Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1931, l’Ajuntament de Roda i la Generalitat de Catalunya havien començat l’edificació d’unes noves escoles públiques i laiques, és a dir, no confessionals, que suplien per la via de la confiscació les anteriors, de caràcter religiós i privat. Van ser inaugurades el 1935, en un edifici que té un cos central amb dues ales, una per als nens i una altra per a les nenes, però amb un pati comú i una sola piscina on podien banyar-se i jugar-hi junts. Els alumnes de les dues escoles religioses del poble, el Col·legi Espinalt i el col·legi de les Monges, van ser traslladats a les noves Escoles.
L'edifici, que acaba de celebrar 75 anys, té una dimensió important i un pati a davant que és espaiós, amb sol i ombra.
En aquest lloc, és indicat de llegir-hi dos fragments d’Obertura catalana, els quals denoten el sectarisme que es va viure tant en un règim com en un altre, quan les decisions estaven en mans de personatges sinistres i sense cap sentit democràtic i tolerant de la vida de les persones.
Els meus records «conscients» comencen quan ja anàvem a les Escoles Nacionals, perquè amb el començament de la guerra l'Escola Parroquial havia estat tancada. Per exemple, recordo que quan van tancar l'escola ens van fer anar tots els alumnes a recollir els llibres. Jo anava amb el meu germà gran. A la porta de la classe hi havia un home del poble, que portava ulleres i es deia Ballús, que ens recacejava les carteres. La doctrina la llençava, i de l'enciclopèdia (l'enciclopèdia era quasi el llibre únic, aleshores) n'arrencava les pàgines de la història sagrada. També llençava (no sé per què) un llibre que es deia El meu epistolari. Aquest individu, que a més de curt de vista era curt de gambals, empunyava amb la mà dreta un revòlver de culata blanca, de nacre, em sembla. Jo no havia vist mai un revòlver de debò, i em sembla que no n'he tornat a veure mai més cap, almenys de tan a la vora.
De l'època de les Escoles Nacionals (els tres anys de guerra) sí que en recordo coses. Hi havia un, que li dèiem l'ocellet, que era «roig» i sempre em deia que ens matarien a tots. A mi em feia por. Aquest mateix, un dia, em va ensenyar una cosa i em va dir que era un condó. No ho era, però jo vaig envermellir perquè aleshores no n'havia vist mai cap, i era el temps de l'escatologia, en què dir titola, o cul, o mamelles, o cagar, semblava una proesa. Recordo també alguns mestres: la senyoreta Rosa, grassoneta, que vivia en una casa del mateix color que el seu nom, el senyor Llaberia, l'inefable senyor López, el senyor Artola. El senyor López portava unes ulleres de vidres gruixudíssims i enraonava en castellà. Tenia el costum de sortir de la classe, amb algun pretext, i tornar-s'hi a presentar obrint la porta inesperadament. Al que arreplegava fotent el bèstia, li deia: «Te voy a poner negro.» Una tarda, quan va sortir, el capitost de la classe va dir que li havíem de donar una lliçó. Saltaríem tots per la finestra, mentre ell feia girar una rodeta que immobilitzava la maneta de la porta. Quan el senyor López volgués entrar, no podria. Aleshores ell, que anava molt lleuger, faria girar altre cop la rodeta i amb quatre salts s'uniria a nosaltres. Així ho vam fer. El senyor López va trobar la classe buida. És l'única vegada que he pitllat l'estudi sense cap excusa.
Altres indrets de Roda de Ter: