Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Fornet és el nom popular del barri centrat pel carrer de Sant Miquel, que neix a tocar de l'església i que mirant cap a Ponent aconduïa fins al cementiri. La mare Paula, mare de llet d'un oncle de Carmelina Sánchez Cutilla va quedar immortalitzada en un dels fragments de Matèria de Bretanya en què l'autora la va retratar. Podem llegir-lo en qualsevol punt del carrer, millor si mirem cap al Puigcampana.
La mare Paula vivia al barri del Fornet, el qual era el més amunt del poble per la part de Migjorn. Des del Fornet es veu l'Aitana i el Puigcampana i l'Alfàs, que sembla una pinya plena de pinyols. Al Fornet pega el sol tot el dia, i per això la calç de les façanes de les cases enlluerna més; les dones, els homes i els infants sembla com si fossen de terrissa; i el negre dels seus vestits de dol és més negre i més dol que en altres bandes.
La mare Paula havia alletat un oncle meu, que diu que sa mare va morir en nàixer ell. I ara era tan vella que caminava a poquet a poquet amb el cap mirant terra, i el seu rostre estava ple d'arrugues com si foren caminets de temps i per cada caminet aplegàs un record.
Les vesprades que plovia anàvem tota la colla de menuts a casa la mare Paula, i miràvem caure l'aigua, que queia silenciosament i rítmica. Gloc gloc gloc. Ella sempre estava asseguda a la seua cadira de repòs, i nosaltres ens ficàvem sobre el maruà, que era una estora rodona feta d'espart. De tant en tant una gota d'aigua, en pegar contra una pedra més grossa, ens esguitava i després s'anava escolant per sobre la nostra carn com un petit rierol. I quan ens cansàvem del rierol, sols havíem de clavar el dit damunt la goteta i la fèiem desaparèixer del món de les gotetes de la pluja.
En arribar l'hora de berenar, la mare Paula cridava la seua filia i li deia, Betriueta treu el berenar als xiquets. I sempre era el mateix: pa i melva. I el pa era gran i rodó i blanc, però pastat sense gens de sal perquè en aquell poble l'aliment principal de la gent pobra era la saladura, i diu que el salat vol l'acompanyament insípid. I el pa el tenien alçat a la saranda i ben embolicat amb un tovalló blanc. Aleshores començaven les baralles, car tots volíem el coret de la melva, que era el cor del peix de què feien la melva. I ella el donava cada dia a un de nosaltres. I tots volíem el coret de la melva, perquè quan ens el menjàvem era com menjar-se una cosa tèbia, i sentíem un caliu per dintre com si el nostre cor volgués créixer una miqueta. Quan ja havíem menjat bones llesques de pa i prou molletes de melva, la mare Paula ens contava contes. El que més m'agradava de tot el repertori era el de «Peret i Margaliteta». Després, en fer-me gran, vaig adonar-me que aquest conté es diu «Hansel und Gretchen» i que el saben tots els xiquets del món. I es possible fins i tot que tots els xiquets del món hagen tingut una mare Paula, i que estimen la pluja lleu que fa gloc gloc gloc quan rellisca del cel, i que en menjar-se els corets de la melva sentiran també créixer els seus petits cors.
Al Fornet hi havia una placeta molt petita, i al mig de la placeta una font d'anar les dones a l'aigua amb els cànters i les capçanes de dur-los al cap. I com que l'aixeta regalimava sempre, s'havia fet un xipoll que quan no el remenàvem nosaltres i el fang s'aquietava al fons, tenia l'aigua clara, i si t'acostaves, t'hi veies com en un mirall. I els pairotets també s'acostaven al xipoll perquè sembla que els agradava de mirar-s'hi, tan bonics, amb les ales blaves o vermelles. I hi havia parotets i marotetes, que la gent sabuda diu libèl·lules I nosaltres aleshores sabíem quin era el parotet i quina la maroteta, però ara ja he oblidat com ho sabíem.
Quan les dones del Fornet parlaven amb mon avi, se'ls encenia als ulls una llumeneta, i per un instant els desapareixia tot el cansament de la vida, que el portaven ben apegat als ulls. I era com si totes elles l'haguessen estimat secretament, quan eren joves.
Altres indrets de Altea: