Santuari de la Consolació

Autor: Rafael Ginard Bauzà
Obra: De com era infant , 2003
Pàgines: 57-58

El paisatge santjoanenc

 

És el triomf de la humilitat. No és una terra aparatosa i magnífica, però és fecunda. Altres indrets seran un jardí, el meu poble és un graner. Terra sense atreviments; els turons tot just si gosen alçar el cap, temerosos de rompre'n el ritme, monòton i solemne, amb postures arrogants. Turons suavíssims que, d'abaix, alçant la mà, ja arribau al cim. Així el puig de Reig de Son Virgo, la serra de Son Gual, la serra de Maià, els turons de Son Juny, Consolació, el Revellar, el puig d'En Baldiri. El puig de Sant Onofre és una mica abrupte i, tal volta per això, ja du el nom d'un sant de penitència violenta. Les figueres, arbre bíblic, és el que domina a les planures que d'estiu porten, les planures, les àuries marques de les eres com medalles enormes que decorassin son pit. Hi ha terres magres, però tan presumides, que s'agencen de mil coses inútils o menys profitoses i fan molt de paper.

Però la meva terra, rica com és, amaga tant la seva riquesa que més aviat ne fa una impressió una mica desfavorable. Més, tractau-la i rectificareu l'opinió. És eixuta, austera, macerada i prolífica. Jo me pens que va infondre'm son aire un xic tristoi i consirós; l'amor a la soledat, no per la soledat sinó per fugir de la companyia menys agradable; aquest incessant anhelar insatisfet; aquests accessos d'enyorança -la meva terra sembla que du clavat el glavi de l'enyorança-; aquesta tendresa creixent que me fa saltar les llàgrimes al contacte de la més petita emoció. I ma mare que me diu: «per mi no has plorat pus d'ençà que eres petit!» Ai, si ho sabésseu! Aquí, en aquest ambient d'humilitat, vaig viure des de dia 27 de juliol de 1899 fins al 12 de febrer de 1913 en què venguí a Artà a començar-hi una vida nova.

Autor: Rafael Ginard Bauzà
Obra: Obra poètica , 1995
Pàgina: 90

Xiprers de Consolació

 

En processó afilerada

pugen per l'escalonada

feta amb lloses malcabals,

com uns monjos vegetals

amb els hàbits funerals

i amb la caputxa posada.

Autor: Rafael Ginard Bauzà
Obra: Obra poètica , 1995
Pàgina: 90

Matí d'hivern

 

Amb la fredor està enrampada

la brulla dels sementers

i fumegen els femers

emblanquinats de gelada.

Autor: Blai Bonet i Rigo
Obra: Poesia completa (Temps d'interluni) , 2008
Pàgines: 1179-1180

Pregària a la Mare de Déu de Consolació

 

És l'aire rosa síndria vermella

amb llavors negres de falzies ràpides,

quan el vi del ponent cobreix l'ermita

amb conopeu d'anèmones i dàlies.

 

Avui he pujat, com altres dies,

a beure aigua a l'alta font de gràcia,

sots la darrera llum que juga a escacs,

dins les fulles d'acant del vell retaule.

I brosta un cinamom de cimals tendres,

quan el cor es fon en saba de pregàries,

per tu, amic, que aixeques les ruïnes,

fent exultar cendres humiliades.

 

Per tu i per Santanyí, preg a la Verge

que a tots doni la Pau i l'abundància:

alegria en els cors, els núvols dòcils,

xarxes feixugues i ramats de garbes...

Tall el blanc cinamom i deix l'aroma

estès, com un mantell damunt de l'ara.

 

Consolació es desmaia entre les ombres,

se dormen els baladres dins la clastra,

i, lentament, el cel penja la lluna

al coll del mar, com un Toisó de plata...

Autor: Antònia Vicens i Picornell
Obra: La santa , 1988
Pàgines: 82-83

Va arribar el dia de la Benedicció dels Fruits, i el poble tot es va anar acaramullant davant l'església per a partir a peu cap l'ermita, cadascú amb la seva senalla amb el dinar i l'ampolla de gasosa. Eren tres quilòmetres de cantar i riure i contar historietes i pegar corregudes de bracet, atxe-i-cota-a-ene-eme-ele-a, i després pujar la muntanyola mig de grapes, panteixant, pedres que rodolaven, terrossos que s'esmunyien, sabates que relliscaven, si bé n'hi havia que donaven la volta al puig seguint la carretera nova, encara blanca, que no feia gaires mesos un grup de presos havia anat aplanant.

Quan tothom era dalt del puig, i després de fer cua per encalmar la set a la font vella amb el poal foradat ple de cops i de verdet, la gentada va entrar a la capella a punt de començar la missa per a demanar fertilitat per al camp i humilitat per al cor. En Pere i jo, però, ens esberlàrem cap darrere de l'ermita on, muntanyola avall, s'estenien sembrats i casetes escampades, corrals amb animals, alguns pasturant, altres encalçant-se, o simplement ajaguts a una recés. El cel semblava d'espígol amb esquits de lletrada.

Autor: Antoni Vidal Ferrando
Obra: Allà on crema l'herba (Obra poètica 1986-2007) , 2008
Pàgina: 318

Des del santuari de Consolació

 

Entr a la clastra buida. Jocs de faroles, ecos que anuncien la posta. Ara tot esdevé molt menys cutani. Cerc amb els ulls l'incendi, l'argot de la planura. Formacions dunars i els poderosos territoris d'un núvol són la terra i el cel d'indrets on hem estat feliços. Pens la teva cintura d'herba sana, la llunyania, on regna un arxipèlag. Ens farem vells i pàmfils i maldestres, amor meu.

Autor: Antoni Vidal Ferrando
Obra: Allà on crema l'herba (Obra poètica 1986-2007) , 2008
Pàgines: 52-53

Em vull morir a la vila

 

Des dels darrers pujols de les serres més minses

ets una taca d'ombres, poble meu,

una silueta horabaixenca i melangiosa

que es perfila en uns verals d'antics captaires

fascinats per esparpells de gessamins

i magraners silvestres.

Mentre l'estel dels bovers, dins el mestral,

parpelleja, seductor, galant d'estrelles,

i les darreres gavines escorçades

furguen la pell de l'aire

tal qual esquerdes de plomes,

tu, poble meu, esdevens innominable i un cenobi

profanat pels envits de l'horitzó.

M'hi vull morir, a la vila,

entre els geranis casolans que agombolaves

amb la presència i amb el somni,

feta puresa i tremolor i albada íntegra,

entre l'encís monòton de la pluja a l'entretemps

per les llimones, per les nanses, pels brancals,

com una escarpra dolça, com un tacte

maternal i un instint d'arbre i de terra

i d'aiguamoll i de prodigi.

Perquè, de tantes morts, si he de triar,

jo vull la meva:

les gatoses del Puig Gros han florejat

i el contrallum del teu record m'indica

que una vegada mes un fet tribal,

encara que escabrós, pot ser agradabilíssim.

Autor: Antoni Vidal Ferrando
Obra: Allà on crema l'herba (Obra poètica 1986-2007) , 2008
Pàgina: 137

Final d'estiu

 

Ja s'acaba l'estiu. Cabrera enllà,

darrera la calitja, l'horitzó

rutila i, despessec, com el bon vi,

evoca la tendresa d'una dona

distant.

Tenim la passamaneria

de dies nous per ressaltar velluts

i somnis, a despit de defallences,

i la seducció dels mots; aquest

convenciment tangible que el plaer

no té mai la bellesa del desig.