Tomba del bisbe Josep Morgades

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Viatge a la Catalunya vella (O.C., 9) , 1976
Pàgina: 365

Després de la seva depredació i la seva destrucció el monestir pogué ser restaurat gràcies als treballs d'un gran home d'acció, un dels més vitals i infatiga­bles del seu temps, el bisbe Morgades, que primer fou bisbe de Vic i després de Barcelona, amb la col·laboració del poble i del moviment polític i intel·lectual del país. Es pogueren salvar algunes peces importantíssimes del gran document com el gran retaule esculpit de la porta principal que és la meravella de les meravelles de l'art romànic d'aquest país i una de les peces més sensacionals d'aquest art en l'àrea del romànic. Tot el que se'n podria dir és pàl·lid davant de la realitat: és la mateixa vida convertida en art i bellesa i un prodigi d'intel·ligència i d'ofici. Els homes que ordenaren de fer-lo i els que el feren de­mostraren una excelsa superioritat.

Autor: Xavier Anton i Bofill
Obra: La despenjada de l'estandard del monestir de Ripoll , 1998
Pàgina: 15

La meva família vivia en una casa a la plaça de l'Ajuntament, del Corral, com ha estat denominada sempre per la gent del poble prescindint dels noms amb què cada règim l'ha batejada. Aquella tarda d'estiu, amb la colla de nanos del barri, jugàvem, com de costum, corrent per les places i carrers d'aquells verals veïns del Monestir. Algú va dir que a l'església passava quelcom fora del normal i ens va faltar temps per anar corrent a ésser espectadors privilegiats. Efectivament: una colla d'homes, alguns d'ells coneguts i molts d'altres que semblaven forasters feien "neteja" al Monestir. Sense gaires miraments, uns es dedicaven a tombar per terra les imatges dels altars mentre uns altres repicaven amb entusiasme el marbre de les làpides del viacrucis fixades en les columnes de les naus laterals. Una altra colla fins i tot ens va deixar participar en la festa: estaven desmuntant l'orgue que hi havia en l'altell del damunt de l'entrada principal i ens donaven els tubs: "Teniu, nois. Trompetes!" I, sí bufàvem i sonaven. Era molt díver que dirien els meus néts. Mentrestant, un altre grup d'aquells homes estava enfeinadíssim intentant aixecar la llosa que, a l'entrada de la nau central, cobria la tomba del bisbe Morgades.

Aquests van ser els primers de reeixir en la seva tasca esforçada i van organitzar un animat partit de futbol amb la calavera del pobre bisbe. A la dotzena llarga de marrecs de la colla, tots alumnes del col·legi de la Mútua Sant Hou, on els professors eren capellans, tot allò, d'entrada, ens devia semblar uns pecats tan grossos que segurament esperàvem que d'un moment a l'altre caigués sobre aquella gent algun càstig diví. potser vàrem associar això amb uns sorolls atordidors que van ressonar amb efecte multiplicador en les altres voltes del Monestir. Eren trets. Els primers trets que sentíem (en poc temps en sentiríem molts més, i també explosions de bombes, però això ja és una altra història). Abans de sortir corrent, espantats, vam veure que alguns d'aquells homes disparaven contra la corda que sostenia l'estendard. No acabava mai de caure -per manca de punteria o per la gruixudària del suport- i van deixar de disparar. Ràpidament vam entrar de nou a l'església. Aquell espectacle no es veia cada dia. Burxant amb perxes, estirant amb cordes o enfilant-se on podien, aquells homes van acabar per aconseguir que l'estendard caigués, i ben aviat va anar a engrossir la pila d'imatges i objectes de culte que s'amuntegaven junt a la porta principal. Aquest és el record que tinc de la "despenjada".