Autor:
Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra:
Una dona d'aigua
, 2013
Pàgina:
426
Per més que li pesés, seguia lligat al record i no podia acceptar que els sentiments de la Sarah fossin producte d'un engany. Que hagués mentit no significava que no fos sincera quan estava amb ell. Aquelles setmanes d'amor desaforat existien, malgrat tot.
En arribar a l'estany va tenir la impressió que tornava al centre de gravetat de la Terra, on la vida gira contínuament. Una atmosfera metàl·lica de llum hivernal embolcallava l'aigua i la lluna borrosa saltava a ponent per la muntanya de Rocacorba mentre als pujols de l'est puntejava la primera llum del dia.
En poca estona es va obrir una ranera de claror, rosada i potent, i un ocell va cridar fort. El crit es va anar repetint i ell el va seguir de prop, fins a arribar a una raconada de joncs i balques. És allà. El va observar a través dels prismàtics, sense moure's ni un mil·límetre, per no espantar-lo. Era un bitó, ara el veía més que bé: camuflat com un canyís més; el coll alt, assenyalant el cel amb el bec. El devia haver sentit i estava alertat. Mirant-lo va recordar l'instint sagaç d'en Malvie, i es va sentir vençut per la ràbia.
