Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El monestir de Santa Maria de Gerri té el seu origen en una petita comunitat monàstica del segle IX que hi vivia sota la regla de Sant Benet. Es trobava sota la jurisdicció del bisbat d'Urgell i va contribuir notablement a l'evangelització de la zona després de l'ocupació sarraïna. Adossat a la primitiva façana hi ha un atri de tres cossos adaptats a l'amplària i alçada de les naus, cobert amb voltes d'aresta. L'església abacial, amb alguns petits afegitons, és la mateixa que va consagrar l'arquebisbe de Tarragona el 25 de setembre de 1149. És un espaiós edifici de tres naus i tres absis, amb una amplada de 19 metres. El campanar , amb diferents pisos en forma d'espadanya, dóna al conjunt una singularitat notable. Un text de Pep Coll basat en una llegenda ens pot servir de lectura en qualsevol dels indrets del monestir especialment davant d'alguna làpida sepulcral. Josep Maria Espinàs, en un text de caràcter marcadament impressionista que descriu els encontorns del temple, explica també un episodi molt important per al monestir.
I ara sóc jo qui té son, i passo el riu, que aquí és ample i poderós, a la recerca d'una ombra discreta prop del monestir. Intento, primer, tancar els ulls ajagut sota una figuera, però un trepig continu no em deixa dormir. Passen homes amb bous, muntanya amunt, cap als prats. Passa també un ase solitari, que em saluda movent una orella. Els homes i les bèsties troben natural que jo m'estigui ajagut vora el camí, però jo no acabo d'acostumar-me al pas dels homes i les bèsties, i, ficant-me al passeig que duu al monestir, verd i silenciós, m'hi faig el jaç amb més comoditat.
El monestir de Santa Maria fou consagrat l'any 1149 per l'arquebisbe de Tarragona. Assistiren a l'acte, al costat d'Artal, comte del Pallars, els bisbes d'Urgell, Barcelona, Ausona, Saragossa, Girona i Lleida. Aquest convent existia ja el segle VIII, i la seva senzillesa romànica produeix avui una impressió inoblidable.
Però avui això que fou viu i important està abandonat al seu destí de ruïna. Al davant i a l'esquerra té dos petits tancats on encara es llegeix «Cementiri municipal» i on l'herba creix fins a l'alçada dels meus ulls. M'he aturat, també, davant de la porta del convent. Sobre l'antiga pedra que es desfà, hi han posat un cartell nou acabat de fer: «Mujer cristiana: no deshojes la bella y delícada flor de la modestia».
El barceloní pensa, en veure aquest contrast, en contemplar la podrida teulada que un dia van beneir set bisbes, com s'ha despullat la dura i espinosa flor de la fe.
Em giro d'esquena, aleshores, al xiprer solitari que s'aixeca com una bandera de dol, i m'entretinc recordant la història de la Mare de Déu de l'Esplà xic i la Mare de Déu de l'Esplà gran, que la gent ha tingut durant anys i anys per mare i filla, a les quals ha adorat amb aquesta impressionant limitació humana.
Quan el sol s'abaixa em rento la cara amb l'aigua que llisca entre les pedres i, repassant el pont, de gràcia antiga, acabo de travessar Gerri de la Sal, i torno a sortir al camí. Els prats es presenten ara amb més atreviment, i no triga a obrir-se, a l'esquerra, una vall estreta per on arriben unes aigües que fan olor de bosc i deixen les mans fredes. Vénen de lluny, del pic Cometa, que s'enlaira més amunt dels dos mil quatre-cents.
El tresor del monestir de Gerri
El monestir de Gerri, a més d'explotar l'aigua d'una font salada, posseïa els millors camps de conreu dels pobles del Pla de Corts, de la vall de Baén i d'altres llogarrets del Pallars. Els pagesos i la gent de Gerri eren els qui corbeaven de sol a sol als salins i a les vinyes; els frares, en canvi, vivien amb l'esquena dreta. Se les mamaven ben dolces en el seu paradís terrenal, situat providencialment entre el riu Noguera i el barranc d'Enseu. Per això, quan els arribava l'hora de la mort, els sabia molt greu haver-lo d'abandonar.
Un dels abats més importants del monestir està enterrat sota una llosa a la nau de l'església. Diuen que quan aquest abat es trobava a les portes de la mort, va convocar els frares a la seua alcova i els ordenà que li portessin tot el tresor del monestir. Poc després, li deixaven als peus del llit un parell de cabassos: l'un ple de monedes d'or i l'altre de plata. Llavors, l'abat, amb un filet de veu, va preguntar a un metge molt bo que ell havia fet venir de lluny:
—Tot això servirà per salvar-me de la mort?
—Tinc por que no, pare abat —va dir el metge.
—Doncs llenceu-ho tot per la comuna! —va manar als frares—. Si jo no me'n puc gaudir, que no se'n gaudeixi ningú!
Moments després, l'abat estirava la pota i passava a pitjor vida. Alguns diuen que els frares van complir la darrera voluntat del seu superior i van llençar l'or a la cagadora. Per això, molts veïns de Gerri han buscat durant anys les engrunes del tresor per les clavegueres i subterranis del monestir. Altres, però, asseguren que, un cop sepultat l'abat sota una llosa de deu arroves, els frares van córrer d'obrir la tapa del dipòsit de la merda i s'hi van capbussar com els ànecs. Per evitar que el seu paradís es convertís en una vall de llàgrimes, valia la pena d'estar uns moments amb la merda fins al coll!
Molts anys més tard, tota la fortuna del monestir havia de canviar de mans. Resulta que una part de la sal de Gerri passava el Pirineu i era venuda als gavatxos. Des de molt antic, cal Tor d'Alós s'encarregava del transport de la sal pel port de Salau. Va venir una època en què es produí a Espanya un canvi polític i els frares van haver d'abandonar el seu paradís. Un dia van carregar als matxos els baguls del tresor i van tocar el dos cap a la frontera. Els acompanyava el Tor, ja que aquest era home de confiança i coneixia tots els topants fins a França. En coronar el Port de Salau, els frares es van deixar ensarronar pel guia: —Tireu pel dret, sempre cap avall —va dir el Tor, tot senyalant-los el corriol—. Mentrestant, jo faré la marrada amb els animals.
El guia va fer el romancer una estona al cap del port, fins que els frares van desaparèixer darrere un serrat. Aleshores, va girar cua i se'n tornà amb la recula de matxos cap a Alós. Des de llavors, cal Tor d'Alós es convertí en la casa més bona de banda i banda del Pirineu.
La Lola Xica va agafar d'esma la tassa i va fer-ne un xarrup. Em sembla que no s'adonava del que estava fent. Vaig sortir de la cuina en silenci, amb la pena de la Lola Xica a sobre, posant-se al lloc de la meva falta de dolor per la mort de la mare. L'Adrià estava trist, sí, però no se'l menjava el dolor i això el feia sentir malament; de la mateixa manera que amb la mort del pare va deixar entrar les pors dins seu i sobretot la idea de la gran culpa, ara se sentia fora d'aquella altra mort inesperada, com si no hi tingués cap relació. Al menjador, va obrir les persianes del balcó per deixar passar la llum del dia. L'urgell de la paret del bufet rebia la claror del balcó de manera natural, quasi com si fos la llum de dins del quadre. El campanar de cadireta del monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal resplendia il·luminat pel sol capvespral, quasi vermellós. El campanar de tres pisos, el campanar de les cinc campanes que havia observat infinites vegades i que l'havia ajudat a somiar durant les llarguíssimes i avorrides tardes de diumenge. Al bell mig del pont es va aturar, impressionat, per contemplar-lo. Mai no havia vist un campanar com aquell i va entendre els que li havien explicat que el monestir on ara arribava era una institució que fins feia poc era rica i poderosa gràcies a les salines. Per contemplar-lo amb llibertat, es va haver de llevar la caputxa i el seu front noble i ample quedà il·luminat com el campanar per aquell sol que s'ocultava per Trespui. En aquella hora capvespral els monjos ja devien començar el refrigeri del sopar, va calcular.
El pelegrí va ser rebut, després d'assegurar-se que no era un espia del comte, amb hospitalitat benedictina, senzilla, sense escarafalls, però pràctica. Va passar directament al refetor, on la comunitat silenciosa menjava un àpat frugal mentre escoltava, en un llatí força imperfecte, la vida exemplar de sant Ot, bisbe d'Urgell que, segons es va assabentar en aquell moment, estava enterrat en el mateix monestir de Santa Maria. La tristesa del rostre de la trentena de monjos potser reflectia l'enyorament d'aquells dies mes feliços.
A primera hora del matí de l'endemà, encara de fosc, dos monjos van emprendre el camí cap al nord que en un parell de jornades els deixaria a Sant Pere del Burgal, d'on havien de recollir la Capsa Sacra, oh pena infinita, perquè el petit monestir encimbellat sobre el mateix riu que el de Santa Maria es quedava sense monjos per mor de la mort.
Altres indrets de Baix Pallars: