Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra:
Escrits inèdits I
, 1989
Pàgines:
264-265
Desencís d'un paisatge
L'estiuada, en son carro abrusador de flames, se'n torna al cel i la tardor esborra d'aire ses petjades. Mireu: els presseguers de l'horta deixen caure amb llanguiment ses branques mig eixonades i s'estremeixen de fredor com les ales d'un cor sense esperança i amb ses esgrogueïdes fulles i fruit dolç rodolen les corones d'or dels gira-sols i margarides. Els ocells que no troben amagatall en ses branques fugen als camps, dient amb tristos sospirs que ja senten enyorança del sol que s'allunya.
Ara que tot s'endola i sospira de melancolia i tristor, ara que no seré sol a plorar en els prats i avellanedes, vull amb vosaltres venir-hi i perdre'm entre arbres i esgrogueïda verdor que entristeix 1'ànima. ¿Em coneixeran aquells amics de la serra que tants mesos ha no vaig a veure?
Ja les casetes del poble s'allunyen a mes espatlles com un esbart de colomes de plomatge blanc i de marge en marge m'arrapo a la pujada, munto sobre el més alterós, i el teatre de ma infantesa m'obre de bat a bat ses portes de fulles i verdor. Que flairosos són els herbatges! que bonics els camps! El vent de tramuntana no els ha pas despullat encara del tot.
Mes, oh Déu, no desvariejo pas? Sinó perquè ho veuen mos ulls, no ho creuria. Verdegen els raves i farratge a on abans s'estenia ombrosa i solitària la roureda. Sense rebotre i esgalabrar a qui la manejava, la destral del llenyataire ha despullat, d'una vinguda, la vall de sos arbres i brostam; sols ha deixat les despulles dels més antics perquè sapiguessin els vianants que allò era estat boscúria, i enyoréssim nosaltres les ombres d'arbredes que no hi ha.
Les ovelletes s'arramben als marges darrera el verdós plantatge, però ja no troben entre ell la dolça aglà i la fulla del reboll sempre rosada, i els pinsans i caderneres de passa baixen a vols a buscar la mort en les rames envescades que els caçadors els pararen en la rama en què tal volta feren niu.
Oh!, anem; jo no puc mirar-ho..., però mos ulls es giren a plorar una llàgrima sobre els llocs en què cent vegades, ací en aquest pujol, aidava a guardar les ovelles al pastor per amor de que em contés una rondalla o toqués la cornamusa. Sota aquestes roques venia a collir violes el dimecres sant per a enramar-ne el càntir en què amb ma germaneta dúiem l'aigua a beneir...
Estones de goig que ací em passàreu, estones de patir, amics, marjals i rocateres, adéu! A vosaltres, ombrius i fontanelles, ai!, no us puc dir adéu-siau, perquè ja no hi sou! Oh! anem; mon cor venia a cercar-hi dolça tristesa, però no pas l'abatiment.
Anem camps a través; marjada enllà, s'hi ouen més alegres remors.
