Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'om del Teatre Principal
Quan jo era infant, devora el Teatre Principal hi havia un om gegantí que havia crescut en el racó, al costat d'on ara hi ha la font d'En Santiago Rusiñol.
Durant molts anys, no sé si ara encara existeix, hi hagué en aquest teatre un vell teló de fons que representava la seva fatxada amb l'om gegantí. Me sembla recordar que quan a Palma s'estrenà Los intereses creados de Benavente, jo vaig veure aquest teló servint de fons al personatge del Próleg de l'obra. Aleshores, en realitat, l'om ja havia desaparegut i la vella estampa d'aquell racó de Palma donà a les belles paraules de Benavente un saborino especial i exquisit.
Un dia la gent començà a dir que aquell arbre gegantí amenaçava ruïna, perquè estava allà, dret, molts anys abans que es construís el Principal, i cauria a la més mínima ventada.
Jo no crec que fos així, perquè aquell arbre semblava intacte i sòlid i representava, amb tota arrogància, el seu paper de fidel guardià de Talia, elevant-se molts metres part damunt del teatre com atalaiant tots els horitzons de la dramàtica espanyola i movent filosòficament la seva caperutxa com fan els vells quan recorden els temps passats.
Jo l'estimava com a un ésser viu i com a un distingit ciutadà de Palma que vivia en aquell racó, coronat de records planant a gran altura.
És per això que, un dia, se m'oprimí el cor en passar per allà i veure uns llenyataires despietats que començaven a mutilar-li els membres i es disposaven a enderrocar-lo, amb gran gatzara per part d'aquest públic que existeix a tots els indrets del món i que sempre està dispost a fer llenya de l'arbre caigut, alegrant-se de les ruïnes dels grans i dels alts.
Vaig mirar una llarga estona aquell arbre moribund i me'n vaig anar ràpidament.
Quan vaig tornar passar, ja no hi era.
Amb la llanterna a la mà, n'Antonio anava obrint, amb pas lent, la foscor del teatre. Nit d'estrena, ple a vessar, l'ambient espès era una barreja de respiracions feixugues, murmuris, frecs imperceptibles de roba i tossides incòmodes. L'home, amb un uniforme que li anava balder, travessava el passadís acompanyat d'una parella que feia tard. El segon acte de La Dolorosa era a punt de començar. Les cortines vermelles es van obrir lentament i l'escenari es va il·luminar de sobte. L'acomodador va tornar a la darrera fila, on feia un moment hi havia deixat les seves filles, na Rosa i na Lola, que, com cada vespre, li havien duit el sopar dins una senalla tapada amb un pedaç blanc. Va quedar dret al seu costat. Passava la mirada de l'escena als rostres extasiats de les dues adolescents que li costaria fer tornar a casa. La música era la passió de n'Antonio i va fer que també fos la dels seus fills. A l'escenari, un frare, amb hàbit blanc, que cerca la inspiració per una Dolorosa que està pintant, i la dona que el deixà per un amor malaguanyat. Deixa'm besar la teva mà generosa, canta ella, penedida, amb emoció, i l'home, desencaixat, amaga la lluita entre el deure i l'amor. La Dolorosa que pinta tindrà el rostre d'ella, impossible d'esborrar de la memòria. Una imatge gairebé idèntica a la que, feia molts anys, va capgirar la vida de l'acomodador del Teatre Principal de Palma i que, en aquells moments, mentre escoltava el duo tràgic que li tallava la respiració, recordava amb els ulls entelats.
En els miralls que omplien el vestíbul del Principal, n'Antonio hi va veure els anys i la vida. Es va aturar una mil·lèsima de segon. Mantenia les faccions harmonioses, travessades per unes celles gruixudes i un bigoti prou poblat, amb les puntes afinades i arquejades cap als ulls. Era el de sempre. Més el temps. Va sortir al carrer. Era tard i ja no hi havia ni una ànima damunt la vorera. Va deixar endarrere el teatre tancat. Fins a la funció de l'endemà, l'acomodador destil·laria les notes que encara ressonaven dins el seu cervell. Una nit magnífica d'estrena. Una obra intensa que traspuava dolor per transformar-lo en un cant a l'amor. La grandesa de l'existència. L'home caminava amb les mans dins les butxaques de l'abric i amb el coll aixecat fins al capell gastat que el cobria. Cada nit, fes fred o calor, recorria a peu el trajecte des del carrer de la Riera fins al barri de Son Espanyolet.
Altres indrets de Palma: