Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Gabriel Alomar va morir a l'exili, a El Caire, el 7 d'agost de 1941. Les seves despulles foren repatriades el 8 d'agost de 1977. Fragments d'un memoràndum de Miquel López Crespí de l'arribada a l'aeroport de Son Sant Joan, que contenen un fragment del poema "A la Ciutat, futura fília", d'Alomar que fou recitat per Josep Maria Llompart, ens poden servir de lectura juntament amb una breu dedicatòria poema de Joan Alcover i del retrat que del poeta, intel·lectual i polític traçà Josep Pla.
A Gabriel Alomar
(Enviant-li les "Poesies")
Llibre, duu al taumaturg el meu tribut
d'admiració, per dir-ho clar, d'enveja;
i si ell no troba en tu qualque virtut,
cal renunciar a què ningú la veja.
A Mallorca he tingut polèmiques terribles amb els representants, en aquesta illa, de les idees del doctor Sardà. Amb mossèn Alcover principalment. Jo sóc un dels principals responsables que l'il·lustre filòleg mossèn Alcover hagi segregat una de les proses més tel·lúriques, més vociferants, més impressionants que en aquesta llengua s'hagin escrit mai. Aquestes velles polèmiques m'han donat una fama d'home que exhala fums de sofre. Si parleu de mi amb gent de Mallorca us diran que jo sóc en Barrufet, que és el nom que donen al maligne en aquest arxipèlag, és a dir: el dimoni vestit de persona, que entra i surt per les elevades temperatures infernals. Però, com que a Mallorca tot té tendència a tornar-se pasta d'ensaïmada, la meva consideració diabòlica és molt enraonada.
Alomar és un home que llegeix molt i darrera els vidres gruixuts que porta sobre el nas — amb un petit cordonet per a aguantar-los — sembla tenir la vista una mica cansada. Escriu enormement i col·labora en innombrables, importants diaris. És un articulista molt sol·licitat. No es podria pas negar que és un intel·lectual: porta una gran xalina blava amb uns pics blancs, té un front molt espaiós i quan camina pels carrers va una mica a les palpentes, amb el barret sobre el clatell: el seu pas, en efecte, tant podria ser el d'un home molt distret com el d'una persona que no hi veiés gaire. És a més a més catedràtic d'Institut, on professa cada matí la llengua llatina davant un escamot d'al·lots més aviat impermeables. Completen les seves hores de la vida les seves diverses i múltiples indignacions, els seus passeigs higiènics a les hores assolellades, passeigs que més que per a veure el paisatge li serveixen per a dialogar amb els amics, cosa que notòriament el complau, i finalment el cultiu dels seus sentiments, perquè Alomar és considerat avui, malgrat el to retòric de la seva escriptura, el mallorquí vivent més sentimental.
Cent mallorquins/es esperant les despulles de Gabriel Alomar. Però malgrat la feinada de repartida de fulls per instituts, fàbriques, hotels, pobles i barriades, el cert va ser que, a l'aeroport de Son Sant Joan, el diumenge que tornaven les despulles de Gabriel Alomar (de mans del regidor Pau Seguí) només "hi havia un centenar de persones concentrades esperant" (Antoni Serra, Gràcies, no volem flors, pàg. 177). El periodista Pere Bosch del diari Última Hora hi era present, a zero hores i trenta minuts del dia 8 d'agost de 1977 a l'aeroport de Son Sant Joan quan arribaven les despulles de l'autor de La ciutat futura. Paulí Buchens digué a Víctor Alomar: "Víctor, t'entrec les despulles de ton pare i el teu fill". [...]
Per un moments, mentre els representants de l'Ajuntament franquista intentaven posar la bandera del castellet damunt les pobres despulles de n'Alomar, el seu fill Víctor, n'Antoni Serra i en Josep M. Llompart aconseguiren col.locar-hi la senyera sense afegitons de cap classe. En Víctor digué (vegeu Gràcies...): "Mon pare era republicà i nacionalista. D'això, no hi ha dubte... Per tant, crec que l'hauríem de rebre amb la bandera tricolor i amb la senyera de les quatre barres que ens agermana a tots... Però, per evitar problemes, bastarà amb la senyera de les quatre barres...". El deu d'agost, aproximadament cap a les nou del vespre, després de més de trenta-sis anys d'exili -foragitat pel feixisme mallorquí i espanyol-, les restes de Gabriel Alomar eren soterrades en el cementeri de Ciutat, a pocs metres de l'hemicicle on foren assassinats milers de mallorquins i mallorquines d'esquerres o simples demòcrates sense partit, a pocs metres igualment de la fossa comuna on eren enterrats, sota munts de cal, els millors fills que havia produït la Mallorca de començament de segle. N'Antoni Serra va obrir l'acte llegint la munió infinita de telegrames i cartes d'adhesió que arribaven de totes les contrades dels Països Catalans, l'Estat espanyol i l'estranger. [...]
A part de les organitzacions comunistes (OEC, PTE, MC, etc), enviaren telegrames el Partit Socialista de Catalunya, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya, Entesa dels Catalans, el Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, Assemblea de Catalunya, Casa Catalana, Òmnium Cultural... [...]
També s'hi llegiren els comunicats enviats des de Menorca, Eivissa i Formentera. El manifest dels intel.lectuals antifeixistes que es llegí anava encapçalat per les signatures d'Heribert Barrera, Jordi Carbonell, Josep Benet, Joan Raventós, etc. Dels parlamentaris elegits el 15-J no hi havia gaire representació. [...]
Josep M. Llompart recità:
Per la Ciutat, que enllà d'una era venidora,
sorgint, banyada de llum, d'una radiant aurora
com Afrodita de les mars,
i aixecant vers el cel ses torres rebel·lades,
ajuntarà en sos murs indòmites gentades
a l'ombra dels seus pòrtics familiars!
No la veieu? Dreçant l'esquena gegantina,
nimbada amb l'espurneig d'una auba purpurina,
eleva un cor de torreons;
en son granític flanc, que inclina amb gest de glòria,
deixaren un relleu de perennal memòria
mil estrènues i ardents generacions. [...]
Flamejaran al sol tos monuments marmoris,
dominaran l'espai tos rutilants cimboris,
ombres d'un somni divinal...
Mes, proclamant la fe d'aurores infinites,
alçaràs contra el cel, com orgulloses fites,
els cloquers de la nova Catedral.
Després, el fill, Víctor Alomar, agraí en nom de tota la família l'assistència del poble congregat en tan solemne acte. El diari Última Hora del 11-VIII-77 ressenyava algunes de les frases més sentides del parlament de Víctor Alomar: "Bien están la paz, la piedad y el perdón... pero estos sentimientos obligan también a la lucha completa cuando son pisoteados por sus enemigos... Se habla mucho de concordia, y es una bella palabra, pero yo no creo que se pueda conseguir cuando vemos por todas partes el predominio de las fuerzas cómplices en cuarenta años de oprobio".
Altres indrets de Palma: