Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'ermita o santuari de la Mare de Déu de la Font està formada per una sèrie de construccions: l'ermita, l'hostatgeria, les quadres per a les cavalleries i els portals. Aquests, que comuniquen amb la carretera d'Ares i l'antic camí a Castellfort, servien per tancar el conjunt en cas d'un atac. Iniciada a finals del segle XV, fou ampliada en el XVI i el XVII. El 1522 s'allarga la nau i entre el 1560 i 1570 es va construir l'escala que porta a la Sala Pintada, les pintures de la qual daten del 1792 i foren restaurades el 2000. Un text de Josep Maria Espinàs, que podem llegir en qualsevol punt de l'ermita, ens ajudarà a fer-nos una idea de la singularitat del lloc.
No és tan sols una ermita, és un recinte gairebé tancat per diverses construccions. Hi ha l'església, dos edificis, un safareig, i també uns coberts amb columnes, com a Castellfort i en altres indrets de pietat popular d'aquest país. Tot plegat té un aspecte de punt de colonització, de reducte a camp ras, amb una arquitectura que no forma una estructura de poble, sinó que té l'aire d'un espai de protecció, de refugi. Les parets són blanques, hi ha uns arbres que fan una ombra hospitalària i refrescant. A la font raja una aigua més refrescant encara. En bevem i n'omplim la cantimplora.
Al fons hi ha un cobert, amb un petit taulell de bar, un parell de taules. En una hi seu un noi jove, de barba rossenca i abundosa, que consulta un llibre molt gruixut, davant d'una dona que li comenta no sé què. És un tractat de plantes medicinals. Descobreixo amb sorpresa que és el Dioscòrides, que se'n diu. Dioscòrides era un metge grec del segle I que va descriure 600 plantes medicinals. Augmenta la meva sensació que aquest recinte de la Font és una estranya illa en aquest mar de muntanyes solitàries, un lloc on es pot viure, i potser s'hi viu, una novel·la.
Una noia, probablement la parella del noi de la barba rossenca, ens diu que sí, que s'interessen molt per les plantes. Ahir van anar a buscar sàlvia, per fer vi de sàlvia. I assegura que per aquests rodals han aparegut, d'un quant temps ençà, alguns animals que abans no hi eren. Potser és que corre, per aquestes fondalades, una flaire o una vibració que només els animals senten i que els avisa la presència d'uns éssers humans amics.
La noia ens ofereix d'ensenyar-nos l'ermita. La primitiva església va ser construïda l'any 1476 i adquirí la importància de santuari. La imatge de la Mare de Déu de la Font pertany al grup de les «trobades», i és més aviat petita, gòtica. «¿Volen veure el naixement de la font?» Ens fa endinsar per un passadís, fosc, i al capdavall arribem en una petita cambra natural, amb parets de pedra, i l'ullal on aflora l'aigua. A la Font de la Carrasca, prop de Culla, també ens van parlar de l'ullal, nom donat al lloc on l'aigua surt a l'aire lliure. Quan comentem la foscor d'aquest racó interior la noia ens fa saber que hi ha una colònia de ratpenats, protegida; de nit surten a caçar. L'escenari de novel·la màgica es dibuixa una mica més.