Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'arribada del tren de Sant Joan de les Abadesses i Ripoll va aproximar pobles com Manlleu, que eren eminentment agrícoles, a la revolució industrial iniciada a Barcelona. D'aquesta manera, famílies com la de Rusiñol establiren fàbrica a les ribes del Ter per aprofitar-ne l'energia hidràulica. Aquest és l'origen de can Remisa. Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) evoca les arrels manlleuenques de l'escriptor i artista lligades amb una anècdota sucosíssima amb l'insigne Víctor Balaguer que degué passar justament a l'entorn del ben restaurat xalet que senyoreja el conjunt fabril.
Els Rossinyol provenen de Manlleu. La casa pairal d'aquesta família és coneguda, en aquesta població per Can Faluga. Santiago fou sempre considerat, allí, com l'hereu de Can Faluga. En la personalitat de Rossinyol, aquesta és la primera sorpresa: del cantó patern, és un home de la greu i adusta Plana de Vic. Prové de la burgesia de la Catalunya Vella. A Manlleu, els Rossinyol hi tenien un «Vapor», és a dir, una fàbrica de teixits. [...]
L'avi, don Jaume, fou un home de gran personalitat. Fou el tipus inconfusible del fabricant vuitcentista, menestral de cos sencer, forjador, amb la seva classe i la gloriosa tradició política conservadora i proteccionista, de la riquesa del nostre país. Un home enèrgic, treballador infatigable, individualista irreductible, de poques paraules, liberal. No hauria tolerat que li diguessin don Jaume, sinó senyor Jaume, com és costum, encara avui, entre molts fabricants. Llavors es contava (i el fet és cert) que a un fabricant que havia estat condecorat amb no sé quina creu de l'Estat li havien pujat una mica els fums al cap i havia insinuat la necessitat que des d'aquell dia l'anomenessin don Ricard. «I jo també?», li preguntà l'encarregat, que sempre l'havia tutejat. «No, tu no», digué don Ricard, «tu digue'm senyor Ricard». El vell Rossinyol fou sempre el senyor Jaume. Havia anat i vingut tota la vida de Manlleu a Barcelona en diligència o tartana. Quan el tren arribà a Granollers, el viatge es féu menys pintoresc i pesat. Aquella fou una gran generació. Fou la dels hàbils i capacitats menestrals que arribaren a Manchester i a Bradford i amb un esforç titànic aconseguiren de teixir admirablement a màquina. Aquest és el fet bàsic. [...]
Adolescent, Rossinyol féu a don Víctor [Balaguer] tota classe de males passades. Un dia, a Manlleu l'invità a fer un passeig en tílburi, i, en arribar en un punt en què la carretera passava al fil d'una depressió molt profunda i dibuixava unes corbes realment perilloses, llençà el cavall a tot galop. Més mort que viu, pàl·lid, entresuat, crispat, Balaguer s'agafava al braç de Santiago mentre amb l'altre tractava de mantenir el barret de copa que volava.
—Santiago, Santiago...—deia l'exministre amb una veueta de moribund, tremolosa i atiplada—, em portes a la tomba, estàs provocant les parques, desafies Caront...
—Jo no en tinc pas la culpa, don Víctor. És el cavall...—contestà Santiago tranquil·lament. Quan arribaren a la casa, hagueren de ficar-lo al llit i donar-li cordials. Però no li tingué pas cap rancor. Al contrari. Rossinyol li tingué una simpatia irresistible des de la seva més tendra infància.
Altres indrets de Manlleu: