Oratori de la Consolació

Autor: Salvador Galmés i Sanxo
Obra: La dida i altres narracions , 1976
Pàgines: 39-40

Su-ran de la vila, damunt un pujol, hi ha l'oratori de Consolació. Hi fan romeria el quart diumenge de Quaresma, quan els cirerers esclaten de rialles florides, i la terra s'infla de prometences, i les muntanyes s'emboiren amb vels de noviança.

Els cors jovençans de pagesia reflecteixen, com un mirall, aquest moment de la natura: el temps quaresmal purifica i fecunda ses consciències, i el briu de pascor enriqueix la sang de generositat.

Clou l'horitzó un cercle de muntanyoles, humils de pregàries i jocundes de fecunditat. Esteses en reng coral, entonen perennalment l'himne d'Anna, la mare de Samuel: Exultavit cor meum in Domino...

Feia un bell jorn, lluent com diamant dins estoig de turquesa i maragda.

De la vila a l'oratori el camí pul·lulava de gaia romeria, i el pujol sant, ungit de segles per gràcies del cel i oracions de la terra, era tot remorós de festa. Als voltants del temple, la gernació onejava com sementer a l'embat.

Formant estol, parelles de jovincells i donzelles parla ven animadament. Havien vista Na Cecília, penada i blanca, passant amb amigues sens alegria com les companyones de la filla de Jephté.

—Això no és passador — deia una jove d'ulls fulgurants i cor de volcà —, i sa llei no ho hauria de consentir.

El seu enamorat li contestava:

—Saps que hi ha coses que sa llei no permet i tothom les fa!

—Bé, però això és un gran tort que fan a una innocent; i no sé com el rector no ho atura.

—El rector! Què hi pot fer? És segur que no l'hi han consultat; i ademés, si ella no s'hi nega...

—Idò, per això. Ella no sap què es fa: encara no té món, i a-su-així, tan en sec, sa mare i ell l'han desorientada que se gira a tot vent.

A una miranda veien Na Cecília, distreta a tot, mirant el llunyedà. El Puig Sant Salvador emergia al fons, emmantellat de sol. L'esguard de la jove encalçava visions esborradisses amb glapit ansiós. Tota ella era llum cernuda de melangia.

—Mirau-la! Que és de garrida!

—És talment una Puríssima! I aquella insistia, encaradissa com una obsessió:

—Això no pot passar, i s'és mester que ho atureu.

Autor: Blai Bonet i Rigo
Obra: Poesia completa (Temps d'interluni) , 2008
Pàgines: 134-135

Íntima primavera

 

A M. Sanchis Guarner

 

I

 

No sé com deu esser la primavera

aquest any al Puig Gros. Quasi mai tarden

a florir les gatoses una curta

ascensió de primavera agra.

 

Anaren els de casa,

—trota, pollí, pel cor de l'horabaixa—

a Consolació. Feren l'encàrrec,

el dolç encàrrec de portar notícies

d'aquella doble primavera alta.

—Pujols entre el meu cor i Felanitx,

garberes violeta dins la tarda!

 

Digueren que era humil

l'ornament del camí i de la muntanya:

romanins per les roques, blaus, i els pins

lluïen, ja amb pinyetes per les rames...

 

La nina que, fa poc, va restar muda,

vagant sempre en les coves de la Grava.

Per mes que tot ho proven,

no s'ha alegrat de veu

en veure la primera rosa blanca.

Segueix per les parets,

buidant esparegueres castellanes.

—Que l'any que ve, Déu meu, pugui cantar

amb el sol nou que du a Santa Escolàstica!

Autor: Blai Bonet i Rigo
Obra: Poesia completa (Temps d'interluni) , 2008
Pàgina: 647

Plou i fa sol.

 

Les gatoses al Puig Gros fan un fillol.

El cel s'enfila, vola, puja, va de vol cap a la terra.

Aladerns de Coma-sema són aladerns al Pujol.

Picabaralles del Galatzó són picabaralles a Consolació.

Les margarites de menudència en blancor

ja són arribades i seuen flors plegades

entorn del Pou del Rei. A Son Balutxo,

tres amarantes remen, de verdor van blaves, treuen

cascavells color de rosa portuguès.