Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les obres per a construir la línia del tren cremallera de Núria van començar el 24 de maig de 1928. Hi van intervenir prop d'un miler de treballadors. La construcció de la via, junt amb els túnels i els ponts necessaris, es va iniciar simultàniament a Núria i a Ribes. Els rails, que no es van començar a instal·lar fins a principis de 1930, es van posar en sentit ascendent. D'aquesta manera, les locomotores que provaren el bon resultat de les obres també podien traslladar treballadors i material. El 30 de desembre de 1930 es va fer un primer viatge de prova amb una locomotora de vapor que venia de Montserrat i el 22 de març de 1931 es va inaugurar oficialment el cremallera de Núria.
L'estació del cremallera de Núria es va construir l'any 1935, tot i que ja partia des d'aquest indret. Posteriorment, el 1985 es va renovar l'edifici, com també la resta de la línia, després que l'any 1984 el cremallera s'incorporés a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. A qualsevol indret de l'estació escau de llegir un fragment de memòria de Joan Triadú en què narra els records de quan construïen el cremallera i de com tradicionalment es pujava al santuari malgrat els molts perills que el viatge implicava.
Els meus primers records de Núria es confonen amb les vaguetats i les il·luminades certituds de la infantesa. Encara la gent hi pujava a peu o cavalcant un animal segur. Però des de l'eixida de casa, a Ribes, es veia ja el tragí de les obres del tren, amb fressa de vagonetes i de pics, i l'esglai, de tant en tant, després de crits de: «Foc!», de les barrinades. Fins i tot alguna pedra queia al rec que passava darrera de les cases, i les rentadores en romanien apartades mentre durava l'alarma. Hi havia gran activitat; la muntanya canviava d'aspecte i el bosc reculava, indefens, silenciós.
El sol d'aquells estius llargs i tendres! Qualsevol cosa em feria la cara. Cansament dels carrers costeruts, greuges de la meva inferioritat, fill de la vila, però infant de ciutat, davant dels nois avesats a tot! El fred de les baranes de ferro i dels pedrissos de vora el riu em calmava la cremor de les galtes, i hi havia el misteri de la nit de l'aigua blanca, sorollosa, veloç, amb fortors de reïna i de molsa... Mai no vaig veure Núria de prop, car el camí — mentre no hi hagués el tren, i, el tren, qui sap qui el veuria! — era arriscat i basardós, bo només per a un pelegrinatge de necessitat.
La meva família i altra gent me l'havien descrit tot sovint, aquell camí, ara deixat en l'abandó implacable del temps. Ells me'l feien témer i estimar, amb el temor profund i la misteriosa estimació de l'inconegut, i el veia en somnis, tot i que només en sabia un bocí del començament. Ells solien sortir de fosc, i jo, a desgrat del propòsit de despertar-me, prosseguia al llit el meu son resignat. Entrat el matí, en llevar-me, obria el finestró i guaitava cap als cims com si pogués albirar algun senyal de l'expedició. Sovint el cel era tot fosc pel cantó de Núria. Una tempesta local que anava i venia. Els pics més alts es cobrien a estones de boires canviants. Però als meus peus, al meu volt, la placidesa monòtona, pesant, del poble a l'estiu, amb els carrers deserts i empedrats, era un oasi sense aventura.
La gent de la vila pujava molt sovint a Núria, àdhuc els vells i els infants. No mancaven mai, les malalties i altres trasbalsos per a demanar gràcia a canvi d'una prometença. Els homes més descreguts oferien els vots més treballosos i se'ls veia emprenent la pujada amb un infant a coll, ja ben crescut, miraculosament salvat de la mort. Alguns estaven malalts després i perdien alguns dies de sou. Les dones els seguien, de vegades llagrimejant: eren sacrificis tan grans per a homes que no creien en res! Hi havia tant d'amor i tanta forca viril en el gest! A més, la pujada no sols fatigava: era perillosa.
Altres indrets de Ribes de Freser: