Fundació Pere Coromines

Llavors era un home de mitja edat, d'una certa corpulència, de caminar pausat i sòlid, de molt bons seients, amb una cara molt oberta, un front amplíssim, la cara certament tocada d'una grogor de llum de lluna, que més que la d'un malalt semblava la d'un professional reclòs al seu despatx, amb una certa abundància de carns fluixes, que accentuaven encara el seu aspecte permanent de filosòfica bonhomia. Sobre les seves faccions esbatanades i planes es veien els seus dos ullets rodons, que de vegades tenien una estranya i fonda malenconia i altres vegades una lluentor de misteriosa i informulada malícia. Aquests moviments dels ulls no eren pas suficients per a corregir la cordial bona jeia que exhalava la presència d'aquell home, sovint convertida en franc escepticisme. [...]

És el primer escriptor, cronològicament parlant, de la nostra literatura moderna en el qual es pot observar una lectura eficaç dels clàssics. No té un aspecte gòtic o vigatà-en el sentit literari de la paraula. Coromines sabia molt bé el llatí. Per això la lectura d'aquesta obra és d'un gran profit. Hi ha una posició contra l'escanyoliment, l'infecte ruralisme literari i el folklore comarcal o provincial, magnífica. És una literatura de front ample, europea, escrita sense mossegar-se les ungles ni amb un esperit petit. Coromines degué passar les millors hores de la seva vida escrivint amb tots els sentits. Coneix perfectament la llengua. La seva lexicografia és precisa i sempre adequada i perfecta. La seva tendència normal és l'estil lapidari. El que demostra que és un gran escriptor és veure com frena aquesta tendència, com la redueix al mínim, per no caure en la manera de l'orador o de l'historiador acadèmic. Es mou sempre en una realitat tocada de genèric - el contrari dels naturalistes i de la senyora Albert especialment - que representà, en la nostra literatura, un franc progrés.

Però quina dispersió, Déu meu! Coromines fou un home d'una dispersió vastíssima. Advocat, jurisconsult, funcionari, periodista, contista, economista, sociòleg, novel·lista, poeta, filòsof, historiador, orador, polític, legislador, banquer, pare de nombrosíssima família... És una cosa fenomenal, una força de curiositat immensa, una ànsia de saber en extensió - i sovint en profunditat - que us deixa absolutament perplex.

Sant Pol de Mar, 7 de desembre de 1925

Estimat Joan:

El dissabte me'n vaig venir a Sant Pol per a escriure una breu Història d'aquest llibre, que es publicarà com a pròleg del Tomàs de Bajalta. L'obra està tota impresa i durà un cul de llàntia gravat al boix per En Ricart amb la morratxa i la llegenda Tot és u. El publicarem per la setmana entrant (3.000 exemplars).

Així que vagi a Barcelona endegaré com pugui la teva matrícula per a la convocatòria extraordinària.

Totes les coses que vares demanar-me estan en camí pel mateix conducte que em proposaves. El que hi ha és que no sempre vénen les coses a tomb i podria ésser que encara no haguessin arribat a Montpeller. El llibre que encarregares a can Bosch te l'enviarà ell mateix després d'haver-lo tingut un dia a casa. Sempre ho farà millor ell, que és llibreter.

No estalviïs res del menjar, ni passis fred. Si has de menester roba, compra-la. No pot ésser que 5 kg de llenya durin tants dies, però si has de gastar més en calefacció, gasta-ho. En les altres coses, estalvia, perquè aquest any amb l'estada de la Celestina a Davos i els comptes del canvi de casa no sols no hem avançat res sinó que ens hem endarrerit. Aquí t'envio 50 ptes. que m'han donat de les butaques del Liceu per una funció d'En Fleta. Vaig pensar que tu en tindries gairebé per escalfar-te tot l'hivern. [...]

Adéu, cuida't bé i pensa que mai comprendràs prou el sacrifici que em costa de tenir-te tan lluny de mi. T'abraça el teu

Pare

Com et deia en la meva carta anterior, el dissabte vaig anar a Sant Pol amb la maria i n'hem tornat a primera hora d'aquest matí. Ahir dinàrem a can Sales en companyia d'altres vuit convidats: vàrem rebentar dos Codornius i una Viuda. L'Amadeu i la Montserrat s'han establert a Sant Pol definitivament amb gran enfarfec d'estors, cortines i estufes per a resistir el fred. A casa seva s'està ben calent, però la pau interior encara no hi és gaire tranquil·litzadora.

