Roureda de can Cantarell

A la roureda hi pasturaven les vaques i també les eugues quan no havien de treballar al camp. A l'era i a l'entorn de la casa, les gallines i els ànecs no paraven de picotejar. El gall empaitava i cobria les gallines. S'estarrufava satisfet després d'aquell fugaç instant. La gallina, resignada, refeia el plomatge amb un brusc i nerviós espolsar-se i seguia picotejant, delerosa, entre l'escàs herbei de l'era i dels camins.

Les vaques pasturaven calmosament. Semblava talment que seguessin l'herba a cops de llengua, una llengua vigorosa agabellant el saborós i natural farratge, com si l'arrenquessin per acompanyar-lo boca endins i cap a la curiosa i ben graduada successió d'estómacs. Les eugues obrien descaradament el morro per dentallar les tiges i mastegar-les goludament. L'escena, idíl·lica i plaent, quedava bruscament interrompuda quan feia irrupció algun tàvec que, incrustant-se en els llocs més delicats, hi clavava el fibló. Era d'una bogeria perillosa l'exaltació de l'animal atacat, corrent sense control, desbocat, per a lliurar-se convulsivament del paràsit. Calia, llavors, arrecerar-se darrere el tronc vigorós d'algun roure per a no rebre l'escomesa de la bèstia enfurida, llançada a una cursa folla.

La roureda, encara avui, és un oasi enmig d'una esplanada de camps cultivats. Un bosc, on, com abans, la piuladissa dels ocells és l'únic que trenca o acompanya el silenci ombriu i frescal del lloc.

Hi vèiem saltironar la puput, treballar incansablement el pica-soques arrapat al tronc d'un roure per a obrar-hi el niu. I petits ocells, quasi imperceptibles, com l'ull de bou, mínima boleta alada. I enllà del cel, majestuós, traçant inacabables cercles, l'esparver, fitant l'aire i els camps.

A l'estiu, les orenetes omplien l'aire amb el seu vol zigzaguejant, inquiet. Planejar breu, nerviós i trencat, a l'encalç dels insectes, acompanyat amb el contrapunt de la xiscladissa alegre i vibrant.

Quan, al caure la tarda, els ocells descansaven en el penta­grama de fils elèctrics, hi escrivien insòlites melodies amb els seus cossos negres en repòs. Era com la música callada del món i de la natura, que entra pels ulls i es converteix en melodia al pensament, quan s'admira amb fervor el do plural de la vida i de la terra.

Els arbres de la roureda no sabien pas res de nosaltres dos, com els camins, el torrent de Sant Julià, els camps i les pollancredes a les voreres del Gurri, que acompanyaven el silenci de l'aigua quieta on deixaven la imatge quan el corrent era deturat per la resclosa desviant l'aigua pel canal del molí del Llobet.

Parlo de quan tot era net. Si havia plogut molt anàvem a veure baixar la resclosa. Aigua terrosa, grisa, ocre o rogenca, segons l'indret on havia plogut. Canviant de colors, impetuosa, arrossegant tot el que trobava. El brogit de l'aigua, en les grans avingudes, esdevenia tètric. A la cara dels pagesos es llegia el dolor per les desgràcies que el riu suggeria amb el patetisme  violent de la torrentada.

El riu tampoc no sabia res de tu ni de mi, com els camins o els arbres, que tantes tardes d'estiu acollien els vigatans que anaven a berenar a la font d'en Bruguer o a la roureda del Cantarell. Grans i xics feien via per sota l'era de la casa on comencen els camins del bosc. Nosaltres passàvem les tardes a l'ombra dels roures, però érem els «senyors», vivíem al Cantarell i es veu que la nostra situació social era una altra.

Entre tantes famílies, entre tants infants jugant i corrent, cap coneixença, cap amistat. Els pares enraonaven sovint amb alguns de la seva edat que havien dut la quitxalla a esbargir-se. I, enmig de tantes criatures jo no podia pas somniar, als meus deu o dotze anys, que tu hi fossis. Els arbres tampoc no ho sabien, ni els camins.

Com que no et sabia a la meva època infantil, la teva presèn­cia no és per a mi un retorn. Venies d'una altra vida a la meva i fins després no he sabut que t'havies creuat amb mi en els meus dies d'infant. Així s'enllaça amb els retorns el prodigi de la teva presència, donant al pretèrit un ritme de perennitat, vestint l'anècdota, només sabuda, amb un estrany vel de misteri. Un misteri com l'amor que ha anat junyint moments d'ahir i d'avui, estructurant el nostre present on, si ens deixaven volar, aniríem a trobar-nos sota els arbres de la roureda per tenir la presència volguda del nostre ahir, ja preludi, no escrit, del llibre que anem fent full a full, d'un dia, d'un any a l'altre.                       \

Fins que les aigües del temps se'ns enduguin cap a l'ombra d'uns arbres eterns.