Can Fontcoberta

L'estona passava de pressa, fins que el vespre s'insinuava i les fulles d'albes i de roures semblaven acotxar la tarda; tots tornàvem, cansats i feliços, cap al vell carrer de la Riera, amb les cames esgarrinxades i la frescor de l'aigua al paladar. Eren els anys de la postguerra, cap al 1942. Jo acabava de fer dotze anys, tenia els cabells negres i arrissats, les dents mal posades i una extremada ingenuïtat. Ja escrivia versos i sentia l'atracció dels llocs apartats i emboscats, on em semblava que podia habitar alguna mena de misteri. La casa Fontcuberta, on vivíem, molt gran i plena de racons i d'escales, m'hi ajudava, així com les pintures de colors esvaïts pels anys i la guerra, que el Vigatà havia pintat a les altes parets de les sales: encara s'hi reconeixien escenes dels vells mites -els cavalls del sol amb l'inexpert guia que intentava tornar-los al camí, el suïcidi de l'amant davant del cos mort de l'estimada.

Galeria posterior

Em ve a la memòria, després de tant temps, una nit de lluna. Vaig anar a la galeria per veure el jardí amb la pols nevada de la lluna plena: devia ser pel mes de setembre, perquè recordo que al vespre tots els fils d'electricitat del carrer eren plens d'orenetes; sempre s'hi reunien, abans de la Mercè, i poblaven el carrer amb els seus xiscles i les seves ales màgiques. Aquella nit, entre la resplendor pàl·lida, els arbres coneguts del jardí -el saüquer, el presseguer, la prunera, l'acàcia i un exòtic catalpa- semblaven un doble divers d'ells mateixos; el pou, condemnat d'anys ençà, amb la seva caseta, era com un niu de somnis, prop de l'escala d'alts graons ben coberts de gessamí. En la gran quietud de la nit que naixia, m'arribaven bocins de mots de la Casa de l'Heura:

niuada... terra... maig...

Una figura alta i prima es veia darrera els vidres: semblava com si declamés; després se li acostà una altra silueta més baixa: hom endevinava uns llavis que murmuraven; finalment una mà es posava tímidament damunt les espatlles un xic caigudes, les dues figures avançaven juntes, com ombres xineses, i el llum s'apagà. Unes mans invisibles van fer córrer un estor o una cortina darrera els vidres voltats d'heura.