Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1985, iniciada la relació amb Montserrat Sans, amb qui es casarà el 26 de novembre de 1986, es traslladen a viure a la casa del carrer Josep Caminals, número 3, al primer pis, propietat del seu amic de joventut Emili Teixidor. Hi viuran set anys, fins el 1992. Aquí, hi enllesteix els llibres: Bon profit! (1986), dedicat als infants, per a qui també escriu contes; Els bells camins (1987); Temps d’interluni (1990), dedicat a la Montserrat, i Suite de Parlavà (1991), a Lluís Llach. Aquest darrer recull va ser escrit en part a la masia que el cantant tenia en aquest poble de l’Empordà.
Per a les lectures d’aquest punt, hem triat un fragment d’Obertura catalana, en què glossa l’encert de la vida compartida amb la Montserrat Sans; tres breus poemes de Temps d’interluni, on persisteixen les preguntes sobre el sentit del seu viure; el poema «Pa amb tomàquet», de Bon profit!, que mostra la seva dedicació a un públic infantil i juvenil; tres poemes d’Els bells camins, en els quals, de nou, es fa present, incisiu, el buit que sent a causa de la mort de la primera esposa, i finalment, dos poemes de Suite de Parlavà, sobre la relació amb altres geografies i el record de la pèrdua del temps, dels sentiments, dels éssers estimats.
Per si mateixa, la casa no té interès. Remarquem això, perquè amb l'omissió de la visita a aquest indret es pot abreujar la ruta total.
Viure només en companyia d'una sola persona ha estat una experiència totalment nova per a mi. La Montserrat la devia haver viscuda durant un temps relativament breu amb el seu primer home, ja que el primer fill que van tenir no va trigar gaire a néixer. Jo, en una casa amb una sola persona, no hi havia estat mai. I ara, si Déu no ens mata ni cap boig, el dia 11 de setembre farà dos anys que vivim amb la Montserrat, sols. Viure sols té avantatges indubtables, i potser té, també, inconvenients. L'avantatge més important jo diria que és la llibertat. Conviure amb altres familiars (pares, fills, sogres, etc.), necessàriament constreny, crea obligacions. Per més bona relació que hi hagi, per més que els fills (posem per cas) ja siguin grans i facin la seva, com se sol dir, necessàriament s'estableixen unes dependències, unes prioritats que potser arriben a esdevenir costum i quasi no es noten, però que de sobte es poden fer presents i engavanyar força. [...].
De totes maneres, la llibertat que tenim la Montserrat i jo, vivint sols, no crec pas que la tinguéssim si amb nosaltres hi visqués algun dels seus fills, o dels meus. I l'avantatge de la llibertat és, per a mi, el més important, però no l'únic. N'arrossega una colla d'altres que es constaten en la vida diària i que no vull enumerar. Pel que fa a desavantatges, jo només n'hi veig un de realment important. És «l'excés» de convivència, vull dir la mena de solitud de dos, que no es pot descarregar en cap tercer. De totes maneres, si la convivència és mínimament harmònica, si hi ha confiança mútua, i sinceritat, i diàleg, i sobretot si hi ha veritable afecte, veritable amor, em sembla que el problema de la solitud queda molt mitigat i, de fet, jo penso que els avantatges són més importants que els desavantatges.
La finestra
No sé si dir que em sobta aquest silenci,
que em sobta més potser perquè el conec
i ja fa molt de temps que el delejava.
Tràngols i vents m'han dut on sóc, i em miro,
més que admirat, sorprès, o tal vegada
desconcertat i amb una certa angoixa.
Em costa molt respondre les preguntes
i fins i tot em costa formular-les,
com si de sobte hagués perdut el rastre
de mi mateix.
Ara escric i és quieta
la tarda que reposa rere els vidres,
com un espai de claredats molt íntim
que he retrobat, mentre per la finestra
contemplo els cims llunyans, majestuosos.
Et desvetllen els versos a la nit
i reclamen l'espai de privilegi
que sempre els concedies.
Desolat,
escrutes la buidor cercant respostes,
mentre amb les mans ocioses dibuixes
senyals de vent a la pell de la fosca.
Tot és incert al vell jardí de sempre.
Ingenu, t'esbatusses amb l'aresta
de qualsevol paraula, per comprendre'n
les flexions.
Fa molt de temps que dura
aquest combat i, què n'has tret?
T'encetes
els dits cada matí i al vespre et llepes
dòcilment les ferides.
Ets el clàssic
perdedor, però saps guardar les formes
i això et reconcilia, almenys a estones,
amb la sal dura de la teva imatge.
Pa amb tomàquet
Déu ens dó ser catalans
per menjar bon pa amb tomàquet
amb un raig d'oli discret
i un pols de sal si fa falta;
pa de pagès si pot ser
que és més saborós que els altres
i tomàquet ben madur,
però que no ho sigui massa.
Déu ens dó un tall de pernil
o llonganissa ben ampla
perquè acompanyin el pa
ben sucadet amb tomàquet;
pernil de bon mastegar,
llonganissa de la Plana
que els osonencs en això
tenim molta anomenada.
Déu ens dó tot el que he dit
i bons amics a la taula
per compartir el que mengem
i fer petar la xerrada,
que conversar amb els amics
sempre sol despertar gana
i el menjar, si és compartit,
resulta més saludable.
Aquest silenci
La tarda molt intensa m'ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l'ordre dels prestatges plens de llibres,
en l'ordre de la cambra.
Es fa fosc lentament, s'encenen els llums,
i és més pausat el batec de la vida.
Estimo aquest silenci i aquesta hora,
i més ara que em gronxa fins a perdre'm
en el record de tu
que mai m'abandona.
Absència
És bo tenir sempre a punt el recurs
d'un mot que empleni el buit de tu, per fer-ne
la pertinent cuirassa que em preservi
del malson de l'enyor i la tristesa.
Aleshores te'm fas present en cada
vers que escric, i quan, sol, me'l repeteixo,
no hi ha distància entre el teu cos i el meu,
units per sempre més en el poema.
Tot el que visc s'assembla a aquell poema
que em creix de sobte a dins i s'apodera
de mi i em magnifica.
No sóc jo
qui creix, sinó el desig de sobreviure;
i un cop ja buit de mots resto expectant
i se m'adorm el temps a la mirada.
Aquí també és a casa i també el temps
hi transcorre lentíssim, entre dubtes,
plàcids enyors i algun escadusser
somni que els dies dallen, implacables.
Tant se val aquell rastre que vaig perdre,
sense saber-ho, una tarda llunyana,
embadalit com una criatura,
i tant se val aquesta fosca absència
que se m'entortolliga a les entranyes.
Tant se val tot. Aquí també és a casa.
Potser ja seré lluny, però el camí
no voldria oblidar-lo perquè sempre
sigui benigne i fàcil el retorn.
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l'heura i el xiprer quan, a sol post,
fa de bon seure sota l'olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment.
Tu seràs lluny també, però el record,
com un vent molt suau, ens unirà
en una sorprenent esgarrifança.
Altres indrets de Roda de Ter: