Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les restes d'un poblat ibèric, unes termes ja conegudes en l'època romana i dues torres de defensa són testimoni de més de 3.000 anys d'història d'aquesta vila. Alguns d'aquests trets i com era el poble a finals del segle XVIII queden reflectits en el fragment que hi proposem de llegir del dietari Calaix de sastre del baró de Maldà que visità la vila de camí cap a Calella de la Costa. També, als entorns de l’església parroquial de Caldes d’Estrac, és un bon lloc per recrear aquests records d’un dels personatges protagonistes de Figures de calidoscopi, de Ramon Solsona.
Lo poble de Caldes d'Estrac o Caldetes dista una hora i quart de la ciutat de Mataró a la part de llevant i mitja hora de la vila d'Arenys de Mar, també a llevant. Queda situat a la vora de la riera de Caldes, porció de cases a la vora del camí de la costa, prop de les platges de mar, veïnes al pont, davallada de la carretera, últim poble que és lo de Caldetes del bisbat de Barcelona, i des de la mitat del pont, dret a les últimes cases, en la prosecució de la carretera dret a Arenys, comença lo bisbat de Girona. Les restants cases queden més amunt, alrededor d'un collat a tramuntana, amb la iglésia i rectoria. Sota, a la vora de la riera, són los banys, fins a vuit, i la casa dels banys, a on se trobà a la prodigiosa imatge de Maria Santíssima del Remei de Caldes, que se venera en lo altar major d'aquella iglésia.
Tal poble queda circuit de muntanyes i a la part de llevant, sobre, és lo castell dels Encantats, que és un torreó rodó com de moros amb merlets, circuit de muralla. Lo poble de la part de dalt és pujada, i baixada en certs paratges, ràpida, empedrada i lliscosa, i lo restant pla, que forma un carrer i plaça amb alguns hortets per allí cerca, veïns a la riera.
Les cases són blanques les més. La gent, tant hòmens com dones, vesteixen a la marinesca. Les cases són: la de Subiràs, vulgo del Sargento, de les millors en lo carrer de Dalt; més amunt, casi sobre d'esta, és la casa d'un tal Busquets, amb un gros torreó al costat, més alta vistes totes les demés cases; a l'altra part del carrer, en seguida de casa el Sargento i demés cases fins a la penúltima, d'en Marc Camús, i altra caseta al costat, a on comença la baixada empedrada i prou ràpida fins a les cases de baix; i vora de la iglésia i rectoria, són frente de la de Marc Camús la casa gran i torreó, dita d'en Po de l'Horta, i en seguida per amunt, les de Cuxart i demés, fins a casa Saurí, que fa cantó a la plaça; i frente és la de Dalmau, en la que hi ha un sant Antoni de Pàdua en un ninxo amb vidriera al davant, que comunica la claror del dia dintre d'aquell aposento de casa Dalmau, des de la qual plaça i passades algunes cases de rengla, en seguida de casa Dalmau, una d'estes de Sans, casa pairal d'aquell senyor rector, s'ix a la banda esquerra a un caminet i, a un llarg tret d'escopeta, a una glorieta amb una petita capelleta al mig de Santa Bàrbara, des d'a on se descobra lo mar a perdre's de vista, ciutat de Mataró, pobles adjacents de la costa i muntanya de Montjuïc a ponent, i a Barcelona un poc, per distar-ne Caldetes sis hores i mitja.
Caldetes era les moreres. N’hi havia per tot el poble, recordes bé la pujada en ziga-zaga a l’església, repuntada d’un seguit de moreres d’ombra fresca. La millor de totes les moreres de Caldetes, la morera per antonomàsia, era la del pati de ca la Fina. Tu i ella us hi passàveu llargues hores enfilades, us hi endúieu l’esmorzar, llibres, jocs, allà us fèieu les confidències més secretes.
Caldetes era l’ermita del Remei, ja dins el terme d’Arenys de Munt. Belles passejades per anar-hi a berenar. Un dia et vas enretirar per fer un pipí i vas sorprendre el Llorenç de cal Vidalet que t’espiava darrera d’unes mates. La seva reacció et va astorar: «Ara no tinc cap més remei que ensenyar-te com fem pipí els homes.» Es va descordar els pantalons i et va ensenyar com feien pipí els homes. Devia tenir set o vuit anys. A casa sempre deien que els nois del poble, sobretot els de can Vidalet, eren uns trinxeraires.
Caldetes era el piano de la rectoria. Cada dia hi pujaves després de dinar a fer una hora d’exercicis. Per sempre més el «Clar de lluna» t’ha restat associat a l’hora tòrrida en què el poble es recollia a fer la migdiada. Per les finestres i les portes obertes d’aquell gran casal enlairat, de parets gruixudes, enganxat a l’església, brollaven les notes ingènues del teu «Clar de lluna» i regalimaven poble avall fins a fondre’s a la riera. Recordes l’aire fresc de l’estança, els diferents rectors i majordomes que se succeïren. Al final de l’estiu la mama els feia un regal en senyal de gratitud.
Caldetes era la basarda dels vespres riera amunt. Era l’atreviment de jugar a fet a amagar al cementiri amb el cor a punt de saltar per la boca en una glopada de pànic.
Caldetes era, en fi, la llibertat. Després de l’hivern malaltís per culpa de la bronquitis, la bona àvia Berna, incapaç de prohibir res, et garantia la millor època de l’any. Que diferents de caràcter eren l’àvia i el papa! No semblaven mare i fill. Fins que no pujava la mama, que no solia ser abans de l’agost, era Xauxa; una vegada vau anar amb bicicleta fins a Llavaneres per la carretera de dalt, va ser una de les aventures clandestines més sonades.
Altres indrets de Caldes d'Estrac: