Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de la Pietat és una construcció d'estil barroc iniciada l'any 1643, d'una única nau amb capelles laterals. La façana, encara que molt deteriorada, és una magnífica obra dels germans Josep i Joan Francesc Moretó. Està presidida per una portalada emmarcada per dobles columnes amb el fus llis on es llegeix Roma, tot recordant la proximitat del Temple Romà. Damunt l'arquitrau hi ha una fornícula amb les imatges esculpides en pedra de la Pietat i dels Sants Màrtirs (sants Llucià i Marcià). Presideix el conjunt del temple el campanar, el de posició més alta de la ciutat que, s'ha restaurat, bo i recuperant les teules vidriades que el coronaven, desaparegudes perquè va ser utilitzat com a lloc de vigia i defensa durant les guerres carlines.
A l'exterior o bé a la rectoria o dalt del campanar podem llegir diferents textos relacionats amb la Pietat.
Vivia sol amb un estudiant, en una gran casa de la plaça de la Pietat, que forma parí d'un gran barri de cases nobles i antigues, o siguin palaus encantats que dormen en l'oblit de sos senyors, somniant alguna vegada que la vida ressuciti en llurs esbarjoses sales, quan algun ressò retruny reproduint-se pels recons on dormen les ombres de sos avantpassats. De tant en tant feia viatges per avall, i allavores tornava més nou, més inflat, més cap dret i més insofrible. Tenia d'altra part una superba figura: era de bona alçada, primet, colors fins i sense pel a la cara: amb els cabells a la romana, el trajo a l'última moda, sempre amb camisons flamants, botes de xarol i barret de copa; gastava tot l'humor i tota la fatxenda d'un festejador de trenta anys.
Com i de quina manera jo havia arribat a ésser escolà de la Pietat no ho sé pas trobar a la memòria. Jo el que sé que si tenia vuit anys no en tenia nou que ja era l'amo d'aquella immensa sagristia. Quan Mossèn Anton tocava la Missa del Rosari, la mare, Déu la perdó, em sorollava; jo saltava del llit amb un bot; vinga agafar una llesca de pa que un gat no l'hauria saltada amb la cua dreta, i cap a ajudar misses falta gent. De vegades quan al cor de l'hivern es veia pels carrers aquella lluïdera de glaç i feia aquell grisu que tallava les orelles, ja em cuidava espantar el fred, sinó que, en arribant, ja era de mans al ventall per encendre un bresaràs de foc capaç de retornar-me a mi i a tots els beneficiats, que d'un a un anaven compareixent més abrigats i enfredulats que jo. Ara, al cap de tants anys, m'afiguro a mi mateix ficat a dins d'aquella cota, que entre cera i llana pesava més que jo, corrent pels recons de la Pietat com una rata vermella tot fent mil coses menudes, de l'un altar a l'altre, de l'església a la sagristia, del cor a la capella del Sagrament, del campanar a l'orgue, amb ciris, amb missals, amb plomers, amb tovalloles o canadelles, manant-me, cridant-me, renyant-me, i jo penso que divertint-se amb mi, tota aquella colla de capellans vells, frares exclaustrats o beneficiats de l'església i de la Seu, que de sis a vuit compareixien a dir Missa, de vegades no bastant els altars, i tenint d'esperar-se l'un, bo i revestit, que acabés l'altre.
Acabament (fragment)
Eixos foren tos màrtirs, gran Ausona;
un jorn feren als bons esgarrifancea,
i a qui els baixà la palma i la corona
de purs aprés varen tenir semblança:
son viure fou de curt llisquívola ona
que rodola en capvespres de bonança,
però de l'arbre en l'altre món s'amida
lo fruit que porta, no la llarga vida.
Ells foren los primers que per ta plana
feren lo nom de Cristo ressonar-hi;
i en tos vessants varen colgar la grana
que dos segles més tard va poncellar-hi;
i per donar-li més tendror i ufana,
varen totes ses venes abocar-hi,
i en lo conreu d'eix pla que encara lleva
la sang deixaren i la vida seva.
Mes, d'ençà que esquinçant lo vel de bromes
al jardí dels estels varen posar-se,
que amaren, cignes de novelles plomes,
en lo pèlag més blau a rabejar-se;
la pira un riotllo d'esplendors i aromes,
garlandes los lligams varen tornar-se;
mes en plaers encara que s'aneguen,
no s'obliden dels homes que ací breguen.
Jo també mereixia la meva penitència; mes, com no m'hauria pogut atrapar, m'havia d'aplicar la indulgència d'altra manera. M'havia entaforat a dalt d'un armari, en un dels recons que es troben per anar a l'oratori. Com ell no m'hauria pogut abastar, ni em podia tancar a dins de l'armari, allà em va deixar estar i girant la clau de la porta de la sagristia, vaig quedar pres com un ratolí a dins d'una ratera. La presó era ben petita; era aquella amagada capella baixa de sostre, curta i estreta, que quasi no hi cap la mesa de l'altar, ni a sobre de la mesa hi caben drets nostres gloriosos Sants Màrtirs, havent-hi d'estar arrupits, que tot just es veuen entre la negror d'un antic quadro que fa d'altar. Semblen dos cristians del primers segles que fan oració a fons d'una tomba. Bona estona els vaig haver de fer companyia, perquè Mossèn Antón m'hi havia ben deixat estar. A l'últim, agafant un dels candelers de massís llautó que hi havia a l'altar i empenyent amb tota la meva força, la porta mig corcada es va esberlar de prop del pany, i cames ajudeu-nos cap a l'església per fugir. Mes les portes de l'església eren tancades, i era també tancada la sortida pel carrer de Sant Sadurní; i vet-aquí que em trobo sol i vern en un altra presó immensa, on tenia molt camp per córrer, mes no hi tenia res per la dent.
Altres indrets de Vic: