un so d'esquella,
així com el retaule pintat d'or
s'abriga amb el sostret de la capella? —
Els Aspres
Erm desolat i cel de foc,
bruc desflorit, estepa seca
i terra que es corseca;
ni un cant de font, ni una ombra enlloc.
Ha trobat l'aigua el perdigall
dintre la vall?
Se'n ve fugint el caçador
i xiscle dolç, sola dolçor
en l'aspra serra,
com vol manyac d'una altra terra.
I l'home, dret al cim d'un roc,
de tot l'erm desolat deslliura el crit de foc.
Serrabona
Aquest monestir amb sa quietud
de pedres daurades,
així com les fulles per l'aire colrades,
domina la vall i la solitud.
Baixeta, la porta té un arquet de lloses.
En els capitells encara sencers,
uns àngels guardant les ales recloses
hi mouen per sempre florits encensers.
A dintre, en la fosca, hom veu clarejar
per sempre aplegades
les feres del bosc a cada pilar,
i apunta el centaure les fletxes malvades.
Aquest monestir s'és tot adormit.
Les arnes roseguen casulles brodades.
Amb una veu feble que plora l'oblit,
l'aigua degotina del sostre, a vegades.
L'àngel de Serrabona
Oh torre gran de llosa dura
que vas mirant tot el pendís,
en ton silenci net s'atura
el sol etern i escoladís.
Mai m'he sentit tan a la vora
del pensament trist de la mort,
mai com avui tan colpidora
l'hauré sentida al bat del cor.
Amb el meu cos ja s'avenia,
com si portés el meu vestit
de terra, i sense alè venia
a cloure el temps ara enllestit.
El temps, d'un sol color de cera,
ha esgrogueït el capitell.
L'àngel de llum s'hi està a l'espera
amb un esguard desert d'ocell.
L'eternitat encisadora
sembla clavada en son front llis.
Son encenser no es mou com l'hora
no és fugissera al Paradís.
Mentre la porta recollida
sota el seu arc ens veu deixar,
ombra despresa, nostra vida.
El sol l'eixuga en el llindar.
Oblit a Serrabona
El pur oblit per una estona
del sol abraça el marbre a Serrabona.
Si travessa mos ulls l'aire serè,
per què la vida passa, amor, per què?
Recorda, amor, recorda, oblida.
Tota la vida estesa en un record,
de la llisa carena envermellida
al tel de l'ombra en el camp de la mort.
El campanar tallat de llosa dura,
finestra oberta sempre i pura,
sembla portar a l'eternitat
el sospirar perdut dels qui han finat.
Si poguessin tornar, parpella oberta,
tot seria per ells un raig gemat,
i els feriria amb una incerta
mirada la innocència del ramat.
Si poguessin tornar, què mirarien,
desavesats com són de la claror?
Amb quina veu antiga poblarien
el monestir sense remor?
Recorda, amor, recorda, oblida.
Tota la vida estesa en un record,
de la llisa carena envermellida
al tel de l'ombra en el camp de la mort.
*
T'abandonem, Serrabona, a la lluna
que treu el seu creixent del campanar.
De sa capça verd tendre el blat moro desfà
sa cabellera bruna.
La columna era fresca a cada mà.
A l'orient s'envermellia una carena.
I ara la lluna veu dins l'ombra davallar
els camps de cendra a la serena.
El lleó
A Joan Bastardas, recordant Serrabona.
Puc veure l'oreneta al seu reialme gràcil,
petita vela fosca, camins sense deixant.
Sotjar la salamandra quan la neu es desglaci
a la carena blava de l'àliga reial.
Però a tu, destronat i protegit monarca
de color de capvespre, crinera encesa d'or,
ja no podré trobar-te al teu imperi intacte
quan ell no coneixia fites, ni tu senyor.
No t'enyoro, però, en àfriques remotes.
Mes a prop vas ullprendre'm, rei i presoner ensems,
si fuges o no fuges del marbre fet de roses,
superb príncep dels Aspres amb corona de temps.
Arribo a Serrabona. L'olor de les mimoses es barreja amb la del romaní que ja blaveja. El cos de l'edifici romànic és estret i sobri com una torre de defensa. Aquest priorat va ser proa important entre el segle X i el XIV: temps remots, idealitzats. Llegeixo que al segle XV un dels priors va ser acusat de "crims enormes". Vet aquí un argument de novel·la d'èxit, penso. Passo una hora en preciosa soledat, mirant detall a detall, la meravellosa tribuna de marbre rosa, alçada al mig de l'església per separar, durant els oficis, el poble fidel dels religiosos. És plena d'imatges simbòliques. ¡Quina cosa tan excepcional! Va ser construïda amb un material noble i amb un refinament estètic que sorprenen en aquest romànic tan elemental. També passo una bona estona al jardí del que no arriba a ser claustre i és una deliciosa tribuna. Aquí les voltes són de pedra senzilla i de formes tosques. No puc veure les cuixes del Canigó des de l'arc. Els núvols les amaguen. Compro un llibre sobre el romànic a la botigueta, tallo una branca de mimosa, em poso un brot de romaní a la boca i engego el cotxe amb recança.
L'àngel de Serrabona
«Adéu-siau, eterna Serrabona,
l'àngel hi gira santament,
segles avall, en una estona,
el full d'un llibre transparent.»
(Josep Sebastià Pons, L'aire i la fulla.)
L'ànge1 de Serrabona,
l'has vist en una estona
girar el full transparent.
T'anunciava alhora
com vindria a ta vora...
L'has seguit al moment
en el migdia d'or...