Glorieta Francesc Martínez Martínez

Autor: Francesc Martínez i Martínez
Obra: Coses de la meua terra (la Marina) (Primera tanda) , 2012
Pàgines: 103-105

La cugillada de Roldan

 

Tanca l'horizont d'Altea per la part de Ponent, i als mariners servix de senyal, Puigcampana, que així s'anomena este mont, per tindre la figura i parèixer un gegantí instrument d'este nom. Hasta en el color li sembla: un blau tirant entre pardo i verdós, mescla rara que no es veu en el color de les atres muntanyes d'Aitana, que són blavenques. És aquella l'avançada d'estes per la banda de la mar, per més que encara està lluntet d'aon esclafixen les ones. Son peu molt ample i tirant a redó pareix que estiga fent força per a sostindre i no deixar derrocar-se a les atres; son cim estret al cel pareix que se'n puge per a dir a les barques que d'allà ellà vénen, que ja estan prop de la platja, i també fa senyals als de terra, pues quan se li posa amagant-li la punta un núvol blanc, diuen tots: "Puigcampana porta capell, pica espart per a fer cordell."

Com moltes atres coses de ma terra, esta muntanya no té igual, ni per s'airosa forma, ni per la tradició, casi mitològica. Conten els romanços, i sobre tots Ariosto, que quant Rolant allà ellà els Pirineus, va conèixer per senyals que no deixaven dubte que l'hermosa Angèlica s'havia entregat a Medor, i fugit amb ell, preferint al mec del moret a l'aspre i valent Par de França, este, ple de ràbia i foll pels cels, esparramant les armes i deixant-se-ho tot, espasa en mà va eixir fent diablures per aquelles terres i per vora mar, se'n vingué perseguint a la que Don Quixot, parlant amb el retor i barber de son lloch, calificà de «donzella distraguda, passejanta i un poc antoixadissa, que tant ple deixà el món de ses impertinències com de la fama de sa hermosura». Corre que corre, el furiós Rolant no podia donar pic a  la parella, i sa ràbia la pagava la Naturalea, pues els arbres de l'avior es quedaven amb ses arrels a l'aire i les rames refregant-se en terra arrancats per la potent mà d'aquell orat; les pesades roques, regolant per les costeres, s'esfonsaven en los barrancs; les aigües saltaven en escumes i pols pels aires. Alió no era home, si no l'espirit del maestral, que prenint figura de persona, per a on passava deixava memòria eterna seua.

Atravessant serres, brincant barrancs i creuant rius, sempre a la vista de la mar, aplegà a ma terra, i allí, encaramant-se en Puigcampana, com si aquell hermós mont tingués culpa de la desgràcia, prop del cim, per la part del migjorn, li pegà tal coltellada, que féu saltar una grandíssima penya, la que a regolons va anar a parar dins la mar, formant una illa, que hui  es coneix pel nom de «Illeta de Benidorm».

Esta és la tradició de la illa de Benidorm, la que al posar-la imaginàriament en el tallat que té Puigcampana, ve molt ben acoplada, i d'ahí, sense dubte, el que mos païsans, que no s'expliquen la mella del mont (rara per cert), inventaren el qüento.

Autor: Joan Borja i Sanz
Obra: Llegendes del sud , 2005
Pàgina: 57

...descendir el carrer Santa Bàrbara fins a arribar a la inconfusible Casa Cervantes (la del nostre Francesc Martínez i Martínez, que a més de folklorista era cervantista convençut i erudit, fins a l'extrem que va fer esculpir a la façana de casa l'efígie de l'autor del Quixot), deixar volar el temps des de la glorieta de Francesc Martínez i Martínez (vora la casa de l'escriptor, enlairada sobre la badia en un altre dels cantons de la muralla); continuar fins a l'altre accés del recinte emmurallat, l'anomenat Portal Nou (històricament, també conegut com el Portal de la Mar) i tancar el perímetre pel carrer Fondo (on els xiquets jugaven a pilota a llargues), al final del qual tornem a trobar la glorieta del Manyo.

Explicava Martínez i Martínez que pels voltants del Portal Nou —a tocar de sa casa, per tant— vagava un peculiar fantasma: un jove que amagava així la identitat quan anava a festejar la seua fadrina. I explicava, també, velles històries de suposats fantasmes que no eren sinó contrabandistes furtius o incògnits amants. Avui, dia fresc de tardor amb pluja intermitent, hem descobert Altea plena de fantasmes. No són —com no ho eren els de Martínez— ben bé fantasmes autèntics. Són animetes invisibles que habiten afables cada racó del poble conservat —fòssil del redós perfecte de mar que un dia va ser, testimoni estupefacte de la carnisseria urbanística dels voltants. Rere cada porta, cada pedra, cada olor; rere cada fulla verda, reixa negra, paret blanca, un estol de fantasmes. No són, però, els fantasmes de la por, sinó els d'això tan inescrutable que diem la vida.