Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A Terra baixa, d'Àngel Guimerà, hi surten molt pocs topònims que ens ajudin a emmarcar el drama. Són Carançà, Núria i més secundàriament, Tretzevents. Aquest fet i el manteniment de la tradició oral d'una història real amb moltes semblances amb la de Marta i Manelic, ha dut a pensar que l'origen de l'argument per a aquest drama guimerianà va sortir de les muntanyes de Queralbs, concretament de Fustanyà, veïnat agregat a aquella vila. Allí, al mas de la família Constans, hi vivia Margarida que pels volts de 1890 fugí cap a Perpinyà amb en Jaume Constans, amb qui no eren família. Jaume, de sagal, havia entrat a la masoveria com a pastor o mosso. Després retornaren al poble i van viure al mas Casanova. Davant d'aquest mas o bé en el nàrtex de fusta de l'església de Sadurní podem fer la lectura de l'escena VI de l'Acte primer de Terra baixa, que recrea en moment en què Sebastià puja amb la Marta a la Terra alta per fer tractes de casament amb en Manelic. L'església d'una sola nau amb volta de canó apuntada. La portalada, al costat de migjorn, està formada per tres arcs en gradació i conserva la ferramenta original. Al damunt del nivell de la porta, vuit forats, rítmicament distribuïts, indiquen que hi hagué un nàrtex de fusta protegint l'entrada, que ha estat restituït en la restauració. Sobre el peu de la nau s'aixeca el campanar de torre de coberta piramidal que possiblement és fruit d'una transformació de l'original d'espadanya. Al cementiri situat a la bada del campanar es conserven les tombes de la família Constans entre les quals destaca la inscripció que recorda Jaume Constans.
Escena VI
MANELIC, XEIXA, TOMÀS, NURI, PEPA, ANTÒNIA, JOSEP, NANDO i PERRUCA, homes i dones.
Crits i gatzara de tothom. S'anirà fent fosc.
JOSEP (des del porxo): Ja és aquí el Manelic!
CRITS (fora): El nuvi! El nuvi! El Manelic!
PEPA (entrant): Que no surt la Marta!
NANDO (amb dos o tres d'altres, entrant): El nuvi! El nuvi!
MANELIC (entrant): I sí que ho sóc aquí! I com una daina que he vingut corrent! (Molt expressiva l'alegria.)
NURI (entrant, amb ANTÒNIA i PERRUCA i altres): Deixeu-me'l veure! Jo el vui veure!
TOMÀS (rient al MANELIC): I quin córrer, el bona peça!
MANELIC (al TOMÀS): I no per vós, no; per ella que corria! A on és, a on, la meva galindaina?
PEPA: Marta! Marta!
TOMÀS: Ara sortirà, ara!
MANELIC (per los que el volten): Que gent que hi ha al món, Mare de Déu! Si sembla que siguem a Núria! (Tots riuen. Ell corre a mirar per la porta de la cortina i torna al mig.) Vosaltres tots que contents! I jo també! Tira-li! Sinó que si em giro cap a muntanya em poso xup, que ploraria; que hi deixo els moltons i els gossos que m'estimen com a germans, mal m'està el dir-ho! (Mig plorant.) Ai, Tomàs, sense jo, el llop!
Ploriqueja alt. Tothom riu, i ell, a l'adonar-se'n, s'eixuga els ulls i riu bondadós. De cop se'n va a mirar per la porta de l'esquerra per si hi ha la MARTA.
NURI (rient fort quan ja els altres no riuen): Ai, que em fa riure, el trapacer!
TOMÁS: Au, reposa, home.
MANELIC: Doncs que no hi baixa per aquí el llop, minyons?
XEIXA: Massa que hi ve, reïra! Ja el veuràs, ja. Si Déu no t'ajuda! (Riu la gent maliciosament, i els uns als altres es diuen que dissimulin.)
MANELIC: Sembla que avui nos casem tots aquí! Quin riure!
TOMÁS: Què tanta gresca! Aneu fora, aneu; encara trigarà el casori. (En XEIXA també els vol treure.)
MANELIC: No els tragueu, no; fins que surti la Marta. Oi que és guapa la Marta, minyons? Oi? Oi? Oi que és guapa? (Ha anat d'un grup a l'altre preguntant-ho, ficant-se pel mig atolondradament.)
PEPA: Prou! I fresca, i... dallonses...
JOSEP: Ja ho crec! (Tots han anat dient que sí.)
MANELIC: Doncs mentres que ella es clenxina allà dintre. I es renta la cara... per mi que se la renta, per mi, la cara... vos contaré a tots, vaja, com s'ha engiponat això de que ens aparellessin. (S'asseu a la taula.)
JOSEP: Conta, conta. (Altres ho diuen amb ell.)
PEPA (i altres): Digues, digues.
NURI (posant-se dreta a vora d'ell): Jo aquí. Jo aquí. (En XEIXA s'estarà molt de temps dintre el porxo sense que se'l vegi. En TOMÀS estarà assegut lluny, trist.)
MANELIC: Vet aquí que jo cada vespre quan los bens s'ensopien i els gossos feien lo cap viu a l'entorn de la jaça, em ficava a la barraca, i abans de que fes cap al Sant Sunyé [col·loquialisme per somier] vet aquí que deia dos parenostres. L'un el deia per l'animeta del pare i de la mare, que, com s'estimaven tant, ja se'1 partien; i l'altre parenostre el deia cada vespre, sabeu?, perquè Nostre Senyor em triés una... una bona muller. (Riu tothom. En MANELIC es crema.) I que no rigueu d'això, que això no és cosa de riure! (Cremant-se més perquè segueixen rient.) I al que torni a riure li clavo una bufetada! (Tots deixen de riure.)
TOMÀS (apart): Però si jo no ho puc creure això. Reina Santíssima!
NURI: Digues, digues, que és més bonic, això!
MANELIC (tornant a posar la cara complascuda): Sí, sí que ho és, sí! (Rient.) Doncs veureu que una nit jo que dic el parenostre pels pobrets de casa, bueno. I jo que començo l'altre. I a mig dir... tururut: dormit. I aquella nit vaig somniar que els ramats me fugien de dret als gorgs de Carançà; i jo, empaitant-los, que els hi engego un còdol; i, vatua, el còdol va anar a dintre del gorg major! I l'aigua que comença a bullir, bullir i a treure una mena de fum negre... I entremig d'aquell fum que em surten unes... unes coses estranyes, amb uns ulls i uns braços i... i una mena de faldilles que mai s'acabaven; que no ho sé si eren bruixes o si no ho eren, de bruixes... I una d'aquelles... envenzions, vet aquí que es va tornar més maca!... que semblava la Mare de Déu de Rocalaigua. (Pausa, eixugant-se la suor, rient.) I ella que em fa agenollar. I com que em va semblar que volia que li digués el parenostre aquell de la muller que li devia, jo que l'hi dic. I en acabat, jo que m'adormo altra vegada. I no ho vaig saber, si ho era una bruixa o la Mare de Déu. Sols sé que em va dir, tot adormint-me jo, que aviat me casaria. (Tothom ho comenta.) Calleu, calleu, que no he acabat encara. I a l'endemà de tot allò jo que em veig sortir d'entre la boira terrala a cavall de tres mules a tres persones veritables. L'una persona era En Tomàs: vos, vos, malandando, que ja me les pagareu totes! Ah, vatua! (Rient, de broma.)
TOMÀS: Jo, sí; i que no me'n penedeixo. (Amb intenció, picant a terra amb lo bastó.)
MANELIC: L'altre era l'amo, el sinyor Sebastià, i l'altra persona ja us podeu pensar que era la Marta. Compteu jo quina feina a escorxar un cabrit, i a espetarrellar-lo al foc, i a riure!... I quan ja ens el menjàvem, l'amo que em diu: «Manelic: que t'agrada ser pastor?». «Prou!», jo que li faig. I ell que em diu: «¿I que no t'agradaria ser moliner?». «Si hi hagués blat per moldre!», jo que li faig. I ell que hi torna: «I que no t'agradaria casar-te?». «Prou i reprou -jo que també hi torno- si hi havia dona que em volgués, i... fos maca!» I jo allavores estirava la carn del cabrit amb una delera! I em giro; i la Marta se n'havia anat d'aquí enllà amb vós.
TOMÀS: Perquè parléssiu tu i l'amo.
MANELIC: Com de fet que parlàrem. I que el sinyor Sebastià em va dir molt seriàs i baixet, que casi no el sentia, que... «Veurás; tinc un molí tocant a casa, i com que es va morir el pare d'aquesta xicota, hi falta un home al molí que li faça de costat i que siga un tros de pa; i com que tu ho ets... si vols jo m'encarrego de tot, i quan jo t'ho mani baixes i et cases amb ella.» I com que la Marta no era gaire lluny, me la miro; i em va semblar que m'agradava... vaja, que em va agradar força, força! I l'amo s'hi va acostar, i jo al darrera; i l'amo que li pregunta que si em volia an a mi; i ella que fa una miqueta que sí amb lo cap. I jo, que anava a riure, al veure que ella feia com si plorés, també ho vaig voler provar, d'enternir-me; i no vaig poder, i vaja, que no vaig poder; i... arrenco a riure tan fort, que fins les muntanyes contestaven! I vàrem quedar promesos. (Pausa.) Ah! I aquell vespre ja només vaig dir un parenostre: el dels de casa: que demanar muller, no; puix ja la tenia. (Riu i plora enternit.)
NURI: Plora! Plora! (Estranyant-ho.)
TOMÀS: Bé, home, per això no ploris.
MANELIC: És que ploro d'alegria. Què vos sembla, companys? ¿Que era la Mare de Déu, o que era una bruixa, allò d'aquell vespre?
NURI: La Mare de Déu! La Mare de Déu! (La gent contesta dient que era una bruixa i rient.)
XEIXA: Una bruixa! Una bruixa!
TOMÀS (indignat): Encara estàs que el Sebastiá...!
XEIXA: El Sebastià? Pregunteu-ho an ell, que ara arriba.
Altres indrets de Queralbs: