Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'ermita de Sant Pau, que domina la població per llevant, és en realitat el que resta de l'antic monestir de Sant Pol del Maresme, que ja existia el 955. És un edifici singular amb aspecte més de fortalesa que no pas de capella a causa de la fortificació de la qual fou objecte pels volts de 1465, davant el perill de la pirateria. Amb una magnífica vista panoràmica de la vila i de bona part de la costa del Maresme, hi podem llegir fragments de Jardins de Sant Pol i En Tomàs de Bajalta, de Pere Coromines, que va fer estades estiuenques en la vila; un poema que Josep Sebastià Pons dedicà a la contrada i, finalment, un altre de Josep Carner i Ribalta en què a banda de descriure una escena d'embadaliment per una noia, documenta el nom dels músics Enric Morera i Amadeu Vives que, sovint, foren hostes de l'escriptor.
Tot el glop de cases de Sant Pol del Maresme és un producte de la mar, i són els pecats del món els que no el deixen seguir essent tan blanc com l'escuma d'ella. Sense altre seny que el de la seva ermita, on del temps de l'avior que crema de nit la llàntia guiadora, els homes de Sant Pol varen les seves barques en niar pels segles dels segles i calen les xarxes en nom de Déu. I aquí vénen a treure amb els seus llaguts, tornant de repassar les nanses, amb els sardinals que tot el poble va a desmallar a la platja, amb el palangrer altívol o amb la parella que arriba de mar endins tota perfumada de salabror.
Un pescador que ve d'en mar és un ésser marí. El ruixim de les ones l'ha abrigat una i cent vegades; els seus sentits s'han avesat a les contemplacions plaents a les sirenes. De la mar poa les il·lusions i les realitats de la seva vida, i amb la mar batalla i tan aviat la tem com se n'enamora. Ella governa i encadena els seus pensaments, com condiciona la mecànica del seu respirar i centra la gamma dels seus colors, i fa la seva ventura quan li és prodiga i li serva el record de les més heroiques proeses.
Per això pot dir-se que la vila de Sant Pol és filla de la mar, per tal com amb seny marí els pescadors la construïren. De la barca a la casa anava el pensament, mentre la vila humil, a còpia de cents anys, s'aixecava enlaire, sempre començant la casa nova més amunt, per què el pescador la volia veure de la barca mar endins, com en la casa volia retrobar els colors de la mar.
Abans d'ésser home en Tomàs de Bajalta havia estat un ninot. La gent desvagada de Sant Pol solia fer unes «festes de mar i terra» pel segon diumenge d'agost de cada estiu. L'Enric Morell havia vestit amb molta gràcia un bútxara menut que era una troballa de còmica supèrbia, tant pel gest grollerament audaciós com per l'energia impertinent de la fesomia. I com que era un ninot, naturalment, no reia mai.
El dia abans, a l'arribada del tren de les set del vespre, tot el poble era a l'estació a rebre Don Tomàs, que venia en el furgó dels equipatges. El desori que allí s'armava era infernal: els grans i els petits ho atronàvem tot amb víctors desaforats i ordres que ningú entenia, i amb el ressò estrident de trompetes, corns i tabals; qui no tenia res més cuidava esbotzar qualque llauna de llard o de petroli. Què us diré? Allò semblava un «jazz-band» de cal Déu. Els envejosos de Calella que anaven en el mateix tren, deien si a Sant Pol havien comprat a l'últim un rellotge.
Doncs, en una d'aquelles festes havíem d'atribuir al ninot un parlament, encara que no fos sinó per correspondre al que li endreçava en arribant l'Antoni Monteys, honorable Batlle de Bajalta. En Vives, En Morera i jo anàvem tot darrera, no diré que amb un flabiol sonant, però poc se'n faltava. I heus aquí l'origen de la primera facècia, l'anomenat «Sermó de les Criatures», que no sé com és que no s'arribés a dir, i que encara no va en aquest llibre primer de la novel·la.
A poc a poc, d'una facècia en va venir una altra, fins que l'Amadeu Vives em va fer adonar que aquell ninot, que s'havia tornat representatiu, posava pell d'home. Quan ja tenia escrites quatre o cinc facècies, estant llest el motllo, com Benvenuto Cellini al fondre el Perseu, que quan se li acabava el bronze hi abocava or i plata, em vaig posar a omplir-lo amb les entranyes més íntimes dels propis records, i allí on no abastaven les observacions tretes dels enemics i dels estranys, hi posava la flor de les experiències de la meva vida, les delícies de l'amistat, les dolces emocions de la terra pàtria.
Sant Pol de Mar
Morera, que ha plagut sempre la dansa
de l'amistat.
Quan gira la sardana amb alegrança
tot és deixat.
Hi entra i ne surt qui vol. Tothom s'hi ajunta
en l'Empordà.
Del mocador de seda hom veu la punta
aletejar.
Si refila el tenor, ai!, quina plena
sonoritat!
Diu que el pastor, per veure la sirena
s'és acostat.
Quan somniem sota un tancat de canyes
i quatre pals,
tot blaveja i Sant Pol en les muntanyes
és blanc de calç.
I quan som junts, amb cada alè que passa
sobre el mar,
tots dos sentim que és viva nostra raça,
i Déu la guard.
Altres indrets de Sant Pol de Mar: