Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Era a la vora del riu Ter: un poblet allà al lluny, de cases rosses, coronat de boira blavosa; al peu, algunes figures solitàries passejant-se sota els oms platejats i els pollancres airosos; boscos més enllà; i a primer terme, seguda sobre l'herba, una herba llisa com un fondo de retaule i verda d'un verd de seda vella, una noia, vestida amb roba de flors blanques i sombrero blanc amb roselles, mullava la sombrilla en la corrent, i mirava córrer l'aigua amb mirada distreta i somniadora. No respirava un alè d'aire. Tot callava. Començaven les fulles a sentir-se ferides per l'alè de la tardor, i començava el sol a decantar-se a la posta. Allà en el cel s'abraçaven el blau agonitzant del dia i el vermell de la nit, i d'aquell petó d'atmosfera en moria una aurora d'un violeta dolcíssim; al lluny fumaven vapors els arbres, encens de cap al tard vibrants de somnis; tremolaven nerviosament les fulles; cantaven els ocells la pregària de la tarda, i tot anava aclucant-se i tot parlava a mitja veu per a deixar dormir a la terra. [...]
Per entre les verdors va sentir venir un jove que, acostant-se-li, va saludar-la. A penes va contestar-li, embadalida en ses abstractes idees, i ell va sentar-se a prop d'ella.
-Em sembla, Júlia, que la veig trista -va dir ell-. Em sembla que no la veig com altres hores.
-Estic com sempre.
-Potser m'equivoqui; però la veig sola i trista, i no sé; potser és l'aigua que es reflexa en els seus ulls, o potser ells donen reflexe a l'aigua, que mai els havia vistos tan clars i tan hermosos, ni tan vernissats de llàgrimes que espurnegen com rosada.
-No em digui res: l'hi demano per favor.
No va dir res i s'entretingué admirant-la. Recolzada al peu de l'arbre, caigudes les mans amb abandono, velada tota ella per l'ombra, semblava una figura somniada per Lleonard de Vinci, un perfil decadent, una silueta de verge primitiva, un lliri simbolista nascut al peu de les aigües. [...]
Tot fosquejava. Els arbres eren cortines verdoses, retallats a primer terme, ennuvolats al fons; el poblet estava acotxat per la seva pròpia fumerola, encongit dintre seu, mirant amb ulls de llum per alguna finestra encesa; la poca gent s'havia arrupit a casa seva; l'herba era blava; i anaven caient, caient, sense fer soroll, les fulles. Devots d'aquell misteri, ell va agafar-li la mà, i, sense mirar-se, van veure els últims sospirs del dia.
Van veure la terra abraçada amb el blau d'un cel malalt, i ell va estrènyer aquella mà, i ella, callada, no va sentir més que la negror del paisatge.
Van veure el riu com una cinta de metall, escorrent-se allà d'enllà de la planura a modo de serpent apocalíptica... i ell va agafar-li les dugues mans... i ella callava, i tremolosa es mirava aquella línia d'aigua morta.
Van veure sortir com un diamant a la cortina del cel, i ell va passar estreta la mà per la cintura de lliri d'ella, que callava sempre, mirant aquella estrella sobre aquell mantell finíssim.
En tant, la fosca absoluta anava a entrar, la negror de la terra s'acostava.
-Per Déu, estimi'm! -va dir ell amb un foc inspirat de l'últim raig de sol a sobre el núvol-. Estimi'm si no em vol veure morir com el dia que mor al davant nostre. Els ocells tenen llit a les branques, les parelles s'adormen apropades, tot s'estima: dormi el somni d'amor sobre els meus braços -va dir, i posà un petó en aquells llavis de rosa, llarg, silenciós com la nit, mat, fosc i vibrant, com les remors del paisatge.
No sé què va sentir ella, però va contestar-lo, llarg també i silenciós, i ple de dolcíssim misteri; i, com si despertés d'un somni, va aixecar-se tot d'una i va cridar: -No és a vostè a qui estimo!- i va fugir per entremig de la fosca, com una blanca sirena del riu Ter que se'n tornava an el fondo de les aigües.
***
No era an ell a qui estimava! Ho havia dit al fugir, i era veritat, i a l'últim ell ho entenia.
Aquell petó era donat per la força del paisatge, era un impuls de cap al tard, un adéu de la posta. Era un petó desprès com una fulla dels arbres, com una gota de rosada; un petó que passava i que havia caigut com un bàlsam en sos llavis.
Altres indrets de Manlleu: