Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El nom del casal ve de l'herbolari Bofill, rebesavi del poeta Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), que al segle XVIII, es convertí en un reputat botànic que es dedicà a la recol·lecció de plantes medicinals del Montseny. Va ser distingit pel rei Ferran VII amb la dignitat de "Boticario de Cámara de Su Majestad". Ca l'Herbolari, a la primera meitat del segle XX, va ser habitatge del crític i assagista Jaume Bofill i Ferro que hi congregà literats i personatges diversos. Especialment destacable és el sojorn que hi féu durant la Guerra Civil (1936-1939) de Marià Manent i la seva família, del qual sorgí el dietari El vel de Maia. Reproduïm tres poemes, els dos primers de Jaume Bofill i Ferro i Guerau de Liost cantant les excel·lències de l'indret, un el darrer de Marià Manent evocant una vivència molt emotiva amb la seva filla Maria, que es complementa amb un dels dos fragments del dietari que descriu la mateixa vivència, mentre l'altre fa referència a l'aspecte del l'excel·lent parc-jardí que envoltava la casa.
Visita a «Ca l'Herbolari»
A mon cosí E. B. i B.
De vostra casa, bon amic
sempre me'n duc records galans;
lo més modern, lo més antic,
en ella es besen com germans.
Té «un no sé què» de poesia,
un agredolç original
que no es pot dir de pagesia,
ni de castell senyorial.
Potser l'aroma d'elegància
de vostres arbres forasters
s'ha barrejat amb la fragància
dels manats d'herbes remeiers
que en un racó del vell armari
tal volta resten oblidats,
per l'hàbil mà d'un herbolari
amb paciència destriats.
Jo he visitat les escultures
de vostra llar monumental,
ses enigmàtiques figures
de senzillés patriarcal.
He resseguit fins les alcoves,
les vidrieres empenyent,
i m'han donat sagrades noves
d'un altre temps i una altra gent.
En una d'elles, la padrina
com una llàntia s'hi extingí...
Encara hi flota la polsina
que sa mirada enterbolí...
Cercant records de la vellura,
d'un moble obriu los calaixets
i m'ensenyeu amb mà insegura
de vostra mare uns braçalets...
Obrint després una altra porta,
hem arribat al menjador
quines parets amb llum somorta
besa un artístic llantió.
D'una espaiosa i rica sala
m'heu regalat amb els tresors
com rei esplèndid que fa gala
de sos palaus encantadors...
De la vostra ànima d'artista
tot lo que us volta en rep l'encís...
¿Serà perxò que és a ma vista
vostra masia un paradís?
Tot és en ella d'un gust àtic,
d'un moderníssim gust antic
que tot lo d'ella ho fa simpàtic
com ho sou vós, mon bon amic.
Lo sortidor on les «paitides»
s'hi miren sempre amb ulls de son;
lo gran reixat on esculpides
hi ha mil fineses... a altre món,
a un món replè de goigs estranys,
el cor s'emporten, bon amic...
pugau fruir de tot molts anys!...
Tal com ho sento vos ho dic.
A la meva filla Maria quan tenia un any en temps de guerra
Se'ns acosten al ràfec les banques de l'avet
i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?
És trista la muntanya al cor del fred,
i és trista aquesta olor de la pobra minestra.
Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,
damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,
i s'assembla al silenci de la mort
aquest tebi silenci de la vida.
Cap al tard hi ha molta boira al Montseny. Tradueixo -literalment- poemes de Goethe per aprendre l'alemany. Em fa molta il·lusió anar penetrant una llengua nova, barrejar gramàtica i poesia. S'ha fet fosc, i l'espelma brillava davant la finestra; s'ha esvaït el món dels arbres, dels ocells i dels núvols: només la gran tenebra enllà del vidre. He sentit com una estranya basarda. La Josefina, al menjador, adormia la nena, cantant-li una cançó antiga. Jo traduïa El rei dels verns. Tot d'una he pensat en la guerra. La cançó de bressol, la foscor a la finestra, l'opressió tràgica que vivim, m'han fet sentir el misteri, dolç i terrible alhora, de la vida -i de la mort.
5 març. Del llit estant veig els avets del parc, entre la boira. Em llevo i miro cap al fons, on l'avet de Noruega, mig esfumat, enllà del brancatge afuat de l'àlber i del brancatge complex i sinuós de la morera, sembla una misteriosa pagoda. De l'acàcia nua als avets salten dues mallerengues o primaveres -al meu país en diuen «estiveroles»-, amb un casc negre i una casaca verda guarnida de taquetes grogues, com un brodat d'or. He mirat de prop les poncelles de la glicina: són d'un delicadíssim color d'ametista, cobert de borrissol daurat.
En Jaume era alt, magre, escardalenc, amb un perfil semita, igual que el cognom. Tenia una calba elegant i a banda i banda els cabells s'estarrufaven sense estridència per donar-li un aire encara més intel·lectual. Vestia amb elegància moderada, capell, guants grisos i roba anglesa, si el pressupost ho permetia. Es movia amb parsimònia i era tímid i reservat fins al punt que semblava fins i tot distant. Només en l'àmbit de la tertúlia amical deixava la seva gravetat innata i s'obria en una rialla franca, sobretot després d'haver explicat una anècdota sucosa, però mai escatològica ni eròtica. Duia un bigoti una mica esclarissat, també blanc com el cabell, i traspuava una elegància senyorívola. En un saló el vèieu cerimoniós i atent, besava amb estil anglès la mà de les senyores i en qualsevol grup de la soirée literària o social els seus temes de conversa atreien els contertulians i fins i tot els passavolants perquè esdevenia un gran intel·lectual mondain.
El pare d'en Jaume —com l'anomenàvem familiarment a casa meva— era un burgès il·lustrat que el va posar en contacte amb la cultura. Bofill parlava amb una devoció immensa del seu pare, el qual estava molt orgullós del seu llinatge i en feia partícip el seu fill. En Jaume fou dissortadament el darrer d'una nissaga notable de farmacèutics el primer dels quals fou el seu rebesavi, que havia estat apotecari de cambra de Carles III. Havia comprat al segle XVIII una pairalia a Viladrau, anomenada després Ca l'Herbolari, i que el pare d'en Jaume va fer renovar arquitectònicament per Josep Puig i Cadafalch i hi donà un segell propi, amb estil modernista, però, com remarcava el mateix Bofill i Ferro, amb un aire pre-rafaelita. En realitat, el rebesavi volia la finca sobretot com a parc botànic i hi va dur plantes d'arreu d'Europa i fins i tot de Rússia.
Algú va escriure que Bofill podia ésser un personatge de Proust. No diria tant, però sí que tenia empelts proustians, ja que dominava la seva obra a fons i va escriure, el 1928, el primer assaig en català sobre l'autor que anava a «la recerca del temps perdut». Proust, llegit al costat del Dant, del qual se sabia de memòria Vita nuova, però amb un coneixement privilegiat de Rainer María Rilke sobre el qual a la immediata postguerra va publicar, en castellà, un prodigiós pròleg estudi. I no oblidéssim Goethe, el Faust del qual Bofill comentava ja el 1926 a Revista de Poesia. I encara les converses d'Eckermann amb Goethe, que Bofill va traduir fa uns quaranta anys i que només la tenacitat d'Àlex Susanna ha aconseguit fer-les publicar fa poc en una bella edició catalana.
A una font
Sota de la verdor sonora del brancatge,
i entre l'herba divina i el reposat ambient,
llisca i tremola el teu melodiós argent
i una pomera et dóna son perfumat ombratge.
Per tal que mantes voltes has reflectit la imatge;
de ma senyora, vull cantar d'un alt accent
que ets més que la llatina Blanchisia transparent
i que és més que Arethusa suau aquest paratge.
I quan la Primavera, de les Gràcies germana,
amb el seu dolç alè rejoveneix el món
i la neu en les cimes i dintre el cor se fon;
quan tornin els aimants per les selves florides,
puguin dir, senyalant tes aigües ennoblides:
—L'Amor féu immortal el nom d'eixa fontana!
20 novembre [1938]. Fa bastant de fred i el Canigó és tot blanc. Al matí des de la finestra de la meva cambra, veig les llums exquisides a les muntanyes. Vaig al poble i cobro 528,50 pessetes, liquidació final de les Versions de l'anglès (aquest llibre m'ha proporcionat un ingrés de 1.228,50 pessetes).
El meu cosí Figuerola diu que, a Barcelona, la gent que "pensa" preveu que la guerra s'acabarà aquest hivern. Sembla que no mobilitzaran més lleves. A la tarda la vídua Bofill i Mates em diu que em deixa encarregada la publicació de les cartes del seu marit, per a quan ella sigui morta. Jo li dic que hauria hagut de fer aquest encàrrec -que tant m'afalaga- a algú més jove que jo.
Altres indrets de Viladrau: