Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1980, amb la Dolors decideixen canviar de casa i comprar-se’n una al carrer de les Escoles, en un barri nou, que el poeta batejà com el barri de Bloomsbury. A la nova llar, ocuparà una habitació on tindrà la biblioteca i una finestra al davant que el comunicarà amb el món exterior, amb la natura. Hi viurà cinc anys, fins un després de la mort de l’esposa, escaiguda el 22 de juny de 1984. Fins aquest moment, són anys de plenitud intel·lectual malgrat la malaltia. Hi escriu el Primer llibre de Bloomsbury (1982), amb poemes que trasllueixen una esperança de reconciliació amb ell mateix, de retorn del viatge al pou pregon on l’havia abocat la malaltia. I hi tradueix obres de Racine, Flaubert, Pablo Neruda i Jean Genet. El 1985 publica el Llibre d’absències, escrit entre el juliol i l’agost de 1984, arran de la mort de l’esposa, que és un dels llibres més llegits i citats de tota la producció martipoliana.
Es tracta d'una casa de nova construcció, sense cap pretensió, a una filera de cases adossades iguals. La zona, que és un carrer sense sortida, és molt tranquil·la. Davant la casa, en la qual avui viuen familiars del poeta, podem llegir un fragment d’Obertura catalana en què reflexiona com ha de fer front als moments de desànim produïts per la malaltia; quatre poemes de Llibres d’absències, escrits amb un to de plany sincer i impactant, lluny del melodrama, que fàcilment poden convertir-se, i s’han convertit, en cants de dol de centenars de persones anònimes que se’ls fan seus en esqueles i recordatoris arran de la mort d’éssers estimats, i, finalment, tres poemes del Llibre de Bloomsbury, que remarquen el nou camí d’esperança i de lluita que ha pres contra l’adversitat.
De vegades penso que una malaltia per-a-tota-la-vida, com ara la meva, que et marca uns límits, tan estrictes i et sotmet a unes servituds tan rigoroses, és una solemne injustícia, una mena d'atemptat contra la naturalesa. Perquè, no ens enganyem, una malaltia d'aquesta mena no s'arriba a vèncer mai, és impossible de superar. La possibilitat d'una espècie de pacte amb el mal (és a dir, amb un mateix) és l'única sortida possible, i l'única vàlida, al meu entendre. A banda i banda d'aquesta sortida n'hi ha dues d'altres, igualment absurdes entre si: la resignació i la desperació. Per a mi, totes dues parteixen de supòsits falsos. La primera, el de creure que la malaltia és un «voler» de Déu; la segona, el de considerarla un atac personal. Jo no penso que Déu s'hagi dedicat sàdicament a castigar-me. Si arribés a creure en alguna d'aquestes dues coses (a creure-hi fermament vull dir), perdria immediatament i per sempre el respecte a un Déu en el qual no crec ni deixo de creure, és a dir, a un Déu en el qual racionalment no puc creure, però que racionalment tampoc no puc negar. Suposant que hi sigui, Déu no pot ser una mena de personatge carregat de punyetes que es dedica a fer la santíssima a determinades persones. Rebaixar la idea de Déu a aquests nivells és riure-se'n, i això és el que fan, potser sense adonar-se'n, molts pseudocatòlics. La meva malaltia és un accident absolutament normal en el desenvolupament d'això que en diem vida, i jo com a tal procuro de situar-la, i per això deia que l'única cosa que es pot fer, racionalment, és pactar-hi, és a dir, acceptar-la, que vol dir acceptar-se. Vèncer-la és impossible, ho deia i ho repeteixo, si més no per una cosa: perquè la malaltia, en casos com el meu, és a dir, en casos de malaltia per-a-tota-la-vida, sempre és present,mai no abandona les seves posicions, i fins i tot m'atreviria a dir que mai no retrocedeix i que sempre avança.
Calladament
Des d'aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des de portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles;
el verd proclama vida i esperança,
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
Temps venturosos
No sé si plou on ets, però la pluja
fa que et recordi. Havíem compartit
moltes pluges i moltes esperances;
matins, tardes, capvespres desfilaven
sota el pausat exordi de la pluja
i érem feliços amb ben poca cosa.
Passejàvem sovint sota la pluja
i cadascun dels dos feia projectes
que fins i tot a voltes s'acomplien.
Temps venturosos. Ara tu no hi ets
i la pluja segueix. M'agradaria
saber que plou per tu també, i la pluja
ens uneix com abans, altra vegada.
Parlem de tu
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
Torna al teu clos
Ara saps que la mort no és morir-te
sinó que mori algú estimat. La teva
mort no et convida al tètric espectacle:
te'n fa protagonista i deu ser trist.
Però més trist és veure l'agonia
lenta d'algú que estimes; com el cos
tan conegut es degrada i malmet
fins a tornar-se un feix d'ossos i pell
que ni se serva, però encara estima,
i parla de guarir-se amb l'esperança
de qui mai no ha perdut la fe en els altres.
Clames llavors als déus i contra els déus
inútilment, que els déus mai no responen
i el seu callar és un mirall opac.
Torna, doncs, al teu clos i fes-t'hi fort
amb una opció de vida, ara que saps
que morir-te no és la mort, i emplena
d'amor el buit de l'estimada morta.
No esperis cap senyal enllà dels vidres.
La quietud dels arbres i aquest vol
intermitent de la garsa no són
presagis de cap fosca meravella.
Tot el que busques és dins de la cambra,
dins mateix del poema.
El buit del temps, omplim-lo d'esperança.
Altes les mans i molt més alts encara
els ulls i el pensament.
Que giravolti
la roda dels records i dels designis,
que encengui l'or de totes les collites
i desvetlli el gran vent de melodies
que embruixa fulles, i secrets i rostres.
Altes les mans, i que els batecs s'emportin
dissorts i dols, angoixes i temences
pel riu del temps que cap temps no detura.
L'ull de l'anella mira sempre enlaire.
S'aquieta la tarda rere els vidres.
La llum retalla nets perfils de vida
de tots colors, i el jonc d'un crit travessa
l'aire encalmat.
Jo vaig i vinc, de mi
a mi mateix, per aquest pont de somnis.
Altres indrets de Roda de Ter: