Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L’any 1946, mossèn Espinalt i Josep Clarà van crear la Penya Literària Verdaguer per a fomentar l’estudi i promoure la literatura catalana. Miquel Martí també en va formar part i, ben aviat, el Nadal d’aquell any, van editar una revista amb el títol de Verdaguer. A la Penya hi havia homes de més edat i de gran cultura, com el mateix Josep Clarà i Josep Miquel i Macaya, que influïren decisivament el jove poeta. A més a més, connectaren amb intel·lectuals de Barcelona com Tomàs Roig i Llop i Miquel Arimany, que obriren els horitzons dels lletraferits rodencs. Arran d’obtenir Miquel Martí el premi Óssa Menor per Paraules al vent el 1953, es van reunir per celebrar-ho en aquesta plaça de davant del cementiri i s’hi van fer fotos de record.
Avui dia es tracta d'un racó amb bancs de pedra a aquest espai enjardinat de la part alta del poble, a prop del cementiri.
Situats més o menys a l’indret que mostren les fotografies fetes l’any 1953, podem llegir: «Goig de la paraula»; poema de Les clares paraules, un cant a la inspiració; dos fragments de records personals de la influència que van exercir els amics de Barcelona, extrets del llibre L'arrel i l'escorça, d'Ignasi Pujades (1936), biògraf seu; i el «Sonet» dedicat a Josep Clarà, de Paraules al vent.
Goig de la paraula
Em crides sempre a més combat,
pensament viu, paraula viva,
enllà i endins de mi mateix.
No em dol, però; què fóra sense tu?
Tot es resol en el teu foc
que crema sense consumir
i en la pedra que dreces davant meu.
En tu i amb tu restitueixo
la densitat de cada cosa dita,
la densitat i més i tot, la vida.
Com que parlem dels anys 40, que no hi havia llibres en català, jo vaig començar a llegir en castellà. Recordo els llibres de José M. Pemán, els de Marquina, i, més endavant, els d’aquell director de la Soli, que em sembla que es deia Luys de Santamarina –amb aquesta «y» tan coqueta que escrivia en el seu nom–; també vaig començar a llegir els clàssics castellans: Tirso, Calderón, Lope, teatre més que novel·la; i encara aquell novel·lista de Peñas Arriba, José M. de Pereda; i també alguna cosa de Rosalía de Castro, naturalment en castellà; no sé, hauria de mirar la llibreria de casa, on encara hi ha llibres d’aquella època; hi trobaríem noms com Unamuno, Juan Ramón Jiménez, el novel·lista Pío Baroja... Sobre l’edat d’aquestes lectures, penso que tenia catorze, quinze i setze anys.
De fet jo ja escrivia abans d’agrupar-nos en la colla; però el fet de fundar la Penya va ser molt important per a mi, perquè va suposar una mena de projecció exterior de la meva obra; és a dir, abans, el que jo feia, m’ho quedava per a mi mateix i no ho parlava amb ningú; en canvi, això de reunir-nos cada setmana a casa d’en Clarà, suposava un descàrrec i rebre censures unes vegades i aprovacions unes altres; era una bona manera de saber què pensava una colla de gent del que un feia. A més a més, intercanviàvem llibres, discutíem autors i camins de veure la poesia; és a dir, una mena de fòrum, encara que fos poca la gent que hi anàvem. També va representar poder editar o publicar alguna cosa en algun lloc i tenir contactes amb gent com Miquel Arimany o Tomàs Roig i Llop, que en Clarà coneixia molt; vull dir que va ser el primer contacte amb gent desconeguda d’un cert renom. Hi havia, doncs, l’estímul de saber que allò que tu feies durant la setmana, el diumenge ho llegiries en públic i ho comentarien tots. I això ens ajudava molt.
Sonet
A Josep Clarà
Jo sé que viure és com un somni breu
sotmès al ritme d'una llei antiga,
i sé que el cos que es vincla de fatiga
té ja un espai guanyat als ulls de Déu,
perquè d'un temps, inesperat i lleu,
n'ha fet una arma de treball amiga.
Mes sé també que quan la Dama abriga
ànima i cos i els parla amb el mot seu,
un tremolor indefinible signa
aquell instant suprem i, essent benigne
el somni de la mort, s'aferra i creix
i omple l'espai i el cor una basarda
de tot, com quan la nit en serra isarda
de cop, davant dels ulls, enorme, neix.
Altres indrets de Roda de Ter: