Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Jeroni Zanné passà algunes temporades a Hostalric i Blanes, abans de marxar cap a l'Argentina el 1913. D'una de les masies que degué freqüentar descriu en un sonet el paisatge que albirava d'allí estant. El castell de Palafolls pot ser una bona talaia per llegir-lo tot tenint al davant el delta de la Tordera, el castell de Sant Joan i un Blanes i un Malgrat molt canviats urbanísticament.
Blanes
Me trob a dalt del puig, segut vora de l'era
d'una blanca masia. S'ajoquen els aucells.
Grogueja a Sant Joan la immensa ginestera.
S'aplana la mar verda pels freus i pels niells.
Al fons, Blanes xamosa, gran toia de clavells,
de lliris i de roses, tranquil·la i riallera.
Les últimes clarors, espurnes i destells
del sol, l'antic palau saluden de Cabrera.
Turons i més turons a l'horitzó s'estenen,
verds, bruns, negres, morats, com reposat onatge
de mar empedreïda. Al lluny, el vell Montseny
s'aixeca ple de boires, amb son posat ferreny.
Marines salabrors, que els vents suaus retenen,
amb joia se deslliuren i es perden pel boscatge.
Anys enrere, quan encara no existien les mines de Puigverd i de Jalpí, el delta de la Tordera, des del Navà fins a la mar, era una terra tan frescal que no necessitava pas regar-se. Les aigües subterrànies es mantenien somes tot l'estiu, i els agricultors no s'havien de donar altra pena que embotir-les en els valls, entretenir-les amb taparades, perquè no s'escorressen massa de pressa. Els camps esponjosos, de sabló finíssim, una mena de flor d'"hums" deguda a les varades, situats entre una xarxa de valls plens, s'empapaven d'humitat, igual que terrossets de sucre en una plata esbandida d'aigua. Aleshores a tot arreu d'aquells indrets s'hi feien ufanoses les carolines, planta indígena de la Tordera, arbres simpàtics d'ampla fulla cantadora i de tronc prodigiós; s'hi adaptaven perfectament els polls bordilencs, agrosos fills del Ter, i els àlbers argentats, en màgics agrups per les ribes de Palafolls, Malgrat i Blanes donaven la visió de temples vivents. La collita del moresc hi era segura amb poc treball i no menys la de les mongetes i altres estivatges, si se sabia ben escollir la terra de la llur apetència i no s'erraven les saons. En una paraula, s'obtenien més bons rendiments que ara, sense posar-hi tanta feina. Quin descans és no haver de regar a forca de sang!
Tot això és cosa de quatre dies. Diu que encara hi ha vells que se'n recorden; no puc pas assegurar-ho; mes sí que hi ha molts i molts homes que ho expliquen, com si ho haguessin vist per haver-ho sentit contar a llurs pares o a llurs avis; i alguns ho expliquen amb tals detalls i amb un enlluernament i una recança tan ben expressats, que un hom no es cansa d'escoltar llur elegia ingènua.
Però vingueren preses darrera preses i mines darrera mines... i la frescor dels camps s'esvaí com s'esvaeix la color sanitosa en la galta d'un malalt. Prou se'n temeren alguns propietaris. Recordo que els meus avis tingueren plet contra l'obertura de la mina de Puigverd. Segurament degueren sortir enginyers que demostrarien "a priori", que aquella mina no podia perjudicar a ningú. El certus és que va construir-se i que la realitat va demostrar "a posteriori", desgraciadament, que no eren pas infundades les temences dels pagesos. En un ample radi totes les collites minvaren i les pollaredes es perderen. Molts plançons morien en vergella i els que arribaven a salvar la canícula dels primers anys quedaven ressentits per sempre. Quants perjudicis! Ningú no pot retreure'ls més bé que jo, perquè la meva família i jo mateix n'hem patit.
Sia com vulga, la crisi general vingué més tard i no es degué a una mina i una presa determinades, sinó al conjunt de totes. Coincidí amb l'obertura la mina de Jalpí. Aquesta fou com darrera sangria que postrà el malalt. Els verals inferiors de la Tordera, ferits d'una anèmia estranya, no respongueren com abans als esforços i esperances dels agricultors. Pobres sagoners i pagesos! Senzills com sempre, palpaven el mal i no sabien atribuir-lo a la veritable causa. Es queixaven dels anys dolents, de l'eixut, de les neules, de les plagues..., a la fi, més d'instint que d'intel·ligència, caigueren en que era necessari cercar aigua en les entranyes de la terra per a remeiar aquella crisi. Donada la dèria, donada la tasca. Tot el país es posà en moviment, cavant, furgant, barrinant... Ningú de fora va ajudar-lo; cap auxili obtingué ni implorà de l'Estat; cap gran ciutat va allargar-li les mans. Els propietaris, petits i grossos, a còpia d'anys i de sacrificis anaren resolent el problema. El paradís s'era perdut. Aquella terra fèrtil, que es regava suara tota sola, hagué de regar-se a força de sang. Però, va regar-se! Més de tres-centes nòries se son construïdes i tot l'estiu, de nit i de dia, els plans de Palafolls, Malgrat i Blanes ressonen amb el sotrac del cadenam i amb la rítmica fressa de l'aigua, que buiden acompassadament els catúfols.
Altres indrets de Palafolls: