Cementiri vell

Al portalet, els xicons del poble demanen que òbriguen.

Autor: Gabriel Miró i Ferrer
Obra: Anys i llegües , 2004
Pàgines: 95-97

Al portalet, els xicons del poble demanen que òbriguen. Gasparo s'enutja. Un llaurador intercedeix. És sempre tancat, el cementeri. Avui no hi ha escola, i hi ha un soterrar. És un goig i una ansietat que no poden resistir els xics. Per fi, els obre, i passen a bots, atropellant-se, com si eixís una llocada a picar en un llibrell de segó.

Tornen els corbs, tan prop, que se'ls veu el pap gros d'aliment bla i dolç, de vells; i a la carena dels murs, es netegen el bec, greixinós del granelló vermell i pastós de les figues flors.

Els sagals corren acantalejant-los des de les tombes. I Maniuel segueix fermentant sota el sol i el campaneig gloriós de Sant Pere i Sant Pau.

Una mata de passioneres puja penjant pel nínxol on han de sepultar Maniuel. A cada flor hi ha una abella que glateix grossa, omplint-se de suc dels claus del Senyor. Gasparo Torralba trenca amb l'aixadella la crosta de guix i rajoles, i trau entre els fullatges un taüt estret, blanc i espentolat. De seguida el rodegen els xicons per guaitar-ne pels badalls.

-És Lluïset, és Lluïset!

-Sí que és Lluïset -diu Gasparo-. Lluïset, nét del difunt, era escolà de la parròquia. Un carro de fem li esclafà un genoll. La cria va penar molt per a morir. S'enrotllava, i se li quedà la cama inflada i horrorosa, com una pota de bou vell.

Els xicons l'atenien devorant el taüt amb els ulls. I Sigüenza l'obre.

Hi ha Lluïset amb la seua sotaneta podrida i sobrepellís que sembla de retalls de paper; un peu, el de la cama intacta, li ha caigut sencer en un racó, i l'altre segueix quallat en la pota deforme de bèstia.

Encara cal baixar un altre taüt escorxat, molt gran.

-Ací hi ha la sogra de Maniuel -diu Gasparo Torralba-. Va morir de noranta-set anys.

Els xics botegen de goig per la golosia de mirar.

És una vella corpulenta; tota, fins la mortalla i les mitges plegades, són de terra cuita. Li penja en el si una bosseua tesa. Gasparo li la pren, i li hi descobreix un gripau sec, llis, de manetes finament miniades.

-Açò ho posaven com a remei dels encanteris. -I ho desfà entre les seues ungles femelles. De sobte, es regira, i tira els xicons de l'hort, i barra la porta.

Rient de l'esglai que els causà, s'aplega a la desenterrada, i comença a toquejar-la amb el polze reblat, des dels muscles a la calavera, que encara té en l'os la ganyota de l'agonia.

Entren al nínxol la caixa de Lluïset; damunt, la de l'avi; i han d'aüssar, al capdamunt, el taüt de la vella. Però Gasparo amida amb el llegó el cadàver. Ni destapat ha de cabre. Li sobra la calavera, i li l'esqueixa tot i emportant-se un rastre de salerets de cartó, i l'envia rodolant al fons de la sepultura.

A fumar, vora la morta escapçada, que no sembla una morta. Les vores del coll esqueixat s'omplen de sol i de ventijol. El que menys se li acut a Sigüenza és dir el que tots hem dit alguna volta: «No som res!». Perquè allò era quelcom precisament que no es relacionava ni amb la nostra carn ni amb el no-res. Carn i no-res que ens fan prorrompre en exclamacions ascètiques, «no som res, no som res», pensant-ho, quasi sempre, quan no ho creem de veres.

I Sigüenza s'alçà i tragué el cap per damunt de la tàpia. Les muntanyes despullen avui gloriosament la seua forma; forma pensada de l'escultura del paisatge. La mar remota és de pedra blava, i enmig, immòbil, amb les ales rectes, ardeix tota blanca l'anunciació d'un falutx. Dins l'hort sona un soroll fosc, decrèpit; després, colps frescs, jovials, de verema. És que Gasparo i els llauradors arrosseguen el taüt de la vella i l'afonen a colps de peu en el nínxol. Es dobla una mica el cadàver contra la volteta. Des d'un racó, la calavera es mirava tot el seu cos, i així per a sempre, perquè el nínxol ja és ple a caramull. I el tanquen. Migjorn. Resten tots dos sols Gasparo i Sigüenza. Plenitud de juny S'infla la vall respirant, i Sigüenza rep l'olor i el tacte de la calma dels arbres calents. Campanes de Sant Pere. Anys i anys pujarien els campaneigs de les festes, gitant-se quietets entre les creus.