Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El camp de refugiats d'Argelers fou obert el 3 de febrer de 1939 al nord de la platja d'Argelers de la Marenda, just més amunt de la Platja dels Pins, al que s'anomena Platja del Tamariguer. Estava destinat a les tropes del bàndol republicà que arribaven al territori de l'estat francès durant l'evacuació de Catalunya els darrers mesos de la guerra civil espanyola. El camp va concentrar, en unes condicions molt dures –fred, fam, polls, sarna, violacions, prostitució–, els republicans i republicanes que traspassaren la ratlla fronterera. Unes 100.000 persones van arribar-hi en menys de 7 dies. El camp va ser construït per a 15 dies i va durar 2 anys. S'hi van construir 300 barraques i s'estima que hi van passar en total unes 465.000 persones. Davant del monòlit dedicat als exiliats a la platja d'Argelers podem fer-hi diverses lectures: un fragment de la Segona part d'Els vençuts, de Xavier Benguerel; un de Crist de 200.000 braços, d'Agustí Bartra; la glossa i fragments de la Tercera elegia d'Ecce homo, també de Bartra; un poema de Pere Gomila i un passatge d'Ara que estem junts, de Roc Casagran.
Al cantó de mar, la immensa paret d'ombra de cada dia. La nit és espessa. Els llums de l'entrada del Camp dins un halo grogós, macilent: són els de les barraques dels oficials. Jeure en un racó, com un gos; la fusta és calenta. Com un gos amb sarna d'odi... Les veus es tornen sòlides, floten en l'aire; l'ombra pesa, anul·la; el vent et passa pel damunt, lladra, et trepitja. Les estrelles, la lluna, no te les miris, fan pànic de tan fredes, sobretot no pensis en la taula parada i que la mare va i ve de la cuina amb la sopera, la verdura, i en si estàs d'humor sortiràs, no vinguis massa tard que l'endemà costa Déu i ajuda arrencar-te del llit; vas al cafè o al cine amb uns amics a discutir si aquella, si l'altra, si l'Esquerra, si Acció Catalana, si Nosaltres Sols, si la Lliga i, un cop a casa, t'adormies abrigallat, feliç...
Es desperta enrampat, gelat. No plou, el cel és gris, baix. Al voltant, cares boiroses, taciturnes, i la misèria, la brutícia, el fred, la vagància, els acorrala. L'extrem de la platja convertit en latrina. És això el que troba cada dia en despertar-se. Mal dissimulat darrera una duna, un home mort bada immensament els ulls, tot de grans de sorra enclastats als llavis, als forats del nas, al pèl de la barba, la boca desesperadament oberta per una fam encara sense nom. No és el primer mort que veu en aquesta platja d'Argelers, però serà l'últim. Sense treure-li la mirada de damunt, cargola lentament la manta, s'adreça a la sortida del Camp. Ningú no li barra el pas, ningú no li pregunta on va. A banda i banda de la carretera algerins a cavall custodien el trajecte fins al poble. De ganes de morir no en tinc, i aquí també m'hi moriria. En un casalot de l'entrada del poble uns agents s'encarreguen de prendre nota dels qui aspiren a ser repatriats.
Ciutat de derrota. Haver estat vençut no era prou. No hi ha fusta. Però cal fer quelcom contra els dies ventosos i les nits fredes. Amb quatre o cinc mantes és possible de bastir una xabola, si els canyissars no han estat arrasats. Què hi fa que les xaboles hagin d'ésser tan baixes de sostre que només sigui possible de romandre-hi estès o assegut! Fa fred, fa vent. Que no plogui! Allà dins, arrupits o arrambats els uns als altres, se senten més o menys protegits. Que no plogui! La sorra no necessita aigua. La sorra no retorna res. La sorra no és com la terra que es beu l'aigua lentament i, més tard, alça primaveres. Que no plogui! Els sostres de manta deixen passar aviat l'aigua, i mentre la pluja duri hom tremolarà i petarà de dents. El llit de cada home és l'empremta que el seu cos ajagut deixa a la sorra.
Ciutat de derrota, tancada a les hores. El temps no es mesura per bressols ni creus de fusta. Hom riu amb les dents closes, de vegades. N'hi ha que enraonen interminablement, s'embriaguen de paraules i de passat o es desboquen cap a un futur quimèric; d'altres callen obstinadament i es dediquen a construir figures d'escacs amb pasta de sabó. Un dia, després d'un aiguat, l'arc iris va aparèixer damunt la ciutat, i més d'un, en veure'l, alçà un puny d'ira contra aquell innecessari insult de la naturalesa. Al nord, filferrades; al sud, filferrades. Ah, però, a l'est hi ha el mar!
TERCERA ELEGIA
A Pere Calders. En aquesta Elegia es fonen les meves experiències dels camps de concentració d'Argelers i d'Agde. L'arbre condemnat —un auró tendre— creixia al camp d'Agde, part dedins de les filferrades, com un refugiat de la naturalesa que hagués estat dut allà per un error absurd. Poc després d'haver-se omplert de refugiats el camp, l'arbre quedà sense fulles i sense branques, i l'endemà àdhuc el tronc havia desaparegut, arrencat de la terra qui sap per quin furor humà o incomprensible necessitat. Però a l'altra banda de la filferrada, molt a prop, a ple camp, creixien altres arbres... Vivíem en el reialme de la sarna i les llenties, a la riba del mar d'Homer, com he dit en un altre lloc, referint-me al camp d'Argelers. El d'Agde es trobava a poca distància del mar, i en dies clars hom podia veure, cap al Nord, la Sète del Cementiri marí de Paul Valéry.
En aquesta Elegia l'allau al·lucinatòria envaeix la paraula en estat febril. Idees, imatges, sentiments i crits hom diria que sorgeixen de l'exasperació d'un vast esperit socialitzat per la tragèdia, no del jo emocional del poeta. Passat, present i futur es mesclen i conformen per a formar un tumultuós cabal que, malgrat tot, desemboca a l'esperança, més enllà de «la caiguda dels cossos». El tema de l'amor, que s'inicia en la part III, es desenrotllarà més endavant, en la Cinquena Elegia. L'Amic era Pere Vives, present també en la meva novel·la Crist de 200.000 braços. Vàrem estar junts a Agde durant tres mesos, fins que jo vaig sortir cap a la llibertat i la vida i ell cap a la seva terrible mort: assassinat per mitjà d'una injecció de gasolina al cor a la infermeria del camp de concentració de Mauthausen, el 31 d'octubre de 1941.
La visió dels Dotze, amb què acaba aquesta Elegia, està més a prop de l'esperit simbòlic del poema d'Aleksandr Blok del mateix nom que dels dotze apòstols de l'Evangeli.
Tercera elegia (fragments)
...I en els feroços camps el sofriment collia
les patates de ferro de milions de punys.
I
L'arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d'homes,
les fulles verdes estrafeien una vergonya riallera.
Hi havia una herència de dies amargs penjada del cel
incorrupte d'abril.
Algú saludà l'hora nova escopint damunt la calcigada sorra.
Ningú no posava fruites rodones a les mans dels qui ja no
podien sirgar la cançó.
El dia era una testa de lleó enterrada en la calç i el món havia
tancat els seus camins amb ordres d'un regne de gel
i acer.
El nom pur dels heliotrops tremolava al cim del nostre
odi,
i era fàcil de promulgar les lleis de la innocència damunt
la nostra pell sarnosa.
El preludi dels matins brillava com una bresca eixuta. [...]
Voldria plorar però no ploro.
He perdut el riu que cantava dins el meu cor. No ploro.
Un aire, una pols, una terra, potser... No puc plorar.
Estimeu-me! El dia porta bastó de convalescent i vol
anar a jugar amb els óssos de la boira.
En algun lloc la lluna dorm sota els ponts.
Estimeu-me! Salveu-me!
No sóc ningú, no seré ningú mentre no pugui ensenyar
als homes espellifats a estimar les estàtues i els
miosotis.
Aquí la flama de l'esperit és un record vague, una
història perduda, una arruga fossilitzada.
Els tirs i l'espasa podrien conviure aquí
amb els cérvols blancs i les llanternes, les casulles i
l'àlgebra del no-res.
Els meus ulls sense territori,
els meus punys amenaçant les llunyanes cúpules que
menteixen amor, amor, amor;
el patriarca palúdic, les runes gòtiques i l'Anyell
no poden tornar-me la fe dels arcs, la caritat de les
aigües, l'esperança dels solcs.
Però aquí em sento el camarada dels sols no nascuts,
i amb les meves mans escorxades i la meva llengua de
cendra,
us invoco, oh rams de llums dures, tambors nocturns
del Pacte, boca aixafada de les fonts!
No ploro, no sé plorar, no puc plorar.
Voldria assotar la sorra amb serpents d'aigua, riure
amb els raucs de les granotes, confessar-me als
violins.
Aquí, en aquest camp, oh lluny dels arbres!,
en aquesta pols beduïna,
voldria poder donar una ànima al crit de l'home,
sembrar de parpelles tots es cingles del món,
cantar en els arxipèlags de nard de la innocència,
anar-me'n per sempre vestit de blat, cap als vents i els
somnis que no cremen.
Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort en la rosada!
Argelers
Els passos fronterers queden enrere
en l'esforç dels vençuts. El cansament
cercarà avui una esperança vana.
Tot ho han perdut en el camí. La marca
com al conte dels Grimm, no és el senyal
per tornar a casa. És fatiga incrustada
en silenci de la marxa. Pes,
inútil llast de qui tot ho abandona.
Es pot seguir la petja dels fardells,
dels estris i joguines, de la ràbia,
als camins cap al nord que els bombarders
delegen embeguts d'odi i revenja.
Si hom gira el cap al sud des del coll d'Ares,
si el gira quan arriba a la Guingueta,
Cervera de Marenda o el Pertús,
es veu ben jalonada de misèries
immens afront, l'estela de l'exili.
Però no rebrà, braços oberts, un món
hostil el riu humà reclòs rere els filats
que marcaran els límits del desastre.
La platja d'Argelers fa setanta anys,
en el cor de l'hivern i l'abandó,
no era l'alegre vila del turisme
que omple estius sensuals de goig i luxe,
la platja d'Argelers fa setanta anys
era un desert gelat, inhòspit, marca
precisa del dolor i de la barbàrie.
Els infants d'Argelers avui recorden
el fred, la fam, els polls, l'arena, aquell
ranxo immenjable, els morts sobre la platja,
aquell no-viure, i una tristesa immensa
lligats de dia i nit a la intempèrie.
Potser encara ressonen en malsons
allez-allez els crits d'adusts gendarmes
que empenyien la gent cap al seu camp
com qui s treu una nosa, allez-allez
sobre el silenci espès de la derrota.
A l'hivern d'Argelers la tramuntana,
com agulla roent en la carn feble,
ho sembra tot d'arena, un mar d'arena
per fer més dura encara la desfeta.
Arena del sorral a totes hores,
arena als plecs i als cabells i a la boca,
arena al cor del bàrbar vigilant,
arena als ulls de França.
Quan a algú li fallaven les forces i s'aturava a reposar, aviat era increpat amb un «Allez, allez!», i si no els feia cas, rebia empentes i fuetades, fins que decidia posar-se en marxa de nou o es rendia i era apallissat sense pietat. En degueren morir uns quants, per aquella carreterota, segur.
Finalment vam arribar a la meta, i la meta va resultar ser una platja enorme, més gran que cap de les platges que jo havia vist en ma vida (de fet, jo, de platges, n'havia vist poques, només la de Barcelona i alguna del Maresme, crec). La platja estava envoltada de filats espinosos, i a dins s"hi aglomerava una multitud increïble de persones, molts milers, que jeien a la sorra i es tapaven amb mantes. No hi havia res més. Les tanques de filferro, la sorra i el mar. I un vent i un fred que ho cobrien tot de desolació.
Després de fer unes quantes passes per damunt de 1'arena, la mare es va deixar caure com un pes mort.
-No puc més... -va sospirar.
-Hauríem de buscar un bon lloc... -va opinar el Sebastià, mirant la mare-. Vés a saber quants dies ens tocarà estar-nos aquí.
Jo em vaig preguntar quina diferència hi havia entre jeure allà on érem o uns metres més a la dreta o més a l'esquerra. Tot era igual. A tot arreu picava aquell vent del dimoni, el fred se't ficava ossos endins, el mar era una massa grisa uniforme, no hi havia res més. Com si haguéssim anat a espetegar al mig del desert o, encara pitjor, al mig de l'infern; un infern de gel, però.
La mare s'acariciava la panxa per sobre de l'abric i mirava l'horitzó amb els ulls vidriosos, i jo vaig seure al seu costat per inèrcia. Estava molt cansat, em feien mal les cames, tenia els dits dels peus i les mans congelats i em notava bullir el nas: el devia tenir vermell com un pebrot.
El Sebastià i el Paco no van seure i van dir que anaven a inspeccionar el territori, a veure què hi havia en aquell nostre nou paradís. Els vam perdre de vista de seguida, barrejats entre altres caminants desorientats. La tramuntana s'emportava els sorolls, però de vegades els retornava, i aleshores se sentien criatures que ploraven i gent que es buscava a força de crits. Feia por, l'udolar del vent, era com un llop que se'ns estigués a punt de cruspir.
Vam obrir la maleta que fins aleshores havia carretejat el Sebastià i que ara havia deixat als nostres peus, i en vam treure un parell de jerseis secs, perquè aquella humitat havia deixat ben molls els que dúiem posats. Ens vam estrènyer l'un contra l'a1tra per donar-nos escalfor. Ens vam cobrir amb una manta. La mare tremolava, i jo, també. Vaig pensar en la llar de foc del mas dels avis, vaig pensar en tu, Tian, vaig pensar en el pare, vaig pensar en la Carbonet. Però sobretot vaig pensar en el fred, que no deixava pensar.
Tot d'un plegat, vaig adonar-me que la mare estava plorant. Ho feia en silenci, però les llàgrimes li baixaven soles galtes avall, talment un torrent d'aquells que només apareixen després d'una tempesta sobtada. I jo, un noiet que encara no havia fet catorze anys, em vaig veure obligat a tornar a ser un adult i a preguntar a la mare què li passava:
-Per què plores, mare?
-Perquè això és de salvatges. Ens han tancat aquí com si fóssim empestats, perquè no molestem, i nosaltres no hem fet mai mal a ningú, contxu. -Feia llargs silencis, i després reprenia el discurs-: No ho resistirem, això... amb aquest fred... i no hi ha res, no hi ha ni una maleïda barraca, no ens podem aixoplugar enlloc...
-Va, mare, hem de ser forts... Segur que el pare ens vindrà a buscar ben aviat...
-Però encara hi ha una altra cosa, fill.
-Quina cosa?
-Estic embarassada.