Port de Cabrera

Autor: Francisca Sunyer i Mas
Obra: Viure a Cabrera. Una illa feta a mida , 1993
Pàgina: 10

Aquí, es té a prop "Sa Boca des Port", dominada pel castell que venint de Mallorca sorprèn com a part del rocam del qual irromp. I ja dins la badia, supedita la vista i atreu la mirada des de qualsevol punt. Aquesta entrada no és visible estant a l'àrea de les cases i moll principal. Així no és rar que qualque soldat de terra endins, que havia arribat marejat, es miràs perplex aquell gran llac d'aigua blava.

Autor: Francisca Sunyer i Mas
Obra: Viure a Cabrera. Una illa feta a mida , 1993
Pàgines: 9-10

Els dimarts i divendres, com a figures automàtiques, tothom cobrava activitat, moviment, i als meus ulls infantils quasi frenesí. El reduït espai del moll, la cantina, la coberta del vapor... estaven plens de gent atrafegada: recollien paquets, escrivien amb fúria els darrers mots a una carta, despatxaven el peix cap a Palma, bevien unes copes amb la gent del "Ciudad de Alcúdia", discutien les notícies polítiques, feien les comandes cada qual al "seu" mariner... Els soldats anaven i venien descarregant queviures, cercant coses perdudes... mentre la seva estafeta, en carrera frenètica contra la pitada del barco, cercava els destinataris de tota casta de missatges. Cada mes es rellevava el destacament i llavors es convertia tota la cosa en un embolic caòtic. Els infants érem sempentejats, arruixats o, en el millor dels casos, ignorats. A mi no m'agradaven gens els dies de correu!

Autor: Francisca Sunyer i Mas
Obra: Viure a Cabrera. Una illa feta a mida , 1993
Pàgines: 10-11

En dies i hores normals, l'ambient del Port fou sempre relaxat, vagarós, distes... Els pescadors adobaven les xarxes enrevoltats de badocs que els donaven conversa, els pollencins feien nanses per atrapar les llagostes... Els soldats es movien sense cap propòsit concret, passaven hores amb una canya de pescar a la mà, saltaven dins i fora dels llaüts, recollien i amollaven cordes a l'arribada i sortida de les barques, s'asseien als pilons de pedra (que servien per amarrar embarcacions) contemplant la mar, miraven com els d'intendència pastaven i treien el pa cuit... Seguien el vol de les gavines i les seves ràpides immersions en plombat, entrellucaven els peixos que formiguejaven al voltant d'un tros de pa, provaven d'endevinar a on trauria el cap l'eixerit corb marí que es destriava ja ben enfora... també es jugava a cartes, es contaven acudits, es bevia amb parsimònia, es pegaven coces a pilotes imaginàries, es congriaven bromes elaboradíssimes.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: L'emperador o l'ull del vent , 2001
Pàgines: 158-159

Cabrera, que una tarda diàfana i tranquil·la es va alçant sobre el llençol de la mar, unes muntanyes, una verdor, una solitud, aquella illa de Les mil i una nits que surt un dia per tornar-se a afonar als llimbs de cent anys. Els vaixells s'hi apropen, la bocana entre els espadats, el castellot amb una bandera espanyola, la rada circular i ampla, la mar translúcida. Tot seria bell si fos per a nosaltres i no contra nosaltres. El rossegar monstruós de les cadenes de l'àncora, l'estol fondeja.

L'alcaid acut amb un llagut i un parell de soldats al bergantí espanyol on navega el comandant de l'expedició. Hi ha uns altres soldats en una barcassa amarrada a terra amb un parell de caps, ens badoquen. Per un platjar de còdols es veu un ramat amb set o vuit porcs, grossos, que un altre soldat pastura. No sembla haver-hi ningú més. Tot és tan remot, no obstant ho tinguem aquí davant!

Ve a la nostra fragata una llanxa amb mariners espanyols i ordenen que hi pugin Gérard i alguns més. Ell ens assenyala a mi, a Onfray, el nan s'hi cola pel seu compte saltant com una pilota. Ens acostem a la platja, vindrà l'alcaid i ens donarà les instruccions bàsiques per a una distribució inicial dels deportats, les hem de transmetre.

Ens deixen sols, només a l'altre costat de la platja hi ha el ramat de porcs, els seus grunys és l'únic renou en l'aire embalsamat. El soldat pastor s'ha acostat a mirar. Els espanyols han deixat damunt els còdols una dotzena de perols i calderes, unes quantes tendes de campanya, dues aixades i un muntet de flassades, un sac de llenties. Gérard està esverat, remuga: això ni tan sols és una insignificança i nosaltres potser som nou milers de persones. El nan correteja per tots costats, balla davant els porcs i els llança pedrolins.

Dels vaixells no brota ni una veu, tothom espera. Jo no espero res ni dic res, ja no puc fer res més que escoltar totes les veus interiors que em diuen, totes, que l'altre món és el que és.

Llavors passa una cosa. Olocausto bota i bota entre els porcs, és més petit que ells i el miren, grassonet. I de sobte els animals l'encerclen, tanquen, s'hi abraonen a sobre. Els grunys s'exalten, els travessa un xiscle. Onfray i el soldat riuen. Jo ni em moc i Gérard corre: el nan ha estat estossinat, és un muntet sagnós, hi ha mig cap i la budellada, els porcs grufen i mengen. El sol s'ha post i el crepuscle és color de perla.