Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El mirador de la Creueta i el Colomer, situat a la punta de la Nao de la península de Formentor, és una parada obligada a la carretera que porta fins el far. Hi ha el monument a Antonio Parietti Coll, l'enginyer que ideà tant la carretera com aquest mirador. Situat a més de 200 metres d'altura, ofereix unes espectaculars vistes de la Serra de Tramuntana i del Mediterrani, particularment l'horabaixa. Des d'aquí es divisa l'illot del Colomer, símbol de la costa salvatge de la Serra de Tramuntana, amb una altura de 112 m sobre el nivell de la mar i 300 m de longitud. També es divisa la talaia d'Albercuix, situada a 380 metres sobre el nivell de la mar, forma part del sistema de torres fortificades i armades que es construïren a l'illa entre finals del segle XVI i principis del XVII atès l'auge de les accions de pirateria que es visqueren en el Mediterrani, perpetrades per personatges com Barba-rossa. Aquest paisatge ha estat immortalitzat múltiples vegades pels pintors de l'Escola de Pollença i tants d'altres que des de finals del segle XIX s'han sentit atrets per aquest indret.
Aquest mirador serà un punt adequat per servir-nos de la lectura d'un fragment de les notes de viatge que Jacint Verdaguer va escriure en el viatge que féu el març 1883 amb el iot Vanadis llogat pel marquès de Comillas, el poema que Josep Carner-Ribalta va dedicar a les belles d'aquests paratges i la "Cançó de na Ruixa Mantells" que podem lligar en qualsevol de les fondes covarques que els embats de la mar ha anat guanyant en les entranyes dels penusegats que tindrem al davant.
Al cap d'una serra no molt alta se veu una torre antiga. És, segons me diuen, la Talaia de Formentor. Fins al cap d'aquest nom, totes eixes muntanyes són abruptes com pastades per la tormenta o dades a llum per la terra en ses primitives i terribles lluites amb la mar. Com la terra no s'hi sosté gaire, se veuen pelades a grans trossos.
Sota la Talaia, en Illot Colomer, vora lo cap Catalunya, mirant des d'entre ella i lo cap de Formentor, se veuen cinc o sis muntanyetes de peus dintre la mar. Cada una té dues o tres puntes, com pals d'un vaixell, i totes estan inclinades cap al nord com empeses pel vent de l'illa. Com lo sol està sobre lo cap, a l'altra banda ses ombres s'allarguen prenent la figura de veles llatines. Llur forma singular de vaixells al donar l'embranzida i llur situació me fan recordar l'esquadra gloriosa del gran i inoblidable don Jaume anant a la conquesta darrera i definitiva de l'illa.
Aquí la mar ha obertes grans coves en ses falconades contra la terra i se n'entra a conversar amb ella de ses amors, guerres o misteris desconeguts. En sa part del nord totes eixes muntanyes són tallades com a colp de martell per les ones i els temporals.
Los aucells marins aquí trobaran llocs amagats per penjar sos nius, segurs de que cap noi entremaliat lo vindrà a traure.
La cançó de Na Ruixa - Mantells
Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia les nines,
corona se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
«La mar jo avorria mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
mes ell és aquí!
»Un temps jo li deia: pagès te voldria,
pagès, anc que fosses pastor o roter;
i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia
d'airós mariner.
»Bé prou li diria cançons la sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per 'xò ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.
»La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-mantells.
»Na Ruixa és la fada d'aquestes riberes,
que allà a les grans coves, endins, té l'hostal
amb arcs i figures, amb llits i banyeres
de nacre i coral.
»Per bous de sa guarda dins fondes estables
allà té Na Ruixa clapats vellsmarins;
si vol per son carro cavalls incansables,
allà té delfins.
»Quan surt, va vestida de seda blavosa,
amb totes les tintes del cel i la mar.
i blanc com la cresta de l'ona escumosa
son vel fa volar.
»De l'arc que entre núvols promet la bonança,
la faixa ella imita per fer son cinyell...
Mes ai del qui rema, quan ella li llança
son ample mantell!
»Perdut és el nàufrag quan ella el socorre
i el pren entre els signes del vel florejat...
La roca feresta serà ja la torre
on quedi encantat.
»Allà té Na Ruixa mon bé, nit i dia,
on ell cosa humana no veu ja ni sent.
Ai, si ell m'escoltava, bé prou sortiria
de l'encantament!»
...............................................................
Així tota sola, ran ran de les ones.
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
Un vespre d'oratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l'endemà;
i en platja arenosa, redós solitari,
qualcú l'enterrà.
No té ja sa tomba la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l'aucell fugitiu...
Entre Pollença i Formentor
Entre Pollença i Formentor
com al fons d'una conquilla,
tot l'encanteri de l'Illa
es resum en so i claror...
or i malva del celatge,
rosat d'ametllers florits,
del mar ritmes infinits
i el bategar del paisatge.
Excels Joan Alcover,
insigne Costa i Llobera,
que honoràreu eix terrer
amb senyorial manera,
guieu-me vers la passera
ombrejada de llorer.
Altres indrets de Pollença: