Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'any 1995, amb motiu de la commemoració del 150è aniversari del naixement de Verdaguer, l'Ajuntament de Barcelona volgué contribuir a l'efemèride i agermanà la capital de la nació amb Folgueroles bastint aquest monument, l'"Albula", obra de l'escultor Pablo Palazuelo, una rèplica del qual es troba instal·lada a Vil·la Joana (Vallvidrera). L'espai, únic a tot Osona, amb les alzines centenàries que evoquen com devien ser molts boscos de l'entorn del poble a l'època del poeta, és el lloc idoni per llegir una prosa de joventut, de to molt romàntic, en què es dedica a passejar la vista per damunt el paisatge folguerolenc. També hi podem llegir el poema "Què és la poesia?", que inspirà l'escultura en forma de llibre que presideix el lloc.
Desencís d'un paisatge
L'estiuada, en son carro abrusador de flames, se'n torna al cel i la tardor esborra d'aire ses petjades. Mireu: els presseguers de l'horta deixen caure amb llanguiment ses branques mig eixonades i s'estremeixen de fredor com les ales d'un cor sense esperança i amb ses esgrogueïdes fulles i fruit dolç rodolen les corones d'or dels gira-sols i margarides. Els ocells que no troben amagatall en ses branques fugen als camps, dient amb tristos sospirs que ja senten enyorança del sol que s'allunya.
Ara que tot s'endola i sospira de melancolia i tristor, ara que no seré sol a plorar en els prats i avellanedes, vull amb vosaltres venir-hi i perdre'm entre arbres i esgrogueïda verdor que entristeix 1'ànima. ¿Em coneixeran aquells amics de la serra que tants mesos ha no vaig a veure?
Ja les casetes del poble s'allunyen a mes espatlles com un esbart de colomes de plomatge blanc i de marge en marge m'arrapo a la pujada, munto sobre el més alterós, i el teatre de ma infantesa m'obre de bat a bat ses portes de fulles i verdor. Que flairosos són els herbatges! que bonics els camps! El vent de tramuntana no els ha pas despullat encara del tot.
Mes, oh Déu, no desvariejo pas? Sinó perquè ho veuen mos ulls, no ho creuria. Verdegen els raves i farratge a on abans s'estenia ombrosa i solitària la roureda. Sense rebotre i esgalabrar a qui la manejava, la destral del llenyataire ha despullat, d'una vinguda, la vall de sos arbres i brostam; sols ha deixat les despulles dels més antics perquè sapiguessin els vianants que allò era estat boscúria, i enyoréssim nosaltres les ombres d'arbredes que no hi ha.
Les ovelletes s'arramben als marges darrera el verdós plantatge, però ja no troben entre ell la dolça aglà i la fulla del reboll sempre rosada, i els pinsans i caderneres de passa baixen a vols a buscar la mort en les rames envescades que els caçadors els pararen en la rama en què tal volta feren niu.
Oh!, anem; jo no puc mirar-ho..., però mos ulls es giren a plorar una llàgrima sobre els llocs en què cent vegades, ací en aquest pujol, aidava a guardar les ovelles al pastor per amor de que em contés una rondalla o toqués la cornamusa. Sota aquestes roques venia a collir violes el dimecres sant per a enramar-ne el càntir en què amb ma germaneta dúiem l'aigua a beneir...
Estones de goig que ací em passàreu, estones de patir, amics, marjals i rocateres, adéu! A vosaltres, ombrius i fontanelles, ai!, no us puc dir adéu-siau, perquè ja no hi sou! Oh! anem; mon cor venia a cercar-hi dolça tristesa, però no pas l'abatiment.
Anem camps a través; marjada enllà, s'hi ouen més alegres remors.
Què és la poesia?
La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.
Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la ignocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.
Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles,
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.
No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.
Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta.
Qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica?
L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena.
Lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuada tèrbola.
De poetes cabdals prou n'hi ha haguts;
cap d'ells la dolça melodia ha apresa.
Qui n'arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l'àliga superba.
Mes l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.
Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa.
Jo l'he sentida la gentil cançó,
per ço m'és enyorívola la terra.
15 maig 1896
Altres indrets de Folgueroles: