Autor:
Joan Fuster i Ortells
Obra:
Viatge pel País Valencià
(Obres completes III)
, 1984
Pàgines:
261-262
Sèiem a la terrassa d'un cafè, i demanem la beguda local: «carnot». El cambrer sembla una mica sorprès. «Dos carnots, sí», insisteix el meu amic. I explica: «En aquests establiments amb clientela de turistes, ja gairebé mai no en serveixen. Al cap i a la fi, és una beguda de pobres. En diuen "el whisky dels pobres", i si vas a qualsevol taverna no sofisticada, basta que diguis "whisky" perquè et donin carnot. La broma amb el nom és tot un costum...» El joc irònic, evidentment, resulta justificat: pel color, sens dubte, la confusió seria possible. El líquid té la consistència daurada i transparent del més acreditat scotch.
El meu acompanyant, salvant l'incís, continua amb el seu tema:
-I Dénia era una excepció. En tot el litoral valencià, aquest era l'únic poble que escapava a la pura fatalitat agrària. València i Alacant són casos a part, és clar. En les grans ciutats tot és distint, encara que en les d'ací no ho sigui massa. Només Dénia. Potser Borriana podria comptar-se com un cas similar. No ho sé. Crec que algú ha escrit un paper sobre això. El recordo molt vagament...
El primer glop de carnot decepciona. És el clàssic beuratge confeccionat amb alcohol i herbes de la muntanya més pròxima. Les herbes, a Dénia, procediran del Montgó, suposo. Per aquesta zona abunden les variants autàrquiques de licor, i cada una d'elles amb la seva denominació pròpia. No difereixen gran cosa. Si més no, el paladar del visitant no hi adverteix un matís excessivament personal que les distingeixi. Es curiós que la de Dénia sigui anomenada «carnot». La paraula manca d'etimologia coneguda. ¿No vindrà del cognom d'aquell president de la República Francesa, que va morir assassinat? La meva ignorància sobre monsieur Carnot és completa. Potser fou un burgès d'esquerres, com qualsevol fill de veí. O potser ni tan sols això. La relació entre el polític i la beguda, de tota manera, resta molt enigmàtica.
-També Dénia era una població agrícola, i, en bona part, continua sent-ho. Abans, ho era amb un altre caràcter. Encara hi abunda la vinya, ja ho has vist. El taronger està desplaçant-la, en la mesura en què el terreny ho permet. Avui, el raïm no resulta reditici. Però aquest és un país de pàmpols i xanglots. El negoci consistia a fer panses, i a exportar-les. Bé: els d'ací feien les panses, i els estrangers les exportaven. O sigui que, a nosaltres, l'afluència de forasters no ens agafa desprevinguts. Ara són turistes; aleshores eren comerciants.
