Plaça de l'Església

Prompte s'ompliria el poble del soroll de les campanes tocant a mort, i el ressò s'escamparia pels carrers lentament, com una taca d'oli sagrat. Esmunyint-se teules avall. Rodant rodant per les costeres com l'udolar que fan els gossos les nits de l'hivern.

Jo tenia por de mirar dins la caixa, però mirava sense voler. I tancava els ulls i tornava a mirar, però no podia alçar-me de la meua cadira perquè la morta era ma tia, i diu que la família havia d'estar present. M'hauria agradat d'anar-me'n amb els altres xicons a caçar parotets vora la font, o a fer arca amb els de Bellaguarda, o a jugar al calig a la plaça. Però havia de romandre al costat d'ella i mentrestant la seua ànima-papallona estaria creuant el llindar de l'altre món. Li havien ficat unes sabates de vellut negre i jo li mirava els peus. Xicotets.

Pel finestró del menjador que era com si fos un mirador obert cap al Baluard, entrava tota la llum de la vesprada, i des del meu seient podia veure les Piles i Sant Jordi i el Barranquet, i en acabar-se el pla començaven per una banda les faldes de Bèrnia i per l'altra banda els vessants d'Aitana. I jo vaig pensar que tot allò era massa bonic per a envoltar una persona morta, i per això no sentia pena, perquè tot seguia essent igual que ahir i que despus-ahir. I demà també seria semblant.

La senyora Quaresma manava tapar tots els sants de les esglésies, i el sagristà els tapava amb draps de color de pruna pansida.

Aleshores jo me n'alegrava, perquè durant unes setmanes no tornaria a veure Sant Bonaventura; un sant que jo li tenia quimera sense saber ben bé per què, però em feia fàstic amb les galtes color de rosa de nina i els ulls parats com els de les nines, que començaven a mirar-me des que entrava a l'església fins que me n'eixia, i estava vestit amb un roquet blanc amb moltes randes blanques i la cota vermella com si fos un monesillo de debò que hagués viscut tota la seua vida de viure al món de monesillo. I el sagristà amunt i avall parant cortines davant de tots els sants, i jo pensant quina cosa farien els sants ara, ben amagats darrera d'un mur color de pruna pansida.

Les campanes vivien uns dies com mig ofegades pel rovell de la quietud, entelades d'una glassa de silenci que era com un full d'or fals. I les altres coses també eren quietes i silencioses; tota la vida d'aquells dies.