Autor:
Carmelina Sánchez Cutillas
Obra:
Matèria de Bretanya
, 1994
Pàgines:
66-68
Les vesprades que plovia anàvem tota la colla de menuts a casa la mare Paula, i miràvem caure l'aigua, que queia silenciosament i rítmica. Gloc gloc gloc. Ella sempre estava asseguda a la seua cadira de repòs, i nosaltres ens ficàvem sobre el maruà, que era una estora rodona feta d'espart. De tant en tant una gota d'aigua, en pegar contra una pedra més grossa, ens esguitava i després s'anava escolant per sobre la nostra carn com un petit rierol. I quan ens cansàvem del rierol, sols havíem de clavar el dit damunt la goteta i la fèiem desaparèixer del món de les gotetes de la pluja.
En arribar l'hora de berenar, la mare Paula cridava la seua filia i li deia, Betriueta treu el berenar als xiquets. I sempre era el mateix: pa i melva. I el pa era gran i rodó i blanc, però pastat sense gens de sal perquè en aquell poble l'aliment principal de la gent pobra era la saladura, i diu que el salat vol l'acompanyament insípid. I el pa el tenien alçat a la saranda i ben embolicat amb un tovalló blanc. Aleshores començaven les baralles, car tots volíem el coret de la melva, que era el cor del peix de què feien la melva. I ella el donava cada dia a un de nosaltres. I tots volíem el coret de la melva, perquè quan ens el menjàvem era com menjar-se una cosa tèbia, i sentíem un caliu per dintre com si el nostre cor volgués créixer una miqueta. Quan ja havíem menjat bones llesques de pa i prou molletes de melva, la mare Paula ens contava contes. El que més m'agradava de tot el repertori era el de «Peret i Margaliteta». Després, en fer-me gran, vaig adonar-me que aquest conté es diu «Hansel und Gretchen» i que el saben tots els xiquets del món. I es possible fins i tot que tots els xiquets del món hagen tingut una mare Paula, i que estimen la pluja lleu que fa gloc gloc gloc quan rellisca del cel, i que en menjar-se els corets de la melva sentiran també créixer els seus petits cors.
