Plaça Major. Antic Hotel Mundial

Autor: Joan Santamaria i Munné
Obra: Visions de Catalunya III. (Catalunya Vella. El Pla i la Costa) , 1954
Pàgines: 26-28

Em sorprèn, en llevar-me, la remor que fa la gent a baix a la plaça gran de Banyoles, i el fort aldarull que aixequen les botzines i els espetecs dels motors dels autos i camions que arriben i surten sense parar del portal de la carretera. A mig vestir, trec el nas al balcó de l'hostal. Un sol de tardor, esgroguissat i aigualit, tremola de fred sobre la tendror del paisatge i encén un pàl·lid faroneig dins els grumolls de boirina que floten per la fosca i corrugada superfície de l'estany.

Davant l'hostal hi ha un bell formiguer humà i una alegre vivor de barretines vermelles. Tothom xerra alhora, tothom va i ve, ningú no està quiet. Els uns baixen dels virolats autocars que fan la ruta d'aquests pobles gironins i empordanesos; els altres esperen que baixin per encabir-s'hi ells; unes dones, amb el fardell de la roba sota l'aixella, s'acomiaden plorant d'un home gros i panxut que duu un cabàs al cap amb tot de planter de bròquils; un capellà barbamec, el barret al clatell, el manteu entortolligat al coll i a la mà l'inseparable paraigua de llustrina, s'enfila com una llagasta al sostre de la diligència, s'asseu eixarrancat entre un escampall de coves i paquets; unes mosses se'n riuen des de la solana de la casa del davant; l'hostalera, jovenota i revinguda, tot és portar gots de vi i badalls amb botifarra als qui tenen mandra de baixar de l'auto o por de perdre el bon seient; els xofers, armats de regadores, vinga posar aigua als radiadors; una nena embotida dins un pelut jersei de color de pansa fa l'ànec silenciosament, abocada a la finestrella, mentre l'agutzil del poble, estantolat en la seva mangaleta, s'ho està mirant amb uns andamis peripatètics; la parella dels civils, asseguda al pedrís de cal graner, endrapa a corre-cuita un mos de pa i una fruita del temps; el fill del senyor Ribot, que ara fa d'adroguer a Girona, arriba tot d'una amb la seva trinxera enllustrada, el seu barret gris d'ala caiguda i el seu regany de mitjons de seda artificial; les dues noies de cal Trèmols, que se'n van a Olot a veure morir una tia conca i rica, acaben de donar el cop amb els seus magnífics abrics de pells de gat; d'un camió, uns homes descarreguen sacs de garrofes, carretells d'aiguardent, caixes d'espardenyes, llaunes de petroli i una colla de gàbies on van les feres mig dissecades d'un faquir que a la nit ha d'actuar al saló de l'Ateneu; arriba una tartana amb un floret bastant pansit i rebregat de cupletistes, que van fent «bolos» pel món com aquell qui acompleix una terrible pe­nitència; al portell de la plaça hi ha un embús de carros i carretons que malden per entrar i sortir, els uns amb gàbies d'aviram, els altres amb bales d'alfals, o coverades de porcells o caixons de gasoses...

Autor: Joan Perucho i Gutierres-Duque
Obra: La meva visió del món , 1998
Pàgines: 163-164

Un dia vaig veure a la televisió el llac de Banyoles solcat per una moderna barcassa, curulla de turistes amb la intenció d'esbrinar els secrets i les llegendes lacustres. Aquestes històries són diverses i nombroses, com les de l'origen de l'estany (la gent de Banyoles no diu mai llac sinó estany) que ens ofereixen les cançons populars relatives al misteri de les estructures i les seves profunditats.

Vaig viure professionalment a Banyoles un parell d'anys, amb regulars escapades a Barcelona els cap de setmana. Habitava a l'hotel Mundial (avui desaparegut), sota els porxos de la incomparable plaça, i estic ple de records i de vivències de la població. Allà vaig deixar les imatges, gairebé totes elles mortes, dels amics Constants, Saura, Genover, Aisius, Butinyà, Hostench, Corominas, etc. D'ells em resten vivents les figures de Jordi Cots (que, de Barcelona, hi anava sovint) i la d'Antoni Maria Rigau (que m'escriu a vegades). [...]

Després sentia parlar sobre les Estunes i sobre els càntics i la música que se sentien dins els seus palaus encantats. Potser parlaven de quan les campanes sonaren elles mateixes, sense ajuda de ningú, per celebrar l'arribada de les cendres de sant Martirià, patró de la vila exquisidament bella i salutífera. La vesprada arribava, el flabiol del pastor sonava, el so de les esquelles dels moltons i les ovelles, dels xais i els cabridets, que s'allunyaven obaga avall cap a la masia propera, que deixa enrere amb el fumerol que es dreça boirós de la seva xemeneia, també se sentia gloriós. [...]

Banyoles conserva el seu caràcter inconfusible dintre del nucli urbà, tan típic i tan evocador dels temps passats. Naturalment, com tota concentració humana viva, s'han eixamplat els barris externs i s'han renovat les estructures d'una manera moderna, però harmònica. Evoco aquests indrets tenint present un dia que m'encaminava a l'estany acompanyat d'un vailet que em contà que es deia Pere González Enterría. Teníem aleshores un gran poder d'assimilació. Li vaig preguntar si era del poble. Em va dir que sí, però afegint: «Els meus pares poc ho són, de catalans».