L'aplec de Sant Pau fou lluït i esplèndid. El temps era una benedicció de Déu. Mai s'havia vist tanta gent per aquells carrers, tant que de ca l'Apotecari a la pujada de l'ermita no es podia donar un pas. Jo em vaig firar a les parades dels ferrers, que tant m'agrada de veure: vaig comprar un trameguet (aixada petita), un filaberquí amb la seva broca, unes estenalles grans, un trempaplomes suís d'aquells que tenen sis peces, un martell per a picar el carbó, i una ganiveta de llescar el pa a taula.

El Garcia, la Josefina, l'Emilio, vestit de soldat, i el Lluís, comparegueren abans del migdia en un automòbil que els va deixar un amic. La professó fou molt lluïda: hi havia no sé quantes atxes, vuit o deu capellans, deu escolanets i una cobla del cafè d'En Pere. Al teatre hi havia una companyia de gimnastes amb cavall, óssos, mico i tota la requincalla. T'hauria agradat a la tarda de veure la gentada que a la platja, pels carrers, a la pujada de l'ermita i a totes les cases que havien posat la branca de pi dalt de la porta, menjava el pa amb botifarra o pernil.

Només és que al cafè no ens van deixat fer el tutti amb l'Enric Vinagreta. Però jo hi he avançat molt L'Avi dels Mussols, que ja té cinquanta quartilles i no sembla que s'hagi d'acabar aviat.

Adéu. Els de casa ja t'escriuran. Ja pensaré en el teu diccionari llatí.

Rep una abraçada del teu

Pare

Gràcies per tant

Pere Tió em telefona per avisar-me que Joan Coromines s'està morint. He trigat a poder dir res. No veuré més el seu somriure murri. No em tornarà a demanar si li puc fer arribar un volum que li falta dels meus llibres de viatges. No m'enviarà més fotocòpies de les seves fitxes de topònims. No dinarem mai més al Collsacreu, escenari de l'entrevista més estranya que he fet per televisió.

Dec moltes coses a Coromines. I penso en un moment del seu funeral a Santa Maria del Mar. Quan el taüt ha passat pel meu costat, m'he sentit una llàgrima a la galta, una sola llàgrima, incòmodament aturada, no es desfeia ni relliscava. Quan darrere el taüt han passat dues senyores que no havia vist mai, s'han dit una cosa molt breu en veu baixa, potser una paraula, han alentit una mica el pas, just per poder girar el cap a la dreta, al banc on jo era i, mirant-me, les dues desconegudes han inclinat el cap, molt discretament. Un gest petit i imprevist, que m'ha trasbalsat. Com si em diguessin adéu en nom del seu germà.

Cervells

Terrible visió de Nèstor [Luján] al llit de l'hospital, amb la mascareta d'oxigen damunt la boca i el nas, intentant dir alguna cosa que no podia articular bé, mirant-me amb ulls de nen sorprès. El més anguniós de tot: no era una mirada irada d'incomprensió, sinó de feble connexió amb la realitat. El que em tranquil·litzava una mica era, precisament, el pitjor símptoma: la seva incapacitat per a la protesta, ell que sempre havia renegat del fals progrés que tortura i no cura. Benèfica inconsciència, però encara sento la ràbia de veure com es pot infantilitzar un cervell tan madur i poderós.

I pocs dies després, Joan Coromines en coma. Un altre cervell perdut, una altra memòria esborrada. Quin malbaratament, el de l'espècie humana? Els animals s'ho passen tot, de generació en generació. Quan mor un humà, tot el que sap, tot el que ha après, s'esvaeix. Els rastres que queden en els altres de tot allò que ha construït dia a dia, al llarg de tants anys, són rastres irrisoris. No podem heretar res, no podem transplantar-nos res. Hi ha sistemes informàtics compatibles, però no hi ha sistemes cerebrals acoblables.

Els cervells de Nèstor i de Coromines es van extingir i no vam poder fer res per evitar-ho. Quin fracàs. Una pena immensa.

He de manifestar-vos el meu viu agraïment, he de fer-vos saber que tinc el cor ple de mel, la dolça i fonda satisfacció de sentir-me comprès i apreciat. He de dir també com estic de content que els qui em fan de padrins donadors siguin un lloctinent màxim de Francesc Macià, figura grandiosa, i el fill d'August Pi-Sunyer, excelsa imatge en ciència i en pàtria, que en la meva joventut em digueren i testimoniaren que el país comptava amb mi.

I alhora no em puc estar de comunicar-vos la meva inquietud, i de fer-vos una confessió, explicant-vos uns punts del meu passat. Aquests dies d'abril ha fet 28 anys de la meva primera tornada de l'exili, l'any 1952, amb armes i bagatges —car vaig endur-me'n d'aquella terra tots els papers i tots els llibres, i si no vaig cremar les naus, les deixava encallades platja endins, i sense ganes de tornar-les a veure. Venia decidit a ensenyar la meva ciència lingüística i catalana a la joventut de la meva terra.

Que era una il·lusió esperar que una universitat espanyola, o fins la universitat castellana de Barcelona, em volguessin, era de témer; però vaig voler-me'n assegurar, trucant a totes les portes: amics, indiferents i adversaris: vencent una viva repugnància vaig acudir a un d'aquests, que trompetejava vanes promeses, i que després d'exhibir-me un dia, mitjançant les promeses, al costat d'ell, va anar retirant-se, després d'aconsellar paternalment, amb aires protectors i brillants perspectives enganyoses, que trenqués amb la Universitat de Xicago. Bé: vaig haver de servir aquesta 15 anys més, pagant-me jo un viatge d'anar i tornar, marit i muller, cada any; i així d'aquest període de 180 mesos, en vaig passar 90 a Catalunya, a costa de duplicar les meves hores de classe a Xicago en els altres 90 mesos i d'aquesta manera vaig poder emmagatzemar per a la pàtria i per a la ciència el gran tresor de la toponímia catalana i de tot l'Onomasticon Cataloniae, i deixar-ne assentats, amb àmplia i sòlida base, l'estudi i elaboració científica. Vaig apel·lar a l'ajuda privada i a la dels col·legues, perquè, a falta de la Universitat, pogués continuar el meu ensenyament en estudis universitaris, o pogués exercir la meva influència en l'orientació de l'idioma des de l'IEC: ningú no féu passos efectius en pro d'allò, ni per garantir això; a l'IEC s'esperava sempre que ja m'hagués embarcat cap a Amèrica per prendre les poques decisions que ha pres l'Institut o el seu secretari en aquests 28 anys.

Senyors, tot això ja pertany al passat: l'explicació que us he donat ja no és més que una gran elegia. Diuen, i jo també ho crec, que a falta d'influència directa, el Diccionari etimològic i complementari, l'Onomasticon Cataloniae i altres obres meves, poden encara fer un poc de compensació del que no em van deixar fer; mes ai! ai de mi! que els últirns terminis s'escurcen, que ningú em pot ajudar gaire ja a acabar ni el DECat. Compreneu que si aquesta obra resta inacabada, es perdrà més de la meitat de la seva ja migrada eficàcia per a Catalunya. Els vostres actes d'alabança a aquest treballador constant i apassionat —no sóc res més— han estat nobles, però sospeseu bé si no correm el perill que, a còpia de magnificar massa, paralitzin la capacitat de treball futur d'un septuagenari de forces destinades irremissiblement a minvar cada cop més.

Està a punt de fer cinc anys que vaig arribar a l'Argentina. Ací he rebut tota mena d'afalacs i de satisfaccions materials. Des del principi guanyo mil dòlars mensuals, sou al qual potser mai no hauria arribat a casa nostra. En aquest Institut que van crear per a mi tinc materials abundants i adequats: quatre grans sales, mobiliari luxós, dos ordenances i dos auxiliars tècnics (estudiants que han acabat la carrera o es troben al darrer any) sota les meves ordres. [...]

Res d'això no m'ha temptat mai. Tampoc no m'he deixat afectar per l'ambient; he treballat ferotgement, més del que era necessari, per combatre la influència de la indolència criolla; he resistit a la vida fàcil d'aquesta terra; he limitat les comoditats al que era indispensable, a fi de no acostumar-m'hi i no fer-me'n esclau (hauria pogut comprar auto i no ho he fet, encara que ací és realment necessari per les distàncies enormes en aquesta ciutat bastant gran de cases de planta baixa —per por dels terratrèmols—, i per la forma bàrbara en què es fan els transports públics); he repel·lit enèrgicament el contagi de la immoralitat ambient; per fugir fins d'una ombra de desnacionalització m'he abstingut de tota distracció social, amb una sola excepció, indispensable per a la salut: les excursions pels Andes, que bé havia de fer acompanyat (he fet la primera ascensió d'un cim de 5.100 etc.). Sóc, doncs, el mateix de sempre, perquè la meva salut està intacta a desgrat del clima, i solament tinc força cabells blancs de més. A casa meva no he pronunciat mai una paraula que no sigui en català. [...]

Si algú es va fer la il·lusió de sostraure'm a la filologia catalana quan em va fer venir a Amèrica, ja es deu sentir desenganyat.