Plaça de s'Esplanada

Autor: Àngel Ruiz i Pablo
Obra: Obres completes , 1967
Pàgines: 121-123

Tots es pobles del món tenen un nom, i qualcun dos; però que en tenguin tres, jo no en sé altre que es meu poble. Oficialment li diuen Villacarlos, contracció de la Villa de San Carlos, com abans els anglesos l'anomenaven George's Town. Però amb es nom d'es meu poble succeeix com amb es noms d'es carrers: s'Ajuntament els pot dir lo que vulgui i posar-lis ròtuls a cada cantó: passaran segles i tothom seguirà anomenant-los com els anomenaven en primer.

Es meu poble, emperò, té dos noms populars: un, qui es va perdent, és S'Arraval Nova, i s'altre, es qui sura i es perpetua, és Es Castell, de manera que de cada cent paisans meus ane qui demaneu d'on són i què són, noranta-vuit us respondran: "D'es Castell: castellans"; un altre dirà que és de S'Arraval Nova, i sols es qui faci cent — es més lletraferit sens dubte—us dirà que és de Villacarlos. Amb lo qual tot aquell qui estigui un poc untat d'història de Menorca, hi trobarà sa confirmació que lo més mal d'arrabassar de ses entranyes d'un poble són ses arrels veies. Perquè aquell poble va esser, primer de tot, Es Castell, és a dir, es poble que es va alçar en es voltants d'es famós Castell de Sant Felip d'es port de Maó, i castellans eren i castellans van esser i castellans seran, diguin lo que vulguin ses històries i es documents oficials.

I lo més curiós és que Es Castell d'ara no és es Castell pròpiament dit, perquè es poble està un parei de quilometres enfora d'on estava s'altre, i no té res que veure amb cap fortalesa actual; està a mitjan port de Maó, mentre s'altre estava a sa boca. Lo que hi ha és que Es Castell vei el van arrasar per raons militars i van fundar es nou a's mateix temps; però es castellans se'n van endur sa soca i ses arrels ben vives, i aquestes no han mort. Ve-t'ho aquí tot.

Ses singularitats d'es meu poble, per açò que he dit, són tantes, que farien molt llarg aquest article; un bon observador les veuria només que fixant-se en es llinatges, no d'ara, sinó d'un segle enrere: dins una població que no passa de 2500 ànimes, hi trobaria, devora llinatges catalaníssims, llinatges anglesos, francesos i sobretot castellans d'es de més castissa soca, tots procedents d'Es Castell vei. I açò ve de què aquella vila era poblada per ses famílies d'es militars que guarnien es fort de Sant Felip: anglesos quan el posseïa Anglaterra, francesos es pocs mesos que va estar en mans de França, i espanyols ets anys restants.

Tot açò s'encadena i dóna la mà per comprendre que quan parli jo de jocs d'al·lots pugui assegurar que així com es meu poble és es més ric del món en lo qui toca a noms, també ho és en lo qui toca an es jocs. N'hi ha de tota classe, nació i procedència i alguns no coneguts ni a Maó, que està a un quilòmetre i mig—i jo ho sé perquè hi anava a estudiar essent al·lot—, ni a Ciutadella, a s'altre cap de Menorca, d'on són tots es meus fiis.

És ver que pocs pobles hi haurà en el món, on ets al·lots tinguessin tanta juguera com noltros, perquè allà no prenien ofici ni feien feina fins an es dotze o tretze anys, i tenien no solsament el camp, com deia aquell, sinó la mar tocant a ses cases, i dins es poble mateix, una plaça no gaire més petita que la plaça de Catalunya, a on podíem fins tirar pedres amb ses bassetges sense molestar ningú. Per dir-vos que dins aquella Esplanada hi anava a fer exercicis tot el cos de desembarc d'una esquadra i encara els hi venia gran!

Autor: Josep Pin i Soler
Obra: Vària II (Obres 2) , 2001
Pàgines: 91-92

Prenguérem una caseta a Villa Carlos, una vileta moderna i tranquil·la que té sobre Maó l'avantatge de ser plana, de no fadigar amb les contínues pujades i baixades del qui aficionat a la marina, vivint a ciutat, perd moltes hores anant o venint per rampes fadigoses.

Villa Carlos és població moderna en lo sentit de que es pot assegurar que data del temps de Carles III, si bé abans, en temps dels inglesos que en deien Villa Georges, s'havia iniciat la construcció de cases en aquell mateix lloc on més enrere hi devia haver hagut casetes de pescadors.

Los inglesos començaren per unes senzilles casetes d'esbarjo  per quefes, per empleats superiors de la veïna fortalesa de San Felipe, que tot i essent espaiosa no ho era prou per a isolar-hi, per a gosar, los qui podien fer-ho, de les dolçures de casa pròpia, del Home sweet home! de la romança que canten totes les noietes ingleses. Poc a poc inglesos, francesos i espanyols aixecaren arreu pavellons per l'oficialitat, una iglésia, una casa de salut, i, malgrat l'oposició del Municipi Maonès que sempre féu guerra a l'expandiment d'aquell nucli urbà, la Villa anà creixent, seguint però les vicissituds causades en l'illa pels canvis de dominació.

Ara ja fa temps que Villa Carlos és un poblet bonic, net, que per cert porta ben poca sombra a Maó, de qual ciutat és una bellesa més, un suburbi xamós.

Hi estàvem deliciosament, los carrers hi son espaiosos, clapadets d'herba com a mi m'agraden, tenen per centre una gran plaça amb arbres que no són cap meravella arbòrea però que donen una nota de color agradable. Les casetes hi són elegantones i per pocs diners se'n podien llogar les que volguessin, car sempre n'hi havia de tancades i amb papers a les finestres.

Qui tingui feines llargues de cap, composició d'algun llibre, càlculs dificultosos o senzillament que vulgui reposar del bullici de les grans ciutats enlloc estarà millor.

Certs industrials han tingut la humorada de plantar-hi una fàbrica de teixits... però fa poca nosa!

Villa Carlos és una poblacioneta que ens recordava Salou. S'hi sembla de tan lluny com se vulga, però hi té retirada, una mena de Salou més gran. Salou com a vila quasi no existeix, però lo poc que hi ha té aquell caràcter grandiós i serio de les construccions ordenades després de la instauració de Carles III. Solament que Salou ha quedat en projecte i Villa Carlos és una realitat, una realitat que podria ésser una hermosura si es trobés medi per fer-hi anar més aigua i de no plantar-hi cap més fàbrica. Guardarem bon record dels dies que hi passàrem reposant a casa o fent excursions per les cales d'aquell port de Maó, que verament és una cosa única en lo Mediterrani ponentí, una mena de refugi amb abrics naturals per l'estil dels ports de Malta més a llevant, o de Vigo, a l'Oceà... però amb ribes seques, sense l'hermosura natural del grau gallego.

Autor: Manuel Cuyàs i Gibert
Obra: El nét del pirata , 2013
Pàgines: 257-259

El primer dia em van preguntar si sabia escriure a màquina i em van destinar a l'oficina del capità de la caserna, un menorquí que es deia Joan Olives Vidal. L'oficial em va observar i sense preguntar-me ni qui era ni com em deia em va indicar la taula on havia de seure. Un matí que ens trobàvem sols al despatx, el capità va fer acció d'obrir un sobre que li acabaven de portar. Mentre llegia el paper que contenia, anava dient «collons» amb pertinaç repetició i crescut esverament. Va alçar els ulls, em va trobar a mi i em va dir: «A ver, soldado, salga a fuera y me trae a ese tal Manuel Cuyàs». Em vaig mig aixecar de la cadira i li vaig dir: «Soy yo». Em va fer aproximar i em va allargar el paper perquè el llegís. Era, com m'esperava, la meva fitxa policial. En aquell moment vaig saber per quins motius havia estat privat del passaport: catalanista, separatista, membre d'un cineclub, simpatitzant d'organitzacions clandestines, assistent a manifestacions, captador de signatures amb finalitats dissolvents. «Dirigió una manifestación desde el balcón de su casa». En aquests termes era interpretada la salutació al meu germà Jordi aquell 1 de maig. Vaig saber també que aquella informació sobre la meva persona no havia estat redactada íntegrament per la policia de Mataró que l'havia fet arribar a la caserna, sinó que havia comptat amb la col·laboració del botiguer de comestibles del meu carrer. Hi havia coses que només ell podia saber, algunes arrencades a la ingènua àvia Angelina quan anava a comprar a la seva botiga. A casa teníem dit a la iaia que no en fos clienta, però ella, amb els primers símptomes de l'Alzheimer manifestant-se-li, no ens feia cas.

Acabada la lectura, el capità em va preguntar: «¿Qué tengo que hacer con usted?». Jo, francament, no hauria sabut què respondre-li. Va prendre ell la decisió: «Mire, le mantendré en este despacho, cerca de mí». Vaig insinuar un «gràcies» de to molt baix en l'escala auditiva, i abans de fer-me tornar a la taula l'home va agafar un aire solemne i va afegir: «Ahora bien, si un día me entero que usted pasa información al enemigo, le mando derecho al Barranco y le instruyo un consejo de guerra». El Barranco -es Barranc- era un destacament militar de la costa menorquina famós per la seva duresa. Sempre he pensat que a la caserna, on la inactivitat era absoluta i on els dies transcorrien els uns iguals que els altres, jo aquell matí vaig fer feliç aquell oficial d'artilleria perquè li vaig servir l'oportunitat que feia anys que esperava de parlar de l'enemic, de la fluència d'informació, d'una bateria costanera amb canons i d'un consell de guerra.

Autor: Manuel Cuyàs i Gibert
Obra: El nét del pirata , 2013
Pàgines: 261-265

El dia 20 de novembre al matí, els soldats menorquins, que dormien fora, ens van dur la notícia que Franco havia mort. Em vaig rentar, em vaig vestir, vaig passar el recompte i vaig anar a prendre posició al meu despatx com cada dia. El capità no havia a aquella hora arribat. Va entrar un sergent buscant-lo, que em va veure i em va dir: «Deus estar content». Li vaig contestar que a mi no em satisfeia la mort de ningú. No sé si em va creure, però li vaig observar al lacrimal una espurna d'emoció.

Aquest sergent, un mes abans m'havia vaticinat el dia de la mort de Franco. Havia vingut al despatx i m'havia dit que escrivís en un paper, en números, la data de la sublevació de l'Àfrica i inici de la Guerra Civil: 18-07-36. Després, a sota, la data del «parte de la victoria»: 01-04-39. Em va indicar que fes la suma i el resultat va ser 19-11-75. «Morirà el 19 de novembre pròxim, ho pots donar per fet». El 19 va arribar i li vaig fer notar que, tot i que el Caudillo estava segons tots els informes a les últimes, el «fet biològic», com llavors es deia, no havia tingut lloc: «Caurà, caurà». Va «caure» l'endemà. «Aquests cabrons han endarrerit l'hora perquè no coincidís amb la meva endevinalla», em va dir.

El capità va arribar finalment, acompanyat d'altres oficials. El mateix reglament que havia fet la guitza al soldat Balmanya indicava que davant la circumstància esdevinguda els oficials s'havien de cosir a la màniga esquerra de l'uniforme una cinta de color negre. El rodet amb la cinta feia dies que estava a punt, perquè l'Agustí Massaguer, un patumaire de Berga amb qui m'havia fet amic i que s'encarregava de la intendència, un dia havia obert davant meu un calaix de la seva oficina i me l'havia mostrat.

Vostès es pensaran que la narració que a partir d'ara segueix és fruit de la meva fantasia, però hi poden pujar de peus, perquè hi ha coses que no es poden inventar. Els oficials reunits al despatx del capità van ser sacsejats pel dubte de si la màniga a què el reglament feia referència era l'esquerra segons el sentit de qui la vestia o de qui la veia. Algú va suggerir la possibilitat de trucar a l'estat major i informar-se, però la idea va ser immediatament rebutjada perquè ells mateixos veien que s'exposaven a fer el ridícul i ser la riota de tot l'exèrcit. Van cridar un soldat, li van ordenar que es vestís de carrer, li van subministrar una bicicleta i li van dir que s'arribés a Maó. Un cop allí, havia de circular fent el distret per davant de la caserna d'infanteria i observar en quin braç els oficials d'aquell destacament duien cosida la manifestació tèxtil del dol.

Quan el soldat va haver tornat amb la informació, es va plantejar una nova dificultat: a la caserna no hi havia ningú que sabés cosir. Es van anar a sol·licitar els serveis d'una modista del poble, i la dona va instal·lar el taller de costura al meu despatx. En veure sobre una taula el piló de casaques que els oficials li havien confiat, em va dir que per fer bé i de pressa la feina necessitava que els seus usuaris les duguessin posades. Vaig obrir la porta i vaig preguntar al primer soldat que passava si estava en disposició de fer de maniquí. Em va dir que sí perquè en aquella casa qualsevol possibilitat de tenir el temps ocupat i sortir de la rutina era agafada al vol, i durant tot aquell matí aquell noi que era un soldat ras que no arribaria ni a caporal va vestir tots els uniformes de l'oficialitat, de sergent a coronel.

Vaig saber que Arias Navarro, el primer ministre de Franco, havia de sortir a la televisió per donar la notícia de la defunció i vaig demanar al capità permís per anar a veure-ho al bar de la caserna reservat als soldats. El capità em va mirar sense entendre ben bé les meves intencions. Les devia judicar correctes perquè, agafant-me pels braços amb una familiaritat que no m'havia mostrat mai, va declamar: «No irá solo, soldado; estará con usted todo el cuartel». La veritat és que vaig donar a aquell home ocasions per pronunciar frases memorables. Va fer tocar la corneta, es van formar files, va ser ordenat que la televisió s'engegués i d'aquesta manera vam veure la deposició llagrimosa del mandatari.[...]

Quan ens van llicenciar, el capità va escriure a mà en la meva cartilla: «Grado de confianza: muy alto